Coia Ballesté Brumós és la corresponsal al Regne Unit de TV3 i Catalunya Ràdio des de fa dos anys. La periodista ha desenvolupat bona part de la seva trajectòria professional a Catalunya Ràdio, on es va incorporar el 1992 com a redactora d’esports. També ha estat coordinadora de Catalunya Informació, coordinadora d’El matí de Catalunya Ràdio i sotscap del departament d’esports de Catalunya Ràdio, i va formar part de l’equip de Joaquim Maria Puyal a La TdP. De 2015 a 2021 va ser delegada de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació a la demarcació de Tarragona. A Exterior.cat, Ballesté explica la seva mirada periodística des de Londres.
Ja fa dos anys que vius i treballes al Regne Unit. El temps passa volant.
Més que volant, ha estat com un sospir. La intensitat és tan bèstia que tot passa molt de pressa.
Quines inquietuds et van portar a exercir el periodisme com a corresponsal de la Corpo?
M’agrada molt mirar enfora, investigar com viu la gent. Sempre m’havia agradat exercir com a corresponsal, però el meu camí em va portar per altres àmbits dels informatius o els esports. Tenir dos fills em va fer aparcar una possible corresponsalia, i ara que ja són més grans, el meu escenari personal va canviar de cap a peus. Així que va coincidir que van sortir dues corresponsalies de la Corpo a concurs, i la del Regne Unit la vaig guanyar.
Has complert un dels teus reptes professionals?
Sí, per descomptat. Ser corresponsal és un regal. Perquè des del Regne Unit tinc l’oportunitat d’explicar el nostre país com viu fora i explicar el mateix país des de la nostra mirada. Trobo que la informació internacional és la millor manera per entendre què passa a casa.
Actualment, formes part de la comunitat catalana a l’exterior, que voreja el mig milió arreu del món.
Catalunya sempre ha tingut una tradició de mirar al món. I tots aquells catalans i catalanes que vivim a l’estranger som un producte d’aquest imaginari col·lectiu que sempre mira cap enfora per guanyar capacitat d’interpretació. Aquest esperit innat que tenim els catalans de mirar sempre enfora fa que, quan tornem a casa, contribuïm a nodrir molt Catalunya. Això sí, quan vius a l’estranger, la mirada respecte a Catalunya és molt més senzilla, varia l’enfocament.
“Comptar amb corresponsals és vital per oferir informació de qualitat”
El Regne Unit ja és la segona comunitat de catalans més gran del món. Què té aquest país que atrau tants catalans?
És un país que ha marcat generacions, i ens atrau per la democràcia i com són pioners en molts àmbits. Actualment, el Regne Unit està enmig d’un procés de transició després del Brexit que els està generant una crisi econòmica i existencial molt gran. I també és veritat que des de Catalunya tenim Londres i el Regne Unit molt mitificats i admirats. Un cop hi vius, la mirada és una altra ben diferent. És un moment fascinant.
Professionalment sempre havies fet ràdio. Amb la corresponsalia has assumit ser, també, la cara de la informació del Regne Unit. Com t’hi has adaptat?
Mai havia fet televisió, i l’estic descobrint. És una altra manera de comunicar molt diferent de la ràdio, que és el mitjà que més m’apassiona. Mentre que quan fas ràdio tens la veu i el so, la televisió t’obre una munió de canals a la vegada.
Quin és el llegat que et va deixar Sergi Mulero?
Va ser un traspàs extraordinari, vam veure’ns abans a Reus, i fèiem broma del Reus-París-Londres. Els cops que ens vam veure, sempre em va posar a l’abast informació d’allò més bàsic per treballar i viure-hi. He de reconèixer que les primeres cròniques que vaig fer per a TV3 des del Regne Unit em venia al cap la veu de Mulero.
Les xarxes socials –especialment Twitter– s’ha convertit en l’altaveu de governs i institucions. Quina mirada hi poses?
Actualment, Twitter és una eina imprescindible per als periodistes. Els missatges i les informacions es mouen a través de Twitter, des del primer ministre fins a la casa reial britànica. Per això has d’estar molt atenta a Twitter. Ara bé, aquest canal té una part més incontrolada, que has de saber diferenciar.
En els darrers anys, governs i institucions han bunqueritzat la informació establint un mur entre el periodista i els protagonistes del relat. També és palpable al Regne Unit?
Sí, i cada cop aquests murs són més alts. I això té conseqüències: perjudica el periodisme i hi ha un control més exhaustiu de la informació. Que el periodisme no tingui accés als protagonistes fa que la informació no sigui tan bona, i t’has de basar en els comunicats que reps i no pots repreguntar. En la mesura que el periodista s’aparta de la font d’informació, perd veracitat. Les organitzacions tendeixen a apartar-nos de les fonts el més lluny possible, i cada cop la informació està més controlada. El relat periodístic no es pot construir des de comunicats i notes de premsa.
Londres aplega una munió de corresponsals de diversos mitjans d’arreu del món. La manera de transmetre la informació s’està homogeneïtzant?
Sí, i hi ha diversos factors que ho expliquen. L’un és la precarietat laboral, ja que els mitjans redueixen la inversió en els corresponsals. Això significa que els periodistes, que estan mal pagats, no tenen massa temps a contrastar la informació. Com a mitjà, si redueixes la inversió en informació pròpia, acabes xuclant-la de les agències, i això vol dir que la informació s’homogeneïtza, que tots els mitjans acabin publicant el mateix. Que TV3 estigui present al Regne Unit fa que pugui explicar els fets des d’una mirada pròpia i catalana, és un element distintiu. Cal preservar aquests espais d’obertura al món, que tenim com tresors.
“Les organitzacions tendeixen a apartar-nos de les fonts el més lluny possible, cada cop la informació està més controlada”
Consideres que la figura del corresponsal està perdent pistonada?
La pandèmia ha fet molt de mal. Mentre les corporacions han fet l’esforç de mantenir figures fixes, hi ha molts mitjans que contracten freelance, que treballen a tant per peça. La qualitat és una altra, i no pas perquè el freelance no sigui bo, sinó que basen les col·laboracions en un barem econòmic i no pas periodístic. Així i tot, la figura del corresponsal es manté forta, i Londres és un aparador per a tots els mitjans del món. Comptar amb corresponsals és vital per oferir informació de qualitat.
Al Regne Unit, com influeixen els tabloides en el relat periodístic?
Els tabloides influeixen molt en l’opinió pública i han fet molt de mal al periodisme tradicional britànic, especialment en el cas del príncep Harry, qui ha anat a judici contra els tabloides pel seu mal ús a l’hora d’obtenir informació.
La BBC és el mirall dels mitjans de comunicació al món, també per a la Corpo.
La BBC no està exempta de problemes econòmics, i actualment viu una època de retallades en ple procés d’adaptació al nou aparador digital. Així i tot, la BBC escenifica la responsabilitat d’un mitjà públic que tothom hauria de tenir incorporat i que, en aquest cas, la Corpo té. Salvant les distàncies, el model de la BBC i la Corpo són molt semblants.
La setmana passada, Catalunya Ràdio va celebrar els seus 40 anys. Com ho vas viure?
Vaig tenir una sensació estranya, m’haguera agradat ser a Barcelona [riu]. A més, aquell dia vaig tenir molta feina i no va ser fins al vespre que vaig poder veure vídeos i imatges de molts companys. Vaig sentir molta enyorança.
En la celebració hi van participar periodistes com Mònica Terribas, Antoni Bassas, Mikimoto o Josep Cuní, que ja no treballen a la casa. Una de les lectures que s’ha fet és comprovar el talent que s’ha deixat perdre la Corpo pel camí.
El que fa un país normal és comptar amb mitjans públics punters, i crec que Catalunya Ràdio torna a anar cap aquesta direcció, amb la màxima energia. Em sembla meravellós que hi hagi una ràdio privada que ho faci bé, també és necessària. No tinc cap retret per a ningú. Tenir competència manté despert a l’altre. És bo i molt saludable que l’audiència tingui diferents opcions per escoltar la ràdio.
Com s’explica el lideratge inqüestionable de RAC1 en detriment de Catalunya Ràdio?
S’hauria d’analitzar temporada a temporada. Hi ha fenòmens que l’efecte novetat hi té molt a veure. RAC1 ho està fent molt bé, i m’agrada que hi hagi varietat d’opcions al país. M’estimo Catalunya Ràdio i m’agradaria que fos líder [somriu]. Sense desmerèixer ningú, la ràdio pública té una funció essencial: oferir un servei de qualitat i de prestigi a l’audiència.
L’audiència interpel·la constantment.
Sí, hi té tot el dret. I en aquesta interpel·lació, si la crítica és constructiva, hi surts guanyant. Si sabem escoltar, amb esperit positiu sempre sumes. A vegades, es va una mica més enllà, però la majoria d’aportacions són positives. Ens equivoquem i respecto moltíssim l’audiència. Per mi mateixa no soc res, qui represento és als mitjans de la Corpo, a qui li tinc molt de respecte.
“Els tabloides influeixen molt en l’opinió pública i han fet molt de mal al periodisme tradicional britànic”
En aquest moment que la televisió s’està reinventant, com veus des de la distància el full de ruta de la Corpo?
S’està fent bé, sumant programes que capten nous públics, especialment joves. És un procés no gens senzill, ja que els joves miren la televisió convencional d’una altra forma, des d’altres plataformes. Aquest és el repte més gran que tenim, s’està fent bé.
Tenint en compte l’amor incondicional que tens per Catalunya Ràdio, n’assumiries la direcció si sorgís la possibilitat?
[Riu] No m’hi veig, no, ni de bon tros. Gràcies, però jo em sento únicament periodista. Soc conscient que ser corresponsal té data de caducitat, però no sé què faré quan s’acabi. Actualment visc aquesta etapa amb tanta intensitat que no sé què voldré fer més endavant.
Aquest mes de juny, la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya t’ha atorgat la Petxina Daurada 2023. Què suposa per tu?
És una distinció molt especial per a mi, perquè la lliuren els meus companys de professió. I en aquest cas, jo defenso moltíssim els periodistes que exerceixen la premsa local, i que erròniament la professió els menysté una mica. Li estic molt agraïda a la premsa local; a Londres no faig res que no hagués fet en els meus inicis a Tarragona. El periodista d’àmbit local ha de ser un tot terreny, i per això, per exercir-lo t’has de creure molt l’ofici.
