Foto: Maria Cerezuela
Anna Ramon Revilla (Barcelona, 1982) és la responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Llicenciada en Biologia (Universitat Autònoma de Barcelona) i màster en Comunicació Científica i Ambiental (Universitat Pompeu Fabra), ha treballat vinculada sempre en l’àmbit de la divulgació de la ciència i de la comunicació corporativa de centres de recerca. Com a redactora científica ha exercit a l’àrea de comunicació de l’Hospital Clínic de Barcelona, al Centre Cochrane Iberoamericà, i com a promotora científica al GIRO Centre Tecnològic. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació, entre ells el Catalunya nit de Catalunya Ràdio. Ramon ens rep a les instal·lacions del CREAF, a Cerdanyola del Vallès, i posa en valor la importància de comunicar bé en un àmbit com la ciència.
De biòloga a experta en comunicació científica. Com t’hi acabes especialitzant?
Principalment, per la manca d’informació en el moment que jo em preparava per accedir al món laboral, un cop finalitzava la carrera universitària de Biologia. Aleshores no sabia on treballar. Després de passar per una etapa molt breu com a comercial, vaig iniciar-me com a monitora al CosmoCaixa, un servei externalitzat on, tot i que m’agrada moltíssim, veies com la progressió era mínima. Aquella experiència em va despertar la curiositat per estudiar comunicació científica i trobar-hi una sortida professional.
Què vas fer, aleshores?
Estudiar un màster a la Universitat Pompeu Fabra, amb el Dr. Cassany, qui ens feia unes classes magistrals. A banda, vaig tenir l’aleshores director de comunicació de l’Hospital Clínic, Marc de Semir. Amb ell vaig descobrir un nou món que em va enlluernar: no només per la comunicació científica, sinó per la possibilitat d’especialitzar-me en la gestió de la comunicació d’un centre de recerca. I després vaig tenir la sort de treballar amb ell.
Com a biòloga, has arribat a exercir mai en un laboratori?
Mai! Sempre dic que soc molt poc biòloga [riu]… Així i tot, no tinc cap espina clavada. Fins i tot la meva mare ja em deia que era de lletres!
Treballar amb Marc de Semir va ser el millor aprenentatge per iniciar el teu camí en la comunicació científica?
Per descomptat. Quan la comunicació científica era molt desconeguda per a la majoria de centres, l’Hospital Clínic, amb l’equip liderat per Marc de Semir, ja era un referent. Prova d’això és que, d’aquell equip, l’Àlex Argemí va ser el cap de comunicació de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), o Marga Becerra, cap de divulgació científica de la Universitat de Barcelona. Va ser un any trepidant, i determinant per demostrar-me a mi mateixa que m’hi volia dedicar professionalment. Quan vaig entrar al CREAF la meva posició era nova, era molt jove, tenia 28 anys i hi havia molt camí per llaurar.
“Els periodistes són un termòmetre per als centres de recerca, assenyalen què es cou en l’opinió pública”
Quan aterres a la comunicació científica, fa 15 anys, quin era l’escenari?
Molt diferent a l’actual, hi ha hagut una evolució palpable. El que avui coneixem com a comunicació científica aleshores era molt a les beceroles. Fins i tot, no existia la figura d’un professional de la comunicació vinculat a la ciència. Alguns eren periodistes que volien especialitzar-se en ciència. Els centres de recerca s’han pres a consciència que cal comunicar allò que fan.
Per què ara els centres de recerca han posat al centre la comunicació científica?
Hi ha diversos motius, i possiblement no els diré per ordre d’importància. El primer és que, per optar als fons europeus a través dels projectes de la Unió Europea, als centres de recerca se’ls exigeix la comunicació de resultats com a requeriment indispensable. El segon té a veure amb donar a conèixer el que la ciència està descobrint dia a dia: sentim la responsabilitat de combatre les fake news i d’informar a la ciutadania dels reptes i les solucions que tenim per davant. A banda, la reputació i la presència als mitjans de comunicació segueixen anant de la mà. Els centres s’observen, i si veuen que un altre centre és present als mitjans, instintivament se’ls desperta l’interès per ser-hi també. Tots volem guanyar incidència i mantenir el prestigi social de la ciència per no caure en una societat desinformada i desconfiada. Per fer-ho, cal un equip de comunicació professional al darrere. I un tercer motiu: als centres de recerca la comunicació s’associa, ara, a la captació de talent.
Foto: Maria Cerezuela
Què vols dir?
Actualment, els centres de recerca tenen el repte de captar talent, especialment a l’estranger, perquè hi ha molta competència. En aquest cas, la comunicació també té un pes rellevant. Per posicionar-te entre els millors cal comptar amb un portal web que expliqui el millor de tu, unes xarxes socials que transmetin que el centre t’oferirà un lloc de feina molt agradable, i cal transmetre un sentiment de pertinença. Captar talent estranger no només ho aconseguiràs amb el sol i el bon temps de Barcelona. I tot això només s’aconsegueix comunicant, comunicant i comunicant.
Per què la ciència, tradicionalment, no ha tingut l’espai merescut en els mitjans de comunicació?
Suposo que la ciència sempre s’ha vist com quelcom complicat, una mica freak, i només a l’abast dels més intel·ligents. Sense pensar que tot el que tenim al voltant es ciència: els materials, els processos físics, el clima, l’aprenentatge, les emocions o la natura. La ciència es basa en obtenir dades i analitzar-les per poder treure conclusions, i, per tant, gairebé tot es pot mirar des d’aquesta òptica! El que hauríem d’aconseguir, a banda de parlar de grans descobriments, és que els professionals vinculats a l’àmbit científic estiguessin a les agendes dels periodistes a l’hora de preparar qualsevol tipus de notícia.
Quin tipus de notícia podria generar interès entre els mitjans?
Per exemple, quina relació hi ha entre els conflictes al Mediterrani i la falta d’aigua, què fa que una persona tingui èxit com a influencer, per què es generen cues de trànsit; hi ha expedients de regulació d’ocupació a les empreses que ja tenen l’origen en el canvi climàtic. La ciència pot contribuir a donar milers d’enfocaments que donin context a la nostra realitat social, econòmica o política. Potser aquest és el canvi de xip que ens falta.
“Els centres de recerca s’han pres a consciència que cal comunicar allò que fan”
Després de més de 15 anys d’experiència en la comunicació del CREAF, com ha evolucionat el lligam entre els centres de recerca i els mitjans de comunicació?
El lligam ha canviat moltíssim, especialment en els mitjans de comunicació, que actualment mostren molt més interès, perquè perceben que allò que es diu des dels centres de recerca afecta la gent. Avui hi ha més veus autoritzades en l’àmbit de la ciència, professionals especialitzats que actuen com a experts en els mitjans. En la comunicació científica és bàsic que el relat sigui divulgatiu i un punt cridaner per captar l’atenció de l’oient o del lector. I és bo que, a poc a poc, els mitjans de comunicació hagin anat incorporant veus pròpies lligades a la ciència.
La pandèmia ha marcat un punt d’inflexió en la comunicació científica i, sobretot, en aquesta binomi d’entesa entre el periodista i el científic?
Sí, perquè la covid-19 va donar lloc a un fenomen. Davant la complexitat d’explicar tots els ets i uts d’una pandèmia i totes les seves derivades, s’ha obert un canal d’entesa entre els científics i els periodistes. El periodista ha trobat en el científic un aliat, algú qui l’assessora, i per això es necessiten mútuament. I diré més: crec que el canvi climàtic ha anat darrere de la covid-19. Tant la covid-19 com el canvi climàtic han obert una finestra d’oportunitat i de treball compartit.
Ets dona i científica. Cada cop hi ha més expertes en la comunicació científica en femení?
He de dir que jo no m’he trobat cap barrera durant la meva trajectòria professional pel fet de ser dona en l’àmbit de la comunicació científica. Ara bé, sí que he notat –no és el meu cas– que hi ha moltes dones que abandonen la carrera científica en estadis molt avançats i opten per vincular-se a àmbits de la gestió de la ciència. És a dir, perfils de gestió de projectes o d’internacionalització del centre, així com de comunicació. És una oportunitat que s’obre al món científic on les dones ens sentim més còmodes.
Foto: Maria Cerezuela
Som al CREAF. Com es gestiona la comunicació en aquest centre de recerca?
El model de comunicació del CREAF és de 360 graus; és a dir, l’objectiu del meu departament de comunicació és impregnar-se de tots els processos que es viuen dins el CREAF. Quant a l’àmbit més institucional, donem a conèixer la recerca que es fa al centre i, al mateix temps, treballem sobretot en la redacció de projectes i beques, cos a cos amb els científics i científiques de la casa, per donar-los una visibilitat pròpia, també en els mitjans de comunicació.
Quina és l’estratègia comunicativa que se segueix des del CREAF?
L’estratègia està molt marcada per la integració de la comunicació en la captació de fons públics i privats, la captació de talent i d’influència en les polítiques, o en la presa de decisions. Som transversals i treballem braç a braç amb la direcció, però, a la vegada, treballem obsessionats amb l’actualitat. Els periodistes són un termòmetre per als centres de recerca, assenyalen què es cou en l’opinió pública. Cal estar-hi atents i oferir respostes per posicionar el centre.
Quin és el treball específic que es fa a les xarxes socials?
Seguim les tendències, i aquí ja no ens deixem portar per l’actualitat científica pròpia de l’article publicat, sinó que anem a extreure de tot el coneixement del centre allò que pot donar resposta al que en aquell moment determinat està més present en l’opinió pública. És un diàleg constant. Donem resposta a les xarxes de diferents maneres, amb fils a X o continguts més reportatjats.
“Al Catalunya nit amb Manel Alías comunico natura des d’un punt de vista més cridaner, no tan tremendista”
Quant a xarxes, el CREAF s’ha posicionat amb encert a Instagram.
Sí, venim d’un any molt exitós a Instagram. Té una explicació: fa tres anys vam apostar per treballar al costat d’una consultora que ens va ajudar i ens acompanya en tots els continguts que publiquem. De fet, ens va obrir els ulls! Ens hem posat les piles, i hi ha un abans i un després en la nostra acció a les xarxes socials.
Teniu previst fer el salt a TikTok?
Us dono l’exclusiva! [somriu] El CREAF serà a TikTok. Els continguts seran en paral·lel a YouTube, una xarxa en la qual estem convençudes que, amb un treball més determinat, ens donarà molta més notorietat a l’entorn digital. Hi ha una finestra oberta en el món educatiu i a les escoles, que ha posat molt d’interès en tots els continguts que oferim. Tot plegat ens ha d’ajudar a crear una comunitat més gran i a fidelitzar-la.
Des del CREAF, com es treballa de costat amb els agents rurals per avaluar l’estat dels boscos del nostre país?
El CREAF treballa des de fa més d’una dècada seguint l’estat de salut dels boscos. Ho fem amb el suport del Cos d’Agents Rurals de Catalunya, que pren dades per al projecte DeBosCat, que impulsa el Departament d’Acció Climàtica. Els resultats han estat variables, amb anys molt dolents com el 2016, però amb un any especialment dolent, que com et pots imaginar és aquest 2023, el darrer del qual tenim dades i el pitjor de la història. En breu farem públics els resultats i podreu veure les zones de Catalunya on els boscos han patit més mortalitat per sequera. A banda, també tenim un projecte germà on les dades provenen de les persones que passegen pel bosc. El projecte es diu Alerta Forestal i està obert a tothom que ens vulgui ajudar a ser els ulls del bosc!
Foto: Maria Cerezuela
Un dels distintius del CREAF són els projectes de ciència ciutadana com Mosquito Alert, Alerta Forestal o Papallones Urbanes. Per què és important implicar la ciutadania en aquests projectes?
Són projectes que treballem paral·lelament amb la ciutadania. A Mosquito Alert, la ciutadania ens ajuda a identificar mosquits invasors. Alerta Forestal és el projecte que està tenint més ressò, ja que hi ha molt interès pel seguiment de l’estat de salut dels boscos amb la ciutadania. A banda de la feina que fan els agents rurals, també comptem amb els ulls dels ciutadans i ciutadanes que ens donen una informació més a temps real. Quant al projecte de Papallones Urbanes, es tracta de diferents voluntaris i voluntàries en parcs i jardins de Barcelona i de l’àrea metropolitana que ens donen informació sobre biodiversitat, per millorar la gestió d’aquests parcs i per fer que sigui amable amb aquesta biodiversitat.
Aquests projectes empoderen científicament la ciutadania?
Sí, per descomptat. Amb aquests projectes contribuïm a què els ciutadans adquireixin més pensament crític, entenguin com funciona la ciència, què vol dir obtenir dades. Amb la ciència ciutadana tenen accés als científics i científiques i, de retruc, coneixen molt millor la ciència i es desperten vocacions. Potser no per formar biòlegs, sinó per conèixer el medi. I conèixer el medi és el primer pas per estimar-lo. I és el següent pas per voler-lo protegir.
Col·labores setmanalment amb el Catalunya nit que dirigeix Manel Alías a Catalunya Ràdio. Què hi aportes?
La col·laboració amb en Manel és ben especial. Ell em va proposar introduir temes de natura al Catalunya nit posant un mirall a les notícies del dia a dia per veure com seria aquell fet a la natura. Per exemple, hem parlat de com es governen els animals quan hem tingut eleccions, o de la música al món animal quan ha sigut l’entrega dels Grammy. És una manera de comunicar natura des d’un punt de vista més cridaner, no tan tremendista, que espero que connecti amb l’audiència i els desperti la curiositat i el respecte per l’entorn natural.
