Foto: Maria Cerezuela
Josep Capella i Matas (Cambrils, 1960) és corresponsal de la delegació de 3Cat a Madrid. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se en el periodisme com a col·laborador de Revista Cambrils. Com a professional, va treballar a l’Avui, on va ser corresponsal a Madrid, i gairebé tota la seva carrera professional l’ha exercit a la Corpo. En els darrers 35 anys ha estat corresponsal de TV3 a Madrid, i també va liderar durant dos anys i mig la delegació de TV3 a París. Actualment, és el president de l’Associació Cultural Revista Cambrils. A Comunicació 21, Capella considera que Madrid és l’escenari ideal per a qualsevol periodista a qui l’apassioni la informació política.
35 anys des de la seva arribada a Madrid –primer com a corresponsal de l’Avui i després amb l’actual 3Cat– amb dos intervals curts a Barcelona i a París. Què té Madrid?
Madrid atrapa! Per aquells periodistes que ens agrada la informació política és treballar al rovell de l’ou, aquí és on es remenen les cireres, també per a Catalunya. Alguna vegada m’han ofert anar a cobrir la informació política a Barcelona, però sempre ho he rebutjat. I que consti que no ha estat un menyspreu.
Des dels seus inicis, TV3 va veure imprescindible tenir una unitat informativa a Madrid. Aleshores quants mitjans catalans tenien corresponsal a la capital espanyola?
Quan vaig aterrar a Madrid, excepte de La Vanguardia, no hi havia periodistes de mitjans de comunicació catalans. Actualment, gairebé tots els mitjans catalans tenen presència i estan acreditats a Madrid, també la majoria de digitals. Recordo que als inicis només hi érem un periodista basc i jo, a Madrid érem unes rara avis. En aquella època només hi havia periodistes madrilenys, ens van rebre bé i ens vam integrar. Tot i que amb el pas del temps ha canviat el vincle amb els periodistes de Madrid.
De quina manera?
Els periodistes madrilenys encara ens veuen com el català enrotllat, pencaire i col·laborador de sempre, que es manté. Ara bé, la situació política dels darrers anys ha enrarit la relació amb els mateixos companys periodistes espanyols, no hi ha tan bon rotllo. Ho vaig patir especialment el 2017, i avui, arran del debat i l’aprovació de l’amnistia, també, tot i que no pas amb la mateixa intensitat.
Què recorda de l’etapa del procés en efervescència?
Recordo viure-ho amb molta incomoditat. Fins al punt que els periodistes espanyols canviaven de tema o es feia un silenci quan jo entrava en una sala per treballar. L’1-O el vaig viure a la Moncloa. Érem cinc o sis periodistes catalans tancats a les cabines de la zona de premsa. No ho fèiem per protegir-nos de res, però sí aïllar-nos del mal rotllo que es percebia amb els companys periodistes espanyols. Va ser dur, i ens va marcar emocionalment, com a mínim, a mi personalment.
“Trobo a faltar la competència d’una altra televisió en català a Madrid”
Res comparable amb cap altra situació social i política que s’hagi viscut en els més de 30 anys que viu i treballa a Madrid?
No, més enllà d’algun comentari quan veuen el cotxe amb el logotip de TV3 o quan fas una connexió des del carrer, fins i tot en relació amb el futbol. Però els anys del procés vaig sentir molta incomoditat a Madrid, a tot arreu. Fins i tot al bar del costat de la tele on anava a dinar cada dia. L’1-O, recordo el cambrer enfurismat: “estos hijos de puta llevan a votar a los niños!”. Així i tot, mai vaig sentir-me intimidat, que consti.
En una entrevista a Comunicació 21, Ramon Besa va assegurar que “amb el procés, la informació política s’havia hooliganitzat”. Ho comparteix?
En tot cas, jo no en soc partícip; és a dir, no ho he posat en pràctica. Des del primer dia he practicat el mateix periodisme. I ho he fet durant els governs de dretes, esquerres i nacionalistes, i potser per aquest motiu he perdurat en el temps [riu]. Sempre he practicat el periodisme des del rigor i la professionalitat.
Foto: Maria Cerezuela
Des de la seva arribada a Madrid, vostè ha tractat amb tots els presidents del Govern espanyol, des de Felipe González fins a Pedro Sánchez. Quin vincle hi ha tingut com a periodista?
El vincle ha estat molt bo, i hem tingut una relació des del respecte, més enllà de si m’han donat més o menys entrevistes. A banda de la relació a la Moncloa, també he tingut l’oportunitat d’anar a l’estranger a cobrir viatges amb presidents espanyols, amb els quals en aquests moments el vincle és més directe que no pas amb el dia a dia a la Moncloa.
Com a periodista ha arribat a tenir bon rotllo amb algun dels presidents espanyols?
Sí, amb Aznar o la seva dona, i amb Rajoy. Sempre em va sorprendre la magnífica relació que vaig tenir amb el president Aznar [somriu]. Havíem coincidit en moltes ocasions i, més enllà del respecte, hi havia fins i tot moments de bon rotllo i alguna anècdota graciosa.
Quina?
La més coneguda va tenir lloc en un viatge a Varsòvia (Polònia), Aznar em va donar un mocador perquè la nit abans el Barça havia perdut un partit. La cosa no va acabar aquí. Aquest gest es va donar a conèixer en diversos mitjans catalans i, al cap d’un temps, quan el Madrid va perdre, un diari esportiu català –no recordo quin– va titular: “Toma, pañuelo!” [riu]. Ara bé, una cosa és la relació amb els presidents, que era bona, i l’altra amb els seus entorns, que sí que s’endureixen.
De quina manera?
En el tracte que als periodistes catalans ens va donar la secretària d’Estat de Comunicació del Govern Rajoy. Durant el procés, la secretària tenia diversos grups de WhatsApp on enviava informació als periodistes. En algun grup no hi érem els catalans. Aquesta actitud contrastava amb la de Soraya Sáez de Santamaria, amb qui hi havia bona relació, era molt més fina.
“Els anys del procés vaig sentir molta incomoditat a Madrid”
En el seu periple a Madrid ha vist una munió de polítics catalans: des de Miquel Roca i Junyent fins a Joan Tardà, passant per Joan Herrera. Quin és el vincle que s’estableix amb els diferents integrants dels grups parlamentaris catalans?
Generalment, el vincle és bo, i si algun d’ells s’ha de queixar de la meva feina no ho fa directament amb mi, sinó amb algun cap de més amunt. És curiós, amb tots els portaveus dels partits catalans he tingut bona relació i, en canvi, si algú ha posat alguna pega són aquells polítics de segon o tercer rang que han presentat una llei menor i que no n’he dit res a la crònica. Però tot molt cordial.
I el vincle amb la Casa Reial?
[Somriu] Deixem-ho com a correcte.
Després del recorregut de TV3 i Catalunya Ràdio a Madrid, creu que són dues marques que tenen un pes específic dins l’ecosistema comunicatiu estatal?
Sí, per descomptat. Hem estat i continuem sent el referent de les televisions i les ràdios autonòmiques. Sense l’empenta de TV3, la FORTA –l’associació que agrupa les televisions i les ràdios autonòmiques a Espanya– no tindria recorregut. És cert que actualment la FORTA no viu el seu moment més dolç amb tota la sacsejada tecnològica i audiovisual, però TV3 l’ha hagut de liderar sempre, i ha traçat el camí que ha servit a la resta d’autonòmiques per anar creixent. Això sí, a molta distància de TV3.
La delegació de TV3 i Catalunya Ràdio a Madrid manté la seva posició hegemònica en relació a la resta de mitjans catalans?
No, sí que havíem estat hegemònics i els únics, però ja no ho som. Ara hi ha més competència, que és sana i recomanable, especialment amb els digitals. Ara bé, com a periodista de TV3 trobo a faltar la competència d’una altra televisió en català a Madrid, no la tinc. Estaria bé, com un element més de motivació, tot i que de motivat ja n’estic.
Foto: Maria Cerezuela
TV3 té una mirada excessivament hispanocèntrica?
No hi és aquesta mirada, potser en algun moment és més aviat madrilenyocèntrica. Ara, he de dir que hi ha molt d’interès de l’audiència catalana per saber què passa a Madrid. Com a mínim, el meu entorn d’amistats i coneguts així m’ho fa saber. Però no hem d’enganyar-nos: el que passa al Congrés interessa molt, també, a Catalunya.
Així i tot, considera que la informació de Madrid és bàsicament política i que potser haurien de cuidar altres temàtiques que també puguin ser d’interès per a l’audiència catalana?
Ho fem, ho fem, gràcies al bon equip que tenim la delegació de 3Cat a Madrid. Sobretot en l’àmbit de la cultura, perquè Madrid té molt interès i molt turisme català. No et pots arribar a imaginar la quantitat de catalans que hi ha a Madrid, vivint-hi, per feina, de congressos o de turisme. Contínuament sento parlar català davant del Congrés, al metro, a la Puerta del Sol.
Josep Capella, Marta Viladot i Carles Castellnou –que fa un temps ha tornat a Barcelona– són periodistes molt arrelats a la delegació de 3Cat a Madrid. És una delegació on hi ha menys rotació que a la resta?
Tot i que Madrid és una plaça llaminera periodísticament parlant, és cert que no hi ha cap incentiu econòmic més com tenen altres delegacions de 3Cat al món. En general, no hi ha hagut massa demanda de companys que vulguin venir a Madrid. No sé per quin motiu la tele tampoc ha sabut rejovenir la plantilla.
“Sense l’empenta de TV3, la FORTA no tindria recorregut”
Madrid és un escenari rellevant dins els informatius de 3Cat al llarg d’aquests 40 anys. Per què els informatius –especialment els Telenotícies de TV3– generen tanta confiança i audiència, a la vegada?
Perquè l’audiència ha assimilat el rigor, la professionalitat i la credibilitat del mitjà. Durant tot aquest temps no hem fet giragonses ni moviments estranys, no s’ha canviat el rumb. Per tot plegat, s’ha creat un substrat en l’audiència que s’explica amb una confiança consolidada i un lideratge permanent.
Després de més de tres dècades a Madrid, quins són els fets més rellevants que ha viscut en primera persona?
Especialment, un dels atemptats d’ETA. Jo vivia molt a prop dels fets, i quan vaig arribar encara no hi havia ni el cordó policial i vaig veure-ho absolutament tot, amb la víctima a tocar. Un altre fet terriblement dolorós va ser el dia que van detenir i empresonar els líders del procés. Vaig ser a prop dels familiars, gent encantadora, amb llàgrimes als ulls. Va ser duríssim. La més antiga va ser l’any 1985, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea.
Des de Madrid, com visualitza l’aposta que ha fet la Corpo amb el canvi de marca: de TV3 i Catalunya Ràdio a 3Cat?
Sincerament, em grinyola. Jo no soc expert en màrqueting ni en estratègia digital, si ho fan és per algun motiu que a mi se m’escapa. Ara bé, després dels anys que ens va costar a Madrid donar-nos a conèixer com a marca, i que avui tothom ja escriu correctament el nom del mitjà quan ens acrediten, haver de tornar a començar ara amb 3Cat serà una feinada terrible.
Foto: Maria Cerezuela
Vostè és un periodista que prové del món analògic. Com s’ha adaptat, des de la corresponsalia de 3Cat a Madrid, als canvis tecnològics i digitals a l’hora de cuinar la informació?
Diria que prou bé, tot i ser un periodista ja gran en comparació amb altres companys que cobrim la informació al Congrés dels Diputats. Soc un periodista convencional, que treballo a partir de les meves fonts i el meu bagatge professional. Admiro aquests animals periodístics joves que treballen en l’àmbit digital i són especialment ràpids a l’hora de publicar les informacions. La meva prioritat és continuar-ho fent bé, com sempre.
Hi ha un fenomen –l’edatisme– que cada cop es fa més visible a televisió. Vostè és un home periodista de 63 anys que continua fent pantalla. En canvi, això no es veu en les dones. Per què?
Encara és conseqüència del boom que es va viure a la televisió a Espanya de col·locar noies joves a presentar els informatius. Això passa, especialment, a Catalunya i a l’Estat espanyol. Així i tot, diria que actualment passa amb menys mesura. Les presentadores dels diferents TN ja no són tan jovenetes. En canvi, a França és més habitual veure presentadores grans fent pantalla. Crec que a Catalunya hem de normalitzar que una presentadora més gran pugui presentar a televisió.
Amb la seva perspectiva i la seva expertesa, com veu el periodisme?
Jo no considero que tinguem una mala salut periodística, sobretot a Catalunya. La televisió –en aquest cas TV3– és líder, i la ràdio catalana viu el seu moment més dolç amb una audiència envejable. També hi aporten els digitals i les capçaleres de paper de sempre. Veig que ja sigui per la plataforma que sigui, la gent continua consumint informació.
“TV3 és líder pels informatius perquè l’audiència ha assimilat el rigor, la professionalitat i la credibilitat del mitjà”
Té plans de jubilació?
[Somriu] No encara. Si vol que li digui la veritat, si ho puc allargar quatre anys més fins als 67, millor! M’ho passo molt bé treballant.
Quan es jubili tornarà a Cambrils?
[Riu] Fa més de 30 anys que visc a Madrid, però continuo empadronat a Cambrils, jo voto en el meu poble. Hi estic implicat en un projecte de periodisme de proximitat. Soc cambrilenc de cap a peus!
Vostè és el president de l’Associació Cultural Revista Cambrils, que acaba de rebre el Premi Internacional AMIC Mitjans de Proximitat. Què ha suposat per a tot l’equip aquesta distinció?
Principalment, un revulsiu! Ens arriba després d’un any intens en què hem celebrat el 70è aniversari de la Revista, i això ens insufla aire i coratge per continuar endavant i impulsar un nou període. Tant per l’equip professional de la publicació com per l’ampli nucli de col·laboradors que tenim, que són una base molt sòlida que ens permet sobreviure. Un reconeixement extern com el de l’AMIC és inflar les veles i ens esperona per emprendre nous projectes. Estem contents també perquè es reconeix la feina de publicacions petites però amb molt de múscul. I ens fa feliços perquè situa el nom de Cambrils en un bon lloc ara en el món de la comunicació.
