Sense menystenir altres importants efemèrides, l’any vinent hauria de ser l’any de la ràdio. I caldria anar més enllà d’una estricta commemoració històrica del centenari del seu origen a Catalunya. Fa temps que parlo amb diverses persones vinculades al món de la comunicació sobre com podria arribar a ser. Unes reflexions que voldria compartir amb els lectors de Comunicació 21 i que sintetitzo en tres idees. La primera, que la celebració hauria d’implicar tot el món de la ràdio a Catalunya, més enllà, fins i tot, de la ràdio professional. La segona, que s’hauria de connectar el necessari i merescut homenatge als seus pioners amb el moment present. I la tercera, mirant al passat i cap al futur, relligar els continguts radiofònics, periodístics i d’altres gèneres amb la tecnologia que permet i fa possible les seves emissions i la seva difusió digital. És a dir, incloure’n el sector TIC i els seus professionals.
Aquest estiu el Govern acordava la institucionalització d’aquest centenari, una decisió necessària i oportuna. De fet, ja feia temps que s’hi estava treballant des de diversos sectors. Esmento dues iniciatives que considero especialment rellevants. A l’acte del Dia Mundial de la Ràdio, organitzat per la Societat Catalana de Comunicació, es va presentar l’Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya, nascut gràcies al suport de l’Institut de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB) i de l’impuls i feinada ingent de Cinto Niqui. Un arxiu extraordinari, que ja suma més de 5.500 documents sonors i que vol ser un dels elements centrals d’un futur museu virtual. Posteriorment, a l’acte de lliurament dels premis Ràdio Associació de Catalunya, el seu president, Jordi Margarit, anunciava que l’entitat organitzaria un ambiciós programa commemoratiu del centenari del seu naixement.
Amb el naixement de la ràdio i el desplegament de la xarxa de telefonia, Catalunya es va situar al costat de l’avantguarda mundial
Crec, però, que seria important fer un plantejament que englobi tot el món de la ràdio, més enllà del lògic protagonisme que acabarà tenint Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya. I li sumo també Catalunya Ràdio, que ara celebra el seu 40è aniversari, amb activitats que es prolongaran fins a l’any vinent.
De les emissores municipals als radioaficionats
Vull dir que cal que es tinguin molt en compte les ràdios municipals. Més de 200 emissores arreu de Catalunya que van anar arrencant a partir del 1979, i que representen un dels patrimonis comunicatius més preuats del país. Un centenari que, lògicament ha de comptar també amb la resta d’emissores de ràdio comercials que no he citat, siguin les generalistes o les temàtiques. I sense oblidar Ràdio 4, que va obrir camí a la recuperació del català a la ràdio després de la llarga dictadura franquista.
L’esforç de tants professionals, els d’ara i els seus predecessors de les darreres quatre dècades, han fet que la ràdio en català generalista tingui un sòlid lideratge al nostre país i unes audiències enormes pel que fa a la ràdio musical. Una realitat que mereix un reconeixement, un homenatge col·lectiu.
I al sector professional, caldria sumar-hi la radioafició, que compta amb una densa xarxa associativa. Precisament, cal buscar en una entitat com Ràdio Club de Catalunya el brou de cultiu d’allò que seria poc temps després l’inici de les emissions professionals de la ràdio.
Gran exposició? Sí. Futur museu? I tant!
Fa cinc anys es va presentar un manifest a favor que Catalunya es dotés d’un museu de la ràdio. Un manifest que ha anat recollint el suport de molts professionals i universitats. És cert que el MNACTEC de Terrassa té una valuosa col·lecció d’equips radiofònics, i que actualment acull l’estudi 17 de Catalunya Ràdio, un espai pedagògic que compta amb els antics equips de l’estudi 1 de Diagonal 614 de Barcelona. O el fons radiofònic de la Biblioteca de Catalunya. I no m’oblido del museu privat de Luis del Olmo a Roda de Berà. Però parlem d’una altra cosa, en dimensió i sobretot en plantejament. En les dues darreres dècades s’han fet diverses propostes per crear un museu de la comunicació audiovisual que, emperò, no han passat del projecte preliminar. Propostes que van ser detallades en un article publicat per aquesta revista fa uns anys.
Per raons històriques, culturals, educatives… hauríem de tenir un museu nacional de la comunicació i l’audiovisual, amb la ràdio com un dels seus elements centrals. Pels materials per mostrar l’evolució d’aquests 100 anys i tots els seus precedents, no cal patir-hi! En tenim molts i no només al MNACTEC. Com els que integren la Col·lecció Josep Maria Queraltó, que a més del seu impressionant catàleg d’equips i materials cinematogràfics, compta, per exemple, amb un aparell receptor de ràdio fabricat molt abans que arribessin les primeres proves radiofòniques al nostre país. I aquest any de la ràdio hauria de servir per decidir, d’una vegada per totes, si volem dotar-nos d’un equipament estratègic com aquest, que ens permeti explicar un element clau del nostre ésser col·lectiu. Tenim una oportunitat magnífica amb el projecte Catalunya Media City i els usos públics als quals es pot destinar l’enorme edifici de l’antiga central tèrmica del Besòs.
La ràdio generalista en català té un sòlid lideratge i les emissores musicals unes audiències enormes, una realitat que mereix un homenatge col·lectiu
I mentrestant, una gran exposició retrospectiva d’aquests 100 anys seria una bona pensada. Una ambiciosa exposició com la que va organitzar fa tres anys el Museu de la Comunicació de Frankfurt pel centenari de la ràdio alemanya. Una que prengués el relleu de magnífiques exposicions fetes al nostre país, com Dones a les ones, que va deixar com a llegat viu el banc de veus en línia, que ja compta amb més de 300 fitxes de professionals de la ràdio. Una que aprofités el relat de l’evolució tecnològica expressat en exposicions com Mira’t la ràdio o La ràdio entra a la llar del MNACTEC, o també la mirada cap al futur que plantejava l’exposició Flaix 2042.
Un primer mitjà de comunicació electrònic que va obrir la porta al següent
Si no hagués estat per l’aixecament militar feixista, la ràdio catalana hauria estat acompanyada per la televisió l’any 1936. Les adverses circumstàncies històriques van propiciar un capítol tan grotesc com que l’emissora Telefunken, que havia adquirit Ràdio Associació de Catalunya per als estudis projectats a Viladecans, no va fer la ruta prevista cap a Catalunya, sinó que va esdevenir, per intervenció del govern nazi, el primer equip transmissor de RNE, tot just creada per la Delegación del Estado para Prensa y Propaganda dels colpistes instal·lats a Salamanca.
Perquè les ganes de fer televisió ja venien de lluny. Un dels grans promotors de la ràdio, Eduard Rifà, va expressar, a les portes del debat a les Corts espanyoles de l’Estatut d’Autonomia: “Si la radiodifusió catalana es veu sostinguda –com cal esperar-ho– per part de la Generalitat, tan solament en l’ordre legislatiu, dintre d’aquest any, si a Déu plau, podrem tenir la televisió a Catalunya”. Dues prediccions que no es van acomplir, malauradament. Les competències en aquest àmbit, com en molts altres, es van veure retallades fins a quedar-ne només les de caràcter executiu (un precedent del “cepillado” que explicava l’infaust Alfonso Guerra, tot fotent-se de nosaltres. I pel que fa a les emissions de televisió, no van arribar fins gairebé tres dècades més tard.
En uns moments on la hibridació de mitjans i la seva presència compartida en plataformes digitals és a l’ordre del dia, recordar i reivindicar aquests precedents televisius durant aquest centenari no seria cap mala pensada.
Un altre centenari que mereix la nostra atenció
L’any vinent, es parlarà d’un altre aniversari: el de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE), l’actual Telefónica. Em temo que moltes cròniques i reportatges del centenari de la creació d’aquesta gran empresa passaran de puntetes sobre dues dades clau: la primera és que el monopoli telefònic a l’Estat espanyol va ser el resultat d’una decisió centralitzadora –una més!– de la dictadura de Primo de Rivera i no pas el resultat de cap operació d’absorcions o acords empresarials més o menys convencionals. I la segona, lligada directament a l’anterior, és que la potent xarxa i les instal·lacions telefòniques de la Mancomunitat van passar a engruixir la nova CTNE per la via de la confiscació manu militari.
La Secció de Telèfons de la Mancomunitat desplegà prop de 6.000 quilòmetres de línies de coure durant els seus nou anys de funcionament i va instal·lar la primera centraleta automàtica de la península Ibèrica a Balaguer, just abans de ser requisada com tota la resta. Una ambiciosa obra que responia a la innovadora mentalitat de considerar com a serveis bàsics la cultura i la comunicació. Plantejament que avui considerem ben obvi, però que no ho era gens el 1914, quan Enric Prat de la Riba el va expressar amb una frase que ha passat a la posteritat: “Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon”. Amb el mateix objectiu d’estendre els serveis de telecomunicacions arreu del país, vam viure un altre gran projecte, ja a finals de la primera dècada del segle XXI: el pla Catalunya Connecta, que va estendre conjuntament els serveis de telefonia mòbil, la connexió a internet per banda ampla sense fils i les emissions de TDT en territoris on aquests serveis no comptaven amb les infraestructures necessàries, que el sector privat sí que havia desplegat ja en zones més densament poblades.
Caldria relligar els continguts amb la tecnologia i donar protagonisme al sector TIC i els seus professionals
I aquest impuls de la telefonia respon al mateix motiu que va fer possible que Catalunya fos un dels deu primers països del món a tenir una emissora de ràdio en funcionament, a banda de l’empenta i visió de futur d’alguns polítics i empresaris: la ingent tasca dels pioners de les comunicacions electròniques. Els primers enginyers i tècnics en telecomunicacions modernes, que van situar Catalunya al costat de l’avantguarda mundial. Uns col·lectius professionals que, com ho demostren les activitats de les associacions que els representen, van tenir llavors i tenen avui un clar compromís amb el país. Un compromís compartit amb els professionals que es posen al davant del micròfon, a la redacció, a la unitat mòbil o a la “peixera”.
Vincular el centenari de la ràdio a un reconeixement als pioners de les telecomunicacions electròniques, i a tots els que els han succeït, seria una manera de commemorar aquest aniversari de forma completa, transversal. Que relligui els dos factors fonamentals de tots els mitjans de comunicació electrònics, avui ja digitals: continguts i tecnologia. I amb ells, els grans professionals que fan possible la ràdio cada dia.
Article publicat al número de tardor 2023 de la revista Comunicació 21.
