Vocació i motivació

Sempre s’ha dit que ser periodista té molt de vocacional. Com ser metge. O mestre. Capellans i monges deuen tenir un valor afegit a part, imagino. I altres professions, és clar. N’hi ha, però, algunes que exigeixen l’acceptació del risc que t’hi va la vida o la integritat física en el desenvolupament de la feina (no contemplo militars ni policies per qüestions personals), d’entre les quals sempre m’ha cridat molt l’atenció la del pilot de Fórmula 1, perquè recordo haver llegit en algun document seriós i oficial que s’equiparava a la professió periodística, precisament pels factors de risc que han d’afrontar per arribar sans i estalvis a la meta, el seu objectiu final. La culminació de la seva professió.

És a dir, s’equipara el risc d’aquells professionals que es juguen la vida en cada cursa al que han de córrer els periodistes per demostrar que són veraços en l’explicació de la realitat que analitzen, rigorosos en la recerca d’informació, hàbils en l’entrevista dels personatges clau, tossuts a contrastar tantes fonts i dades com faci falta per arribar a la conclusió final, el relat definitiu i el titular que farà atractiva, interessant, incontestable la informació elaborada. Certament, que la història explicada no acabi en una querella judicial, en una persecució para-oficial, en una pallissa o la mort “accidental” té tant de mèrit com de risc associat… manoi! I hi ha exemples suficients de més periodistes morts violentament que no pas de pilots de Fórmula 1.

Vist així, la vocació iniciàtica dels futurs periodistes ha d’estar molt afermada per continuar endavant. Pobre de mi, quan tenia responsabilitats en el comandament de redactors sempre posava a prova els candidats incorporant-los a la secció d’esports el cap de setmana, amb la tasca d’empaitar resultats, golejadors, incidències arbitrals en les competicions de categories inferiors, on no hi ha cap corresponsal fiable ni font informativa que no sigui el president de l’equip de casa, lògicament influenciat pel resultat. Si el periodista pota tendra aguantava dues temporades havent sacrificat caps de setmana i rebent elogis per la feina feta, tenia l’horitzó obert dins la casa.

Tot això ve a tomb perquè preocupa veure que la vocació periodística no té massa referents engrescadors avui en dia. I tampoc té massa motivacions per ser escollida de forma conscient per tants aspirants com omplen les aules dels estudis de Periodisme d’arreu del país. Fa temps i temps que es parla de la precarització laboral que pateixen les redaccions, l’escanyament de plantilles i la necessitat de ser multidisciplinaris tecnològicament, amb tot el que això comporta a l’hora de disposar del temps suficient per ser competent, eficient, rigorós i responsable de la feina publicada. Es justifica que això és així perquè el model de negoci de la comunicació ha canviat radicalment amb la revolució tecnològica i el fenomen digital que ha distorsionat el mercat d’usuaris-receptors-transmissors, i el dels ingressos per publicitat (la gallina dels ous d’or dels anys 70, 80 i 90 del segle passat). La necessària reorientació del negoci també ha ressituat la professió periodística, condicionada pels resultats econòmics de l’empresa i no pas, ni sempre, pels continguts que haurien de donar credibilitat a la professió.

“Quina motivació oferirà la professió als futurs periodistes? Ja no caldrà que tinguin vocació? En tot cas, quina?”

El sotmetiment del periodisme al benefici empresarial n‘ha desvirtuat el sentit crític i de compromís de la professió amb la societat. Difusió i audiència són conceptes superats pels algoritmes, el big data i els continguts banalitzats que disparen el nombre d’usuaris que devoren a hores determinades les versions digitals dels mitjans, amb l’únic objectiu de participar en la subhasta del pastís publicitari que premia els més consultats. A diferència del menyspreu inicial a les possibilitats d’internet, les empreses de comunicació han fet els deures i s’han posicionat al capdavant de la revolució tecnològica. El poder polític i econòmic ho ha sabut aprofitar comprant adhesions als seus interessos, abocant subvencions, campanyes publicitàries, primícies informatives i el que mai no quedarà escrit. Res de tot això és novetat, sinó confirmació de la pèrdua de credibilitat dels mitjans de comunicació que també ha arrossegat la professió periodística.

El gran repte, ara, és saber com afectarà la intel·ligència artificial el funcionament dels mitjans. S’haurà de resoldre ràpidament, perquè aquesta és una nova finestra d’oportunitats que s’obre per al sector, atesa la capacitat productiva dels robots. De moment tothom blasma amb boca petita l’invent, però ningú no se n’està de provar-lo i descobrir-ne els avantatges. Caldrà veure si el potencial del ChatGPT estalvia feina als redactors, o nòmines a les empreses.

Encara diria més: quina motivació oferirà la professió als futurs periodistes? Ja no caldrà que tinguin vocació? En tot cas, quina? Només pregunto. Sortosament, l’exemple de periodisme responsable de Sílvia Intxaurrondo i Marc Sala en l’entrevista que va posar contra les cordes la credibilitat de Feijóo és una alenada que permet recuperar confiança en el periodisme honest, crític i insubornable. Ignoro si el ChatGPT va ajudar en la recollida de les dades que van deixar en evidència el candidat, però sí que va quedar clar el rigor amb què ha de treballar el periodista per ser veraç. És el mínim que se li ha d’exigir al vocacional jove estudiant de Periodisme que tinc al cap quan escric aquesta reflexió.