Foto: Maria Cerezuela
Rosa Rodon Camins (Badalona, 1985) és la directora de l’Ara Mengem, la comunitat de gastronomia del diari Ara. Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar-se professionalment a betevé, fins que s’integra en l’equip que va cuinar l’Ara amb una funció específica: organitzar les presentacions al territori del diari. Amb el diari al carrer, s’incorpora a la secció de tancament, on està més de deu anys. Des de fa un any que ja no va a dormir tant tard i lidera l’Ara Mengem. A Comunicació 21, Rodón reivindica el valor del periodisme, també a l’hora d’explicar la cuina.
D’on ve la teva passió per la gastronomia?
Sempre he treballat per menjar i viatjar, són dues de les meves grans passions. I sempre he sigut l’amiga a qui tothom li pregunta a quin restaurant s’ha d’anar per celebrar alguna cosa. Fent broma, sempre els deia que els cobraria. I mira, ara m’hi dedico professionalment.
De la secció de tancament a liderar la gastronomia del diari. Com fas aquest pas?
Fruit de repensar els continguts del dominical, Thaïs Gutiérrez em va convidar a escriure sobre gastronomia. I va agradar allò que explicava. D’una cosa que era un coneixement que tenia per a mi i els meus amics, va començar a ser útil per a altres persones. Arran d’això, la directora Esther Vera va veure amb bons ulls reforçar l’àrea de gastronomia.
I vas acceptar.
Sí, era un projecte que em fa molta il·lusió. Ho faig al costat de Trinitat Gilbert i un estol de col·laboradors.
T’agrada més escriure que un bon plat a taula?
No, m’agrada més un bon plat a taula, i després explicar-ho o fotografiar-ho.
A la teva biografia a X dius que et resisteixes a fer-hi fotos, al menjar.
[Riu] Sí, però al final ho faig, no ho puc evitar. Suposo que és una qüestió generacional, no n’hi ha prou amb viure les coses, sinó que cal explicar-les. Jo no les explico totes, però quan vaig a un lloc que m’agrada i que penso que ho fan bé, necessito compartir-ho.
“Jo respecto la feina que fan els influencers, sempre que estigui ben identificada”
Viatges molt, quina és la cuina que t’ha sorprès més?
Últimament, estic obsessionada amb la cuina coreana, i haig de fer un esforç per pensar què pot interessar a la gent i intentar no colar el meu biaix. De fet, aquest any vaig anar a Corea perquè ja no podia més [riu]. Però tinc moltes fases, m’ha agradat la cuina japonesa, la coreana…
En gairebé un any t’has convertit en un referent informatiu gastronòmic. Més enllà de periodistes especialitzats, és un món on han entrat de ple els influencers. Com s’hi conviu?
Per fer comunitat, la gent ha de saber qui ets, i especialment en el món de la gastronomia. Hi ha persones que fan la seva feina i d’altres que fan recomanacions, i això no és el mateix. Una de les maneres de diferenciar-ho és que la gent sàpiga qui ets i quina cara fas i les teves manies. De fet, m’he trobat amb gent que coneix els meus gustos, perquè són lectors habituals, i és inevitable que hi hagi una part de tu que es traspua i que es veu en els articles. En aquest sector és molt difícil tenir una posició des de la barrera i ser estrictament informatiu.
Per què?
Perquè hi ha molta informació gastronòmica que no és periodística. Jo respecto la feina que fan els influencers, sempre que estigui ben identificada. Fan una feina de difusió, com un canal més, i han vingut per quedar-se. Ara bé, no fem la mateixa feina, és important que l’audiència ho sàpiga.
Anem al gra. Com és el projecte de l’Ara Mengem?
És un projecte que té recorregut i que actualment el lidero jo mateixa. El que intentem és explicar la gastronomia en positiu, hi ha tanta gent que fa coses tan ben fetes que intentem ser-ne un altaveu.
Foto: Maria Cerezuela
Pel que fa als continguts, fugiu de la recepta tradicional?
No, i de fet, una de les altres espines dorsals de l’Ara Mengem és que la gent cuini. A nosaltres ens agradaria que tothom cuinés i que el jovent s’hi animi. Cada cop es cuina menys, el menjar preparat ha anat creixent en detriment d’altres espais als supermercats, i crec que cuinar és fonamental per a la salut física i mental, és una manera d’evadir-se. Crec que és un coneixement que s’ha anat perdent, tot i que cada cop tenim més informació que mai. El gran enemic és el mateix que el del periodisme.
I quin és?
Que la gent no té temps per fer les coses essencials per a la vida: tenir una dieta saludable i informativa. Nosaltres fem receptes i busquem la manera perquè siguin populars i que engresquin els lectors, que tinguin el cuc per fer-les. No hi ha res més saludable i econòmic que cuinar.
Una de les dèries dels mitjans és la de crear comunitat. Com és la de l’Ara Mengem?
Els mitjans de comunicació ara fem moltes coses, l’era de la comunicació unidireccional s’ha acabat i, realment, els mitjans no fem només notícies. I tenim molt en compte la persona a qui ens dirigim, des de l’Ara ho hem treballat molt. Nosaltres tenim la sort de tenir un lector a qui li interessa moltíssim, li agrada el que fem, treballo en una àrea amable. Hi ha companys d’economia que ho tenen més difícil.
Per què és amable?
Tothom menja, i a tothom li agrada fer-ho. I després de la pandèmia, tothom té moltes ganes de viure experiències i fer coses, així que jo em puc dirigir a una comunitat més àmplia que altres sectors. Em dirigeixo a tothom a qui li pugui interessar i no renuncio a ningú, tot i que pugui tenir alguna dificultat, pel que fa al llenguatge, que és més proper.
“En el sector de la gastronomia és molt difícil tenir una posició des de la barrera i ser estrictament informatiu”
La gastronomia és una moda?
No! Dins la gastronomia pot haver-n’hi, però per si sola no ho és. El que sí que és, és cultura, i dins la cultura hi ha modes. I té una cosa que és fantàstica: és imprevisible.
El menjar i la gastronomia van lligats al life style?
Depèn de si ho mires des del punt de vista de la nutrició o del punt de vista aspiracional. Per això hi ha tanta gastronomia a les xarxes socials.
Per què?
Perquè anar a l’últim lloc de moda o menjar-te una hamburguesa en concret és aspiracional, la gent té ganes de viure experiències. Una de les coses que podem fer en colla i que ens fa sentir vius és la gastronomia. I també hem de fomentar que la gent hi vagi sola, però acostuma a ser una cosa social.
Catalunya té una presència forta en la cultura gastronòmica. Després de la informació meteorològica, la gastronòmica és la que genera més interès?
No et sabria dir, però té molt de seguiment. La gastronomia catalana està molt bé i molt malament.
Ho pots argumentar?
Està molt bé perquè tenim uns cuiners fantàstics i s’ha fet molt bé la feina, sobretot en la cuina d’elit. Però el problema el tenim amb els del mig i la part baixa de la piràmide. Cada cop costa més trobar llocs de menú, mantenir amb vida els restaurants que fan cuina catalana popular, i cal saber que treballar en aquest sector és duríssim. Pel que fa a la classe mitjana, està en risc i l’hem d’apuntalar, i jo intento fer molts articles dels qui treballen d’aquesta manera.
Foto: Maria Cerezuela
La cuina catalana va més enllà de les estrelles Michelin?
Sí, és clar. Les estrelles Michelin hi són, són molt importants i està molt bé que hi siguin, però ha d’haver-hi de tot, i ha d’haver-hi un gruix important de gent que fa el receptari català tal com el coneixem. El que ens traurà de pobres és tenir prou restauradors que es puguin guanyar la vida d’una manera digna i raonable tenint prou públic per poder menjar d’això. I després, que hi hagi els altres restaurants, a mi també m’agrada anar-hi. No pot ser que a Barcelona sigui més fàcil menjar un bon ramen que una bona escudella, i que per ser globals, acabem sense ser nosaltres.
A la cuina hi ha molta competència, també existeix entre els mitjans especialitzats?
No, i hi ha espai per a tothom. Ara mateix, el periodisme és un ofici en crisi, i en els últims anys la precarietat ha estat extrema. La quantitat de coses que passen en comparació a la quantitat de gent que ens hi podem dedicar és tan desproporcionada que el meu problema no és que les meves companyes treguin un bon tema.
Quin plantejament feu amb l’Ara Mengem?
Som una comunitat que és digital i, a partir d’aquí, abasteix tots els estaments del diari que puguin necessitar-ho. Pot ser un dossier, un tema sobre el preu de l’oli, una entrevista… Al dominical comptem amb tres pàgines fixes, però anem proveint el diari i de vegades va al paper i de vegades no.
Teniu pensat un projecte gastronòmic que toqui l’audiovisual?
De vegades sí que hi ha peces pensades perquè siguin un vídeo, com algunes seccions o les receptes. Si tingués capacitat per fer més coses, encara en faria més. Volem transcendir les pantalles per veure les cares de la gent i interaccionar-hi. Ho podem fer de moltes maneres i hi ha la voluntat d’arribar-hi.
“No m’obsessionen les plataformes, sinó les històries”
El paper s’està encarint a marxes forçades. Acabarà desapareixent?
No ho sé, fa molts anys que ho sento a dir i malfio de la gent que té resposta a això, però la conclusió és que ningú ho sap. Fa molts anys que treballo amb el paper i continuo pensant que és un artefacte imbatible, ningú t’endreça i et resumeix la informació com un diari en paper. Actualment, la batalla per la supervivència del paper no és pels diners, sinó pel temps que hi dedica l’audiència a consumir la informació.
El panorama és desolador. Cada cop menys quioscos, menys vendes i diaris més prims.
És veritat que les vendes s’han estancat, tot i que l’Ara ja les ha incrementades els caps de setmana. Soc patològicament optimista, i crec que mentre a l’Ara fem la feina ben feta, les coses tiraran endavant. M’agrada molt el paper, i poder-se amarar d’un text llegit –sigui un diari o un llibre– que pots tocar amb les mans, és imbatible. Perquè no m’obsessionen les plataformes, sinó les històries. És cert que no sé quanta gent s’ha llegit el meu article en paper i sí que ho sé en el digital. Crec que és saludable, perquè ens alimenta menys l’ego.
Els mitjans de comunicació del país depenen massa de les subvencions públiques?
Crec que són necessàries, en tant que som mitjans catalans.
En la darrera dècada han aparegut força capçaleres digitals, hi ha espai per a tothom?
Se’m fa difícil dir-t’ho, perquè no conec les xifres dels altres mitjans.
Tu ets a l’Ara des de l’inici. S’ha consolidat com el mitjà que volia ser?
Sí, va néixer per cobrir un espai i va fer-ho. I té una cosa molt positiva: és un mitjà molt adaptatiu, ho porta en la seva llavor, i els periodistes que hi som també ho tenim integrat en l’ADN. L’Ara és un mitjà en constant moviment en positiu, ara hem canviat de redacció i també respon a les noves necessitats.
Què va suposar Carles Capdevila?
És fonamental, no es pot explicar l’Ara sense ell. Era un visionari, un cap exigent, però també una persona de qui vam aprendre molt, i estic molt agraïda d’haver treballat al seu costat.
Esther Vera és una de les poques directores dona de tot l’Estat.
El diari està molt feminitzat. A més de la directora, la gerent és una altra dona, així com altres càrrecs. Com l’Esther Vera n’hi hauria d’haver moltes més, però els altres mitjans no estan tan feminitzats com nosaltres.
