No acabo de tenir clar això de la premsa de proximitat, o de quilòmetre zero, per definir el que sempre hem conegut com la premsa comarcal. Si fa pocs dies s’han celebrat els primers 40 anys de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), deu ser que la cosa ve de lluny, que està ben identificada i arrelada. Si el periodisme ha d’ajudar a crear llenguatge, val més que fili prim en els continguts, que no pas en l’embolcall.
Parlar de premsa comarcal és sinònim de compromís amb el territori. De contribució al bon funcionament de la societat que dona vida a la seva àrea d’influència informativa. De compliment dels criteris de responsabilitat social que han de guiar la pràctica periodística. No podem dir que siguin virtuts exclusives de la premsa comarcal, però sí que ja els agradaria tenir-les i exercitar-les a moltes capçaleres de la premsa dita generalista, gran o d’àmbit que s’imaginen estratosfèric –tot i que siguin residuals– en territoris on els diaris locals mai han deixat de ser líders d’audiència, baten índexs de penetració i, sobretot, gaudeixen de la credibilitat que els distingeix. Credibilitat que cal guanyar en el dia a dia de la publicació. Amb la presència continuada en els llocs i no només quan hi ha espectacle morbós.
La premsa comarcal sempre està en la primera línia de foc informativa, aportant més novetats que cap altra premsa als quioscos. Ja és un clàssic invitar qui vulgui comprovar-ho a fer un repàs al taulell dels quioscos on s’exposen les portades de tots els diaris, i comparar quants titulars i fotos es repeteixen en els generalistes (que el dia abans ja han estat notícia a les ràdios, les televisions i els digitals), i quantes novetats informatives que afecten molt directament als lectors descobreix en les publicacions locals/comarcals. No hi ha color.
Paradoxalment, allò que els diferencia són els recursos que han disposat els uns i els altres a l’hora de confeccionar els respectius productes informatius. Històricament, el suport institucional a la premsa comarcal perquè complís els requisits aquells de conscienciació, compromís, contribució a la cohesió social i l’enfortiment del país ha estat escandalosament inferior, gasiu comparativament amb el que rebien els anomenats, i alguns mal considerats, diaris grans. Paradoxalment, també, a l’hora d’obtenir recursos publicitaris només la premsa comarcal ha pogut demostrar el bon ús del diners rebuts, bé perquè la seva incidència en la població lectora era superior (i per tant més efectiva la inversió), bé perquè ha hagut de justificar amb pèls i senyals el destí dels ajuts institucionals rebuts. Contràriament, els generalistes han cobrat el que no està escrit (ves a saber si és perquè no es pugui denunciar judicialment), perquè treballin a gust de qui els paga i no toquin el voraviu. Si comparàvem amb el que passa Ebre enllà, la cotilla econòmica engrandeix desorbitadament la dependència dels mitjans de comunicació del poder econòmic que dona vida al polític. Així ens va.
En aquestes condicions, la premsa comarcal manté ideari i esperit en un mercat cada vegada més exigent per la immediatesa informativa que ha trasbalsat l’interès dels lectors. La informació abocada a gavadals a la xarxa amb més intenció que voluntat de servei, obliga les nostres publicacions a competir amb els greixats poderosos en temes que, informativament, tenen gran projecció exterior. Posem per cas la dimissió del bisbe Novell: el setmanari Celsona mai se les devia haver vist tan grosses a l’hora de tractar un tema local, que en aquesta ocasió ha omplert pàgines i hores de continguts audiovisuals aconseguits per mitjans forans amb recursos il·limitats. I si parlem dels diaris Segre o Regió7, referents informatius al Solsonès i territoris respectius, no vulgueu saber com han hagut de suar la cansalada per no quedar enrere en la informació, en l’anàlisi, els comentaris i les valoracions que calia oferir per explicar i entendre el guirigall muntat pel contradictori bisbe emèrit. Busqueu, compareu i decidiu si els diaris locals van fer bona feina en aquest tema. Si no van practicar un periodisme més responsable i respectuós amb els lectors i els protagonistes, que no pas l’espectacle mediàtic que van muntar els de fora, els que només informen de Solsona quan hi ha sang i fetge.
Quants exemples més de professionalitat periodística podríem esmentar (farmacèutica d’Olot, assaltants del xalet dels Tous, grans incendis forestals, riuades i temporals, etc.) en què la premsa comarcal ha estat en primera línia de foc, competint en inferioritat de condicions amb els grans?
Els 40 anys de l’ACPC mereixen que algú amb criteri i responsabilitat de poder prengui alguna decisió a l’alçada del que demostra la premsa comarcal. Ja seria hora.
Gonçal Mazcuñán i Boix, periodista.
