El periodista Sergi Tarín Galán (València, 1978) és un dels referents del periodisme d’investigació, de denúncia i reposat, fugint de l’actualitat, dels Països Catalans. És una de les veus a la revista El Temps. Ha treballat en diferents mitjans escrits (Levante-EMV, El Periódico de Catalunya, Público), ràdio i televisió. També ha estat autor de diversos documentals. Destaca El país dels cecs, que desgrana la figura de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, o El Terrer, un poble emmudit (del qual és codirector amb Òscar Navarro), que visualitza la repressió franquista durant la València de postguerra.

Vas arribar al periodisme de manera tardana.
El periodisme no era una vocació matinera, però des de sempre m’havia agradat la literatura. Llegia i escrivia molt, i pensava que el periodisme podia ser un gènere literari més. Sempre he procurat que en la meva manera de dur a terme el periodisme hi hagi la vessant literària molt present, la teoria vella d’explicar històries. Sempre intento buscar fets que es puguin acostar als gèneres com la crònica o el reportatge, sense caure en la temptació de ficcionar.

El gènere de la crònica està en crisi?
A l’Amèrica Llatina hi ha hagut una eclosió del gènere, que segueix l’estel del Nou Periodisme dels Estats Units, dels grans cronistes dels diaris dels 60 i els 70. A l’Estat espanyol no hi ha hagut gaire interès per la crònica; al País Valencià, tampoc. A nivell periodístic hi ha molt poc interès en cultivar el gènere de la crònica.

Ho fas a El Temps.
Sí, soc col·laborador. La revista El Temps té tradició de publicar reportatges llargs, més treballats, amb llenguatge més depurat. Però en el dia a dia, en els diaris de masses, no s’hi prodiguen en excés, i és una llàstima. Els mitjans haurien de fer autocrítica. Que els mitjans no tinguin tants lectors té a veure amb els gèneres que s’hi treballen.

“El periodisme del clic no porta enlloc, suposa allunyar-se de les arrels de l’ofici”

El periodisme actual corre massa?
Avui el que prima és el periodisme del clic, de la immediatesa, i dir primer el que tots estan dient. Jo reivindico el periodisme més reposat, que requereix més treball i que és més car. Per un motiu o per un altre està descartat, ja ni tan sols els diumenges es cultiva, i els diumenges eren com la reserva sioux. El periodisme del clic no porta enlloc, suposa allunyar-se de les arrels de l’ofici.

Capçaleres com El Temps refermen el periodisme que reivindiques?
Penso que El Temps segueix sent una reserva, no només en la manera de fer periodisme, sinó també en els temes que abasta. Vaig tenir la fortuna de fer-hi dos dossiers, un sobre els presos d’ETA, i un altre sobre la frontera sud, a Ceuta i Melilla, i la problemàtica d’immigració i el franquisme supurant que encara hi ha.

Més enllà de la premsa escrita, durant quatre anys vas formar part del projecte Info Televisió, un projecte impulsat per Juli Esteve i que va tombar el Govern de Camps.
Juli Esteve va impulsar un projecte televisiu amb la missió d’oferir un periodisme de qualitat, de proximitat i de servei públic. Aleshores calia una televisió autonòmica de veritat, un Canal 9 seriós. Quan va arribar el pas al digital, el PP va fer una cacicada més i tot va anar a parar a mitjans de dretes. Hi havia una certa trama de corrupció on es repartien canals autonòmics i locals. Canal 9 va ser la plataforma per desviar diners a la Gürtel. En canvi, Info TV va quedar fora de la concessió TDT de manera injusta, i després es va demostrar, ens van donar la raó. Però el mal ja estava fet, vam haver de desmantellar la redacció.

Has fet diversos documentals. És també una manera d’ampliar la teva mirada periodística?
És un autoconeixement que no tenia previst. Jo venia més de l’escola literària, de la ficció, però em va resultar engrescadora la proposta i al principi vaig estar temptat de deixar la televisió, perquè no em veia a mi mateix. Però vaig aguantar i vaig acabar fent audiovisuals de llarga durada, li vaig agafar el gust a aquella manera d’entendre el periodisme.

Ara tens algun projecte en cocció?
En companyia d’un altre director, Òscar Navarro, vam fer dos documentals sobre les fosses de Paterna. Ara és un lloc que té molt interès periodístic, però quan vam començar al 2012 no se sabia gaire cosa. Vam signar dos documentals i els vam centrar en la fossa 126, on hi ha més gent soterrada. Ara han obert una associació i hem parlat amb els familiars per acabar la trilogia dels dos que ja hem fet.

“El Govern d’esquerres del Botànic dels últims sis anys manté un seguidisme molt desesperançador. Després dels 20 anys de Govern del PP hi ha el buit”

Cada cop més periodistes, joves i del País Valencià subratllen el bon moment de connexió entre el periodisme i la llengua valenciana. Ho comparteix?
No ho detecto especialment, perquè no soc un gran bussejador. De fet, si tinc temps lliure em decanto més per l’analògic. D’una manera més superficial, no percebo que hi hagi una especial eclosió o grans apostes pel periodisme en valencià o en català, no hi veig gaire interès per part del Govern. Recentment he conegut el cas del Diari La Veu, i ja hem vist com ha acabat tot i quines són les perspectives i el desviament de diners públics cap a mitjans clàssics a canvi de parlar bé i inocular diners.

Així no et sents optimista.
No, no ho soc respecte a res, seria molt agosarat, i en aquest cas encara menys. Si hi havia alguna porta entreoberta a l’optimisme, amb el Govern d’esquerres del Botànic dels últims 6 anys, manté un seguidisme molt desesperançador. Després dels 20 anys de Govern del PP hi ha el buit.