Confesso que m’agrada treure el cap per la finestra de les facultats de Periodisme per a copsar què pensen i què fan els erudits estudiosos de la Comunicació. Sempre hi ha treballs prou interessants per aprendre’n. Una de les finestres on és menester fer el curiós és la de l’InCom-UAB. Hi he trobat un estudi rellevant: La convergència digital de la premsa de proximitat. El cas de la premsa comarcal a Catalunya. En són autors/es els professors de la Universitat de Vic Zahaira F. González Romo, Irene García Medina, Eulàlia Massana Molera, Héctor Navarro Güere i Ruth S. Contreras Espinosa. Tot i que l’estudi no és pas recent –data del 2014– val la pena submergir-s’hi.
El treball dibuixa l’estat de l’art de la premsa local catalana des del context de canvi de model comunicacional (noves pantalles, actors i continguts) i des de la perspectiva particular del periodisme de proximitat. En la introducció, i després de referir-se a la premsa tradicional, recordant que fa temps de la crisi del paper, del pas del periodisme convencional al periodisme digital, de la crisi d’anunciants i, ja més cap aquí, de l’actual crisi econòmica mundial (i per tant de la dificultat de visualitzar una sortida a curt termini), els autors accepten que aquesta situació planteja aspectes més específics que incumbeixen també als mitjans de proximitat.
Entenen que en aquest context les “noves finestres” revitalitzen la premsa quan estableixen relacions properes entre les persones gràcies al web 2.0, al periodisme ciutadà i al periodisme 2.0. Els autors afirmen que “el consum i la producció d’informació ja no es troben únicament en el paper entintat. La informació es dinamitza en altres suports, en altres dispositius mòbils, on es necessita una alta participació de l’usuari. Tot i això, no tot el món accedeix de la mateixa manera: els més joves, els nadius digitals, usuaris permanents de noves plataformes, es mouen amb molta facilitat per la immediatesa que dona la xarxa. A l’altre extrem es troba la gent gran, entre la qual predomina la consulta de mitjans tradicionals i es detecta un tímid accés a internet. Aquest és el panorama en què han de treballar els mitjans locals”.
En el treball es fa menció del catedràtic de la Universitat de Santiago de Compostel·la, Xosé López García, quan, amb relació al periodisme de proximitat, explica que la pràctica periodística actual també mostra “la convivència d’experiències locals i mundials, a través de múltiples canals d’accés, per a múltiples dispositius”. Esmenta, a més, que “els usuaris d’informació local volen saber, al marge del suport a través del qual es canalitzen els missatges, qui els facilita els continguts (el professional que els elabora), qui està darrere de l’empresa (el/els propietaris) i la línia editorial”, és a dir la posició ideològica. Els autors del treball a què ens referim, arran les paraules del professor López, donen per descomptat que el periodisme de proximitat necessita una visió global, “un projecte que, per necessitats òbvies, ha d’estar inserit en l’escenari mundial, però que parteix d’un bon coneixement de la realitat local que permeti convertir en coneixement tota la informació de l’àmbit de proximitat”.
En la mateixa línia, aquest treball universitari afegeix, recollint novament Xosé López, que la comunicació local “és tot un procés d’elaboració d’informació que dona com a resultat uns nous continguts, més propers al ciutadà, i una manera de produir informació més espontània i directa”. Entenent, per tant, que la comunicació local es caracteritza per la focalització en la proximitat, per la mediació tècnica per a processos de comunicació que, majoritàriament, van dirigits a petites i mitjanes localitats.
Com no podria ser menys en un treball titulat La convergència digital de la premsa de proximitat, els autors hi entren amb criteri, tot i que ara les dades són una mica antigues. Diuen que la convergència digital “emmarca la conjunció dels mitjans de comunicació i la interconnexió en xarxa i aquestes transformacions han generat canvis no solament comunicacionals sinó també s’han reconvertit grups i s’han format aliances, s’han produït fortes concentracions i s’han internacionalitzat els mercats, mentre les plataformes canvien contínuament”. En conseqüència es reconeix que hi ha hagut un canvi important en les redaccions, en el paper dels periodistes, a més del consum de diaris en paper. “La premsa en línia s’ha convertit en un dels mitjans amb més presència i consum a internet, superant la ràdio i la televisió en xarxa, i s’ha produït el naixement dels diaris digitals, l’aparició de nous gèneres periodístics i hibridacions, la incorporació de continguts audiovisuals i un canvi en els hàbits dels lectors i subscriptors”.
Ja en les conclusions del treball, els seus autors estimen que es pot dir, fins i tot, que “els diaris comarcals i locals en paper tenen una sòlida base de lectors fidelitzats, una base més gran que altres mitjans, que els permet diversificar l’oferta informativa a internet i tímidament en dispositius mòbils”.
Per als autors, l’augment de la consulta de notícies és bàsic per comprendre l’evolució dels mitjans en línia. “A Catalunya, la lectura de diaris en català supera la de diaris en castellà, i els motius de la seva elecció són la tradició familiar, els articles d’opinió i la informació local. També s’ha observat una progressiva migració dels lectors d’un mitjà de pagament cap a solucions digitals gratuïtes”.
També es parla en les mateixes conclusions de la proliferació de xarxes socials, o blogs especialitzats –en alguns coordinats pels caps de secció i altres per usuaris o en els quals treballen diversos periodistes–, entenent que “ha suposat un valor afegit a la qualitat dels continguts en línia, com una aposta decidida per mantenir una conversa amb l’usuari”.
Per tot plegat, escriuen, “els nous reptes de la premsa comarcal catalana, i els de la premsa de proximitat en general, han de passar per la inclusió de les noves plataformes –com els dispositius mòbils– on sembla que és possible trobar un nou nínxol. A més, el procés d’integració de les redaccions haurà de culminar –com en algunes experiències nacionals i internacionals d’èxit– en una redacció única que treballi per als diferents formats”.
Els autors d’aquest treball publicat al Portal de la Comunicació de l’InCom-UAB acaben afirmant que “el procés de convergència en aquest model de premsa de proximitat millorarà els continguts oferts a l’usuari, fonamentalment al web”. També reconeixen que “els suports paper o digital s’aniran adaptant a la demanda dels lectors, i amb ells els models de negoci”. Els autors creuen que, si se segueix aquest raonament, la premsa en paper existirà mentre els lectors la vulguin i sigui rendible produir-la”. I aquesta és –per a ells i per a tots– la pregunta clau en un “context canviant, de contínues novetats i d’una profunda crisi econòmica europea”.
Més endavant insistiré a treure el cap per aquesta finestra instructiva.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
