Foto: Mao
Irene Marsilla (Torrent, València, 1971) és fotoperiodista i ha treballat en diversos mitjans del País Valencià. Des de 2009, ho fa a Las Provincias. Fa més d’una dècada que forma part del col·lectiu Dones Objectives, que agrupa fotoperiodistes que treballen a l’àrea metropolitana de València en diaris i agències. El mes passat, aquesta associació va publicar la col·lecció de llibres València, ciutat de barris amb la intenció de mostrar la ciutat des d’una mirada femenina.
La crisi sanitària ha afeblit més el sector de la comunicació. Com ho està vivint en temps de coronavirus?
Afortunadament a mi no m’ha afectat i he pogut seguir treballant amb normalitat, tenint en compte que durant l’estat d’alarma la premsa vam ser un servei essencial. Així i tot, el volum de feina s’ha vist reduït en les darreres setmanes. Malauradament, les conseqüències de la Covid-19 estan repercutint molt més en les dones i això és un senyal inequívoc que encara hi ha molta feina a fer. Prova d’això és que, excepte un contracte de substitució de sis mesos per una baixa laboral d’un antic company de feina, tota la meva vida he treballat com a autònoma. Una prova més de la situació de precarietat en què es troba el sector dels mitjans de comunicació.
En plena pandèmia, el col·lectiu Dones Objectives ha presentat la col·lecció València, ciutat de barris.
Sí, han estat dos anys de feina i sincerament crec que feia falta un treball així, perquè a València no se n’havia fet mai cap. I això que Francesc Jarque, un dels millors fotògrafs de València, ha publicat llibres molt bonics de la ciutat vella. En canvi, quedava pendent un llibre que reflectís la diversitat de la ciutat a través dels seus barris. Així, la regidora de Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament, Glòria Tello, va donar-nos el vistiplau per posar en marxar el nostre projecte i a partir d’aquí, sota un mateix guió i una mirada femenina, cadascuna de les fotoperiodistes participants hi hem aportat el nostre estil particular.
Què hi visualitzen?
En la col·lecció hi conflueixen les persones, l’arquitectura, la història, la cultura, les tradicions i les infraestructures de la ciutat. En el meu cas, vaig encarregar-me de fotografiar la junta municipal de Patraix, un dels barris on s’hi ubica un polígon industrial i que em va permetre posar al descobert la connexió que tenia amb l’horta i que actualment encara conserva venedors de taronges. Part del mèrit del treball que hem fet el devem al suport que hem tingut de les associacions veïnals.
El llibre té una mirada femenina. Com queda reflectida?
Històricament, la dona ha passat molt desapercebuda, també en les fotografies. I allò que no apareix és com si no existís. Així que en les imatges vaig procurar sempre que hi aparegués alguna dona i, en alguns casos, que tingués un paper protagonista. És un detall minúscul, però per a mi és molt rellevant, perquè dones visibilitat a una part de la població que tradicionalment no ho és. Ho fem amb una mirada inclusiva, apoderada, detallista, i solidària.
Aquest és el darrer treball del col·lectiu Dones Objectives. Per què van tenir la necessitat d’associar-se?
Per a visualitzar la presència de la dona en el nostre col·lectiu de fotoperiodistes a València. Tot va començar fa més d’una dècada en una exposició que vam titular 8M: 8 dones, 8 de març sense haver constituït encara l’associació. Més endavant vam formalitzar el col·lectiu seguint fent diversos treballs fotogràfics a la ciutat: des de les dones al mercat central, a La Nau fins a un calendari per als bombers de la ciutat.
Van fotografiar els bombers mig despullats, també?
[Riu] No, tot el contrari! Va ser un calendari totalment atípic i que no tenia res a veure amb aquella moda ridícula de només visualitzar els bombers com a homes corpulents i seductors. En aquell projecte vam fotografiar els bombers en el mateix lloc on havien viscut una situació complexa durant el servei. Des d’un rescat d’uns excursionistes en una muntanya a un cotxe atrapat en un riu per unes inundacions. Els bombers són gent afable i que gràcies a la seva tasca els fa ser especials. Aquest és el valor afegit que vam transmetre en aquell calendari.
Constitueixen l’associació amb dues paraules rellevants: dones i objectives.
És un joc de paraules. La primera és evident: som dones. La paraula objectives juga amb aquella part de la càmera que posa la mirada. Tenint en compte que l’objectivitat no existeix, però sí que com a fotoperiodistes som minucioses i fidels a allò que vols explicar en una fotografia. Es tracta d’un model de superació. El fotoperiodisme no té gènere, sinó una mirada de voluntats.
I aquesta mirada la posen en els mitjans de comunicació on treballen.
Lluitem perquè els mitjans de comunicació ofereixin una imatge equilibrada de la diversitat de les dones i la seva contribució a la societat. La nostra prioritat continua sent posar l’accent en les històries que no s’expliquen de les dones i que acaben traduint-se en un paper transformador de la nostra societat.
Ho han aconseguit?
Estem creant referents per a les nostres futures generacions. Sense anar més lluny, tinc una neboda de tres anys que vol ser fotoperiodista. Podria voler ser advocada o metgessa, com els seus pares. Això vol dir que a la llarga segur que aconseguirem que no sigui estrany que una dona vulgui ser fotoperiodista i, de retruc, servirà per equilibrar un ofici que tradicionalment està monopolitzat pels homes.
