Foto: Toni Quesada
Berta Giralt (Manresa, 1974) és llicenciada en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, una professió a la qual va dedicar-se professionalment durant dos anys, però que va decidir aparcar per entrar en el món de la publicitat. Primer com a comercial, més tard en tasques de maquetació i disseny, i actualment com a directora encapçala Araesport, una revista de periodicitat bimestral que repassa l’actualitat esportiva de la comarca del Bages. Abans va dirigir la revista Xics, enfocada al món de les criatures i la criança i que coincidia amb el seu moment vital, quan acabava de ser mare del tercer fill. A Comunicació 21, Giralt explica el seu projecte personal que l’any que ve sumarà cinc anys.
Haver tingut experiència amb l’esport et va dur a fer l’Araesport?
Sí, l’esport l’he tingut sempre molt proper. L’he practicat des de petita, estava federada i és una cosa que faig perquè la necessito. Actualment visc la competició pels meus fills i no entenc el meu dia a dia sense l’esport. M’agrada fer-ne, veure’l i seguir-lo.
Quin poder té l’esport en tu i en la població?
És molt important, tant a nivell físic com per a la salut mental. Pretenc difondre-ho i explicar que mai és tard per iniciar-se. La idea de la revista era transmetre això als lectors, així com convertir-la en un suport atractiu per a aquelles empreses que vulguin donar a conèixer el seu producte, un mitjà on se sentin còmodes tenint la seva publicitat allà, on et relacionaran amb els valors positius de l’esport.
L’Araesport és una extensió teva?
És un projecte personal, i ara he sol·licitat unes ajudes per als autònoms per poder contractar algú. Si me la concedissin i pogués tenir algú treballant, podríem consolidar la revista i fer moltes coses a les quals no arribo. De moment, no tinc els beneficis per poder pagar el sou d’algú.
Així, no vius del que et dona l’Araesport?
No, a banda d’això tinc altres encàrrecs de comercial i disseny gràfic que em donen de menjar.
“La intenció és que Araesport acabi sent una publicació de tota la Catalunya Central”
Quan et vas plantejar tirar endavant l’Araesport i intentar créixer, vas tenir dubtes?
Vaig tirant i tinc la convicció que anirà endavant. De fet, el feedback de la gent és molt bo, i tard o d’hora voldria viure d’això, però sé que em falta un clic. Tinc esperança, soc tossuda i persistent, i intento fer bé les coses. La gent també em pregunta el perquè de publicar en paper.
I quin és?
M’agrada palpar-lo quan llegeixo i que el contingut sigui rigorós. Publicar en paper no és per pur romanticisme, també és un descansar de les pantalles. Tenir un moment de lectura i fullejar una revista que està ben feta pot ser tot un plaer. El paper, en aquest cas, el trobo molt justificat. L’Araesport no publica notícies com les que es troben en mitjans digitals, són articles més pausats i atemporals.
Hi ha diferències entre la versió digital i la versió paper?
Aquesta és una de les coses que, si puc tenir alguna ajuda, potenciaré. He començat a fer entrevistes gravades que edito i penjo a Instagram, però podria ampliar-se, així que el que faig ara és bolcar el contingut de la revista impresa al digital.
Quants exemplars repartiu i com ho feu?
Vaig començar amb 10.000 exemplars, però amb la pandèmia vaig reduir-los a la meitat. És una revista gratuïta, la distribució és molt important, perquè ha d’arribar als llocs on sabem que la gent la llegirà. Manresa s’emporta la major quantitat d’exemplars, és als centres esportius, botigues d’esport i a centres de salut.
Tens intenció d’ampliar l’abast més enllà del Bages?
Sí, de fet l’últim número hem començat a repartir-lo a Vic, i la intenció és que l’Araesport acabi sent una publicació de la Catalunya Central. Estem donant-la a conèixer també a Osona i ens plantegem ampliar el nombre d’exemplars.
Foto: Toni Quesada
Quants col·laboradors hi participen?
Els col·laboradors són la joia de la corona, són una quinzena i sense ells seria impossible. Són molt professionals i sempre m’han donat suport. Alguns són metges especialitzats en medicina esportiva, nutricionistes, fisioterapeutes, etc. Desinteressadament, donen continuïtat a la revista, i també hi ha un fotògraf, en Toni Quesada, amb qui col·laborem des de fa uns quants números.
A qui doneu visibilitat?
Intentem donar visibilitat a la tasca dels clubs i entitats esportives, promocionant l’esport base, l’esport femení, l’esport que practiquen persones amb discapacitats física i intel·lectual. Com a mitjà de comunicació procurem sumar i fer més notori l’innegable efecte socialitzador i integrador de l’esport.
El Bages és una zona de molt esport, amb equips en categories destacades. Era necessari tenir una revista com aquesta?
Aquesta era la idea, donar visibilitat als esportistes del Bages, joves, promeses i a les disciplines més minoritàries. A Manresa hi ha molts clubs esportius que requereixen que se’ls conegui. El Bages és un planter de grans esportistes. Està clar que Manresa és una ciutat d’esport, on s’hi practiquen fins a 25 disciplines diferents i té esportistes que, en la seva participació en mundials i olimpíades, han dut el nom de la ciutat arreu del món.
“Com a mitjà de comunicació procurem sumar i fer més notori l’innegable efecte socialitzador i integrador de l’esport”
Podeu competir contra mitjans més grans a l’hora de publicar temes que ells no fan? Sou l’altaveu del Bages?
Estaria bé, ser-ne l’altaveu. No he pensat a competir amb cap mitjà, sempre he mirat de fer el que he cregut adient, i no miro massa el que fan els altres; evidentment no puc competir amb cap mitjà.
Això és el teu tret d’identitat?
Potser sí. Els mitjans grans potser fan una notícia, però a l’Araesport farem un altre perfil d’entrevista, no tenim pressió per publicar cap contingut.
Teniu subscriptors?
Sí que en tenim, tot i que no són gaires, és un altre aspecte a treballar. T’hi pots subscriure de manera gratuïta al nostre lloc web, fa un temps vaig provar que fos de pagament, però no va funcionar. Tenim alguns convenis amb empreses de Manresa que donen avantatges als qui tenen el carnet de subscriptor, això sí. Tenim una newsletter, però encara no té continuïtat.
Aneu camí dels cinc anys, quins objectius et planteges?
Em plantejo poder arribar a Osona, Berga, Moià i la Catalunya Central. Si això va recolzat de la col·laboració de noves empreses que apostin pel projecte i que hi col·laborin, també ajudarà al fet de poder comptar amb treballadors assalariats.
