Foto: Santi Iglesias
Anna Sàez Mateu (La Granja d’Escarp, 1969) és la nova directora del diari Segre, on fins ara era redactora en cap. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i Postgrau en Tècniques i Mitjans de Comunicació a la Universitat de Lleida, ha passat més de mitja vida laboral a Segre. En la primera etapa (de 19 anys), va entrar al diari com a becària, va especialitzar-se en periodisme cultural, i va ser coordinadora del dominical Lectura i de la revista en aranès Aran ath Dia. Després va plegar per incorporar-se com a tècnica de comunicació dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura. També va exercir com a responsable de comunicació de l’Orfeó Lleidatà i redactora a la delegació d’El Punt Avui. Després d’aquest parèntesi, es va reincorporar a Segre fins a exercir-ne la direcció. A Comunicació 21, Sàez traça quins són els reptes de present i de futur del diari.
Com afronta aquest repte?
Amb una barreja d’il·lusió, respecte i vertigen, que no s’espatlli res! Fins a cert punt és bo que sigui així. Agafo aquest nou repte tenint clar que el diari té un recorregut de 40 anys, i que és la capçalera líder de paper de les comarques de Lleida. Tinc la sort de conèixer molt bé la casa.
Qui li va oferir la proposta de ser directora?
Santiago Costa, el fins ara director de la capçalera. Fa dos anys jo m’encarregava de substituir els diversos caps de secció del diari que anaven de vacances. Aleshores va ser quan Costa em va explicar que m’anirien molt bé aquestes rotacions, ja que havien pensat en mi per assumir llocs de més responsabilitat. Així i tot, no vaig ser l’única candidata. Abans de l’estiu ja em va confirmar que jo era l’escollida.
És la primera directora de Segre després de 41 anys de recorregut.
Malauradament, que una dona sigui directora d’un mitjà de comunicació continua sent una anomalia. És molt important que es vagi normalitzant i que el fet que les dones assumeixin llocs de direcció no sigui notícia per una qüestió de gènere. La redacció del Segre és bastant paritària des de fa molt temps. Curiosament, les dues subdirectores també són dones (Anna Gómez i Glòria Farré).
“Avui la informació a Catalunya està feta només des d’una mirada molt metropolitana barcelonina”
Per què costa tant que les dones formin part dels llocs de direcció dels mitjans?
És molt complex, depèn de molts factors. La maternitat encara pesa molt a la feina, jo ho vaig viure directament quan va néixer la meva filla. Intentes compaginar feina i casa, però se’t fa impossible. Acabes claudicant, i la solució passa per una reducció de la jornada, cosa que comporta que el teu pes professional perdi pistonada. En el meu cas vaig mantenir el mateix status dins la redacció, però sí que tens el sentiment de renúncia, que no has pogut créixer al mateix ritme que els companys homes. La maternitat pot acabar penalitzant la carrera professional d’una dona, és injust que es pagui aquest peatge.
Majoritàriament sempre ha estat vinculada a la secció de cultura.
Sí, per això puc dir que el meu ascens és gairebé un miracle! [riu]. És ben sabut que la secció de cultura no és la més ben valorada en qualsevol diari, no només en el mitjà que ara dirigeixo. S’ha de picar molta pedra perquè una notícia cultural sigui portada. Si hi apareix, molt possiblement és que el protagonista cultural ha mort.
Vostè ha format part del diari Segre en dues etapes. En la primera, després de gairebé dues dècades, va decidir canviar d’aires.
Tenia una filla molt petita, la feina m’absorbia molt de temps. Per això vaig optar per triar una feina més equilibrada d’horaris, de més tranquil·litat. Així és com vaig acceptar treballar en l’administració pública.
Foto: Santi Iglesias
Hi va estar poc més de dos anys com a tècnica de comunicació als Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura.
A la primera setmana vaig adonar-me que aquella feina no era per a mi, que m’havia equivocat. Recordo a la feina mirar constantment el rellotge i veure com les hores no passaven. I això que vaig estar molt a gust amb la resta de companyes de l’equip. Aleshores vaig redescobrir la meva vocació pel periodisme.
Per què?
Trobava a faltar l’adrenalina de la redacció del diari. No vaig tenir cap problema a la feina, però vaig notar que no hi encaixava. I llavors prendre la decisió més optimista: deixar la feina per ser autònoma [riu]. I aleshores vaig descobrir que tenir una nòmina és una benedicció de Déu. Quan vaig tornar al diari vaig ser la dona més feliç del món.
Com va ser la tornada a la redacció?
Vaig tornar des de zero, ocupant l’escalafó més baix de la redacció. Amb el pas dels anys vaig anar assumint més responsabilitats.
Quin és el llegat que ha deixat Santiago Costa?
Des del punt de vista empresarial, el Grup Segre és una empresa totalment sanejada. Quant al diari, és una capçalera amb una marca molt arrelada al territori. Prova d’això és que Segre suma 47.000 lectors diaris, que el situa com a líder indiscutible a les terres de Ponent. La Vanguardia, el segon més llegit, és molt lluny amb 8.000 lectors.
“La desaparició dels quioscos fa més visible la crisi del paper que viu el periodisme”
Vostè aterra com a directora coincidint amb el final de la commemoració del 40è aniversari del diari. Quins són els reptes que té sobre la taula?
Segre és un grup multimèdia (diari de paper i digital, a més de televisió), però dona la sensació que cada equip va a la seva. A vegades estem fent la mateixa gestió per duplicat, i no té cap sentit. Per això, hem de treballar amb més sinergies i explotar molt millor el potencial que tenim entre les tres eines que en formen part. Cal integrar-nos millor i normalitzar-ho. Tot i que sembla senzill, crec que serà el repte que ens durà més feina.
En la versió digital dels mitjans cada cop més s’aposta per l’audiovisual. Quina incidència tenen aquests continguts a Segre?
Forma part del repte de les sinergies al Grup. Tenim tota la infraestructura i eines d’una televisió perquè se’n vegi afavorida l’edició digital del diari. L’audiovisual complementa amb escreix qualsevol contingut per al digital. Aquest és un dels grans reptes que tenim, perquè hi ha molt camí per recórrer.
Què han aportat les xarxes socials en el relat periodístic?
Actualment, l’audiència s’informa majoritàriament a través de les xarxes socials, que genera continguts constantment. Però hi ha trampa: aquesta gent pensa que està ben informada, però no és així. Quan disminueix el consum d’informació rigorosa, augmenta la nostra ignorància respecte de l’actualitat. A més, hi ha una manca de context en el relat i pugen els populismes.
Foto: Santi Iglesias
Segre va ser de les primeres capçaleres digitals a Catalunya que va apostar per aplicar un mur de pagament.
Sí, he de dir que jo era de les que no ho veia clar! [riu]. Aleshores tenia la sensació que un mur de pagament ens acabaria fent més mal que bé. Era més fàcil pensar que, si el lector havia de triar entre consumir informació de forma gratuïta o de pagament, acabaria escollint la segona opció. Però el temps ens ha donat la raó. La subscripció és l’eina més fiable en la relació de confiança entre el lector i la capçalera. És molt important consolidar aquest públic fidel, especialment per a una capçalera com la nostra.
De quina manera?
Fent ús de la imaginació. En el cas de Segre, patim un malson convivint en una província tan absolutament desequilibrada com la nostra, amb un total de 430.000 habitants. A part de Lleida –amb 120.000 habitants– la resta de ciutats amb més habitants ja són d’entre 15.000 i 20.000 habitants. Quant a distribució, hi ha moltes dificultats, però toca buscar solucions.
Cada cop hi ha menys quioscos que venguin diaris.
És així. La desaparició dels quioscos fa més visible la crisi del paper que viu el periodisme. Si no hi ha quioscos hem de picar la porta a les cafeteries, supermercats i gasolineres. Fa molta llàstima veure com quioscos emblemàtics abaixen la persiana, perquè més enllà del servei que ofereixen donen molta vida en una ciutat.
En els darrers anys, les redaccions de la majoria de diaris s’han anat aprimant, també al Segre.
En aquest segle, els mitjans hem patit una doble crisi: l’econòmica i la gratuïtat de la informació amb arribada d’internet i la posada en marxa dels diaris digitals. Davant d’aquest escenari, el sector va haver de reinventar-se i dibuixar fórmules per sortir-se’n. Encara no s’ha trobat quin és el model de negoci més rendible. A diferència de la ràdio i la televisió, en la premsa escrita hi denoto molt més catastrofisme.
“La maternitat pot acabar penalitzant la carrera professional d’una dona”
Editen dues edicions diàries: en català i en castellà.
Sí, i les edicions estan molt equilibrades, un 50% en cada llengua. Tot i que el castellà és l’original, hi ha comarques –com Les Garrigues o la Segarra– on només es consumeix Segre en català. A Lleida ciutat i el seu entorn més proper, a més de la Vall d’Aran, el castellà té molta més tirada.
El paper cada cop és més car i els diaris més prims. Les capçaleres haurien de repensar la seva periodicitat?
És un debat interessant. Puc assegurar que actualment Segre no es planteja cap altra estratègia que no sigui sortir al carrer cada dia. Així i tot, cal explicar que elaborar un diari cada dia és molt costós. Mirant el futur penso que el diaris digitals tindran allò més essencial de l’actualitat i el paper serà el complement per aprofundir en una informació més detallada.
Segre és una marca arrelada al territori. Es pateix el barcelonacentrisme que impregna el país?
Aquells que no vivim en l’àmbit metropolità de Barcelona moltes vegades ens sentim molt lluny. Avui la informació a Catalunya està feta només des d’una mirada molt metropolitana barcelonina.
Com ho argumenta?
Amb la pluja. Tot i que ara ens trobem enmig d’una sequera sense precedents i convé que plogui, tradicionalment que plogui per a un territori de pagès és el millor que pot passar. Però, en canvi, si la informació va dirigida a aquells que només pensen en sortir de Barcelona el cap de setmana, la pluja s’associa a mal temps. Aquest canvi d’òptica fa que capçaleres com la nostra siguem totalment necessàries per al nostre territori.
