Foto: Wayra Ficapal
Joan Safont i Plumed (Mataró, 1984) és periodista i escriptor. Llicenciat en Dret a la Universitat Pompeu Fabra i doctorat en Periodisme a la Universitat de Girona, és una de les veus recomanades del periodisme actual a Catalunya i una de les cares més visibles a VilaWeb. Va ser director d’El Matí Digital i La Llança. Com a escriptor ha publicat sis llibres, el darrer L’estiu passat (Comanegra), una geografia de les vacances d’artistes i escriptors dels Països Catalans. A Comunicació 21, Safont reflexiona sobre el periodisme actual i recorda la figura de Manuel Cuyàs.
Llicenciat en Dret per acabar exercint d’escriptor i periodista.
[Somriu] Poc després de llicenciar-me vaig patir un limfoma. De seguida vaig comprovar que no em convenia ser advocat, per la pressió que suposava. Aleshores vaig decidir llançar-me al periodisme, que sempre l’havia practicat com a aficionat. Després d’un màster a Blanquerna, ja vaig convertir el periodisme en la meva professió.
Amb el pas dels anys et consideres més escriptor que periodista o a la inversa?
Ho veig com un fet complementari. Tot i que no tots els escriptors són periodistes, bona part dels periodistes són escriptors. Qui més qui menys intenta escriure amb una voluntat d’estil i una personalitat concreta. Fins i tot, molts dels nostres grans clàssics de la literatura van ser periodistes.
Tant a la teva tesina com a la tesi doctoral abordes la figura del periodista. És una casualitat?
[Riu] No és cap casualitat. La meva línia de recerca i d’interessos va anar dirigida cap al periodisme dels anys 30, entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola. Així és com vaig topar amb el personatge de l’Amadeu Hurtado. Polític, advocat, periodista i empresari de premsa, que acaba convertint-se en el protagonista de la meva tesi.
Aquest setembre presentes El Mataró de Cuyàs. Retrat d’un temps a través del seu articulisme (Edicions Gavarres) amb la curadora Neus Pinard a La Setmana del Llibre en Català. És un homenatge a la figura de Manuel Cuyàs?
És un homenatge a la seva geografia literària. Cuyàs va aconseguir una cosa: parlant d’un fet molt local –com Mataró i el Maresme– també arribava a connectar amb una audiència molt més àmplia. Els canvis d’època, els xocs culturals o els petits orgulls locals són bastant semblants arreu del país, però Mataró va tenir la sort de comptar amb un escriptor com en Cuyàs que ho explicava com ningú.
“Si ens creiem que els mitjans són eines de país, cal un compromís i donar-los un valor. No només poden dependre de l’ajut públic”
Què ha perdut el periodisme del país sense Cuyàs?
Més enllà que per a molts també vam perdre un amic i un mestre, Catalunya ha perdut una mirada pròpia en un moment en el qual hi ha un excés de mirades molt semblants. Cuyàs també s’escava d’allò previsible i d’allò més actual. Aquests dies que tothom parla de l’afer Rubiales, en Cuyàs possiblement escriuria sobre els préssecs o de Menorca. En Manuel [Cuyàs] tenia un sentit amable de la professió.
Creus que l’ofici està perdent aquest “sentit amable”?
En un moment en el qual s’és més agre, cínic i dur, i que s’aplaudeixen els calbots i fer callar l’altre, Cuyàs era un esperit amable i feia millor el nostre món.
Et consideres un deixeble de Cuyàs?
[Somriu] Tots som deixebles de molts mestres i hem d’intentar honorar-los, però sense fer-ne una còpia. Hi ha moltes temptacions d’imitar, d’en Cuyàs com de molts d’altres.
T’has especialitzat en el reporterisme. És un gènere que la professió hauria de cultivar molt més?
El reportatge és un gènere que té molt de recorregut perquè et permet brillar, fer alguna cosa diferent de la resta. El lector es troba esgotat de l’opinió i dels egos. Tot el que sigui explicar-ho i fer-ho d’una manera singular ens distingeix de la resta. L’originalitat, l’enfocament i la singularitat tindrà cada cop més valor. Tot i que es fa difícil.
Per què?
Hi ha excessives rodes de premsa, les quals generen peces molt semblants en tots els mitjans. O les entrevistes poc reposades i d’un temps limitat que, a més, l’entrevistat encadena amb diversos mitjans i periodistes. Les bones entrevistes són aquelles que estan ben preparades, que l’entrevistat hi dedica temps i que l’entrevistador el porta cap allà on vol. Per tot plegat, considero que el lector té més fam de reportatges.
Foto: Wayra Ficapal
Com a lector, dediques més temps a les lectures pausades o prefereixes més l’actualitat de l’última hora?
Una mica de tot. L’ideal seria la lectura pausada, però hi ha una necessitat laboral de ser voraç, perquè l’actualitat ens hi arrossega. Només llevar-me llegeixo els diaris i les xarxes socials per conèixer les novetats del dia. Així i tot, aquest estiu he pogut llegir un seguit de llibres pendents i ha estat tot un goig.
En una entrevista a Comunicació 21, Tatxo Benet assegurava que “el periodisme té un problema de credibilitat”. Ho comparteixes?
És una sentència contundent sobre el sector, però la credibilitat com a periodista te la jugues en els petits detalls.
Quins?
Fer una entrevista a l’autor d’un llibre sense haver-lo llegit i el despatxes basant-te únicament en la nota de premsa. Moltes vegades ens costa anar a les fonts, a la comprovació de l’última dada. Ens envien una nota de premsa i la repiquem de dalt a baix, la donem per bona. Jo, si tinc temps, m’agrada anar més enllà, aportar nous elements contextualitzats i no repicar textos. Perquè, com he dit, aquests detalls són els que condicionen la teva credibilitat com a periodista.
“El lector es troba esgotat de l’opinió i dels egos”
Aquests mals hàbits poden estar intrínsecament lligats amb la precarietat que viu el sector?
Absolutament. Si ets un periodista que has de publicar un nombre determinat de peces al dia –que, a més, ningú te les supervisa–, si has de ser el més ràpid a publicar una peça perquè la prioritat de l’empresa és seguir engreixant constantment la maquinària amb titulars i fotos cridaneres, tot plegat acaba sent un mal servei a la professió. Cal més temps, més paciència i més recursos.
Tenint en compte el canvi d’hàbits dels lectors, quina viabilitat tenen les capçaleres?
Malauradament, amb l’aparició d’internet es va crear primer la infraestructura i el canal, i després es va intentar crear el model de negoci. L’error va ser no fer-ho paral·lelament. Així és com a lectors vam acostumar-nos a consumir en digital de forma gratuïta.
I ara, què?
Actualment, el repte és que els lectors inverteixin en forma d’una subscripció o d’una fidelització, perquè així és com es dona valor al producte i es garanteix la viabilitat. Hi ha mitjans, com VilaWeb, que no té mur de pagament, però, en canvi, compta amb una munió de subscriptors que creuen cegament en el producte. Si ens creiem que els mitjans són eines de país, cal un compromís i donar-los un valor. No només poden dependre de l’ajut públic.
Foto: Wayra Ficapal
En un país petit com el nostre, hi ha prou pastís a repartir per a tanta capçalera?
Ara llegim d’una manera que picotegem de moltes capçaleres diferents. Per una banda, cada capçalera té la necessitat de distingir-se respecte a les altres, i de l’altra, hi ha la supervivència. Que hi hagi tantes capçaleres també és una oportunitat, perquè vol dir que hi ha feina per a més periodistes. Però no sé si en tots els casos és una possibilitat de professionalitzar-se dignament.
S’està acabant l’estiu. Com ha respost el lector amb L’estiu passat, el teu darrer llibre?
[Somriu] Ha estat fantàstic, tota una sorpresa. Ha estat una demostració més de la gran vista que té l’editor Joan Sala, que va ser qui em va proposar de compartir uns articles meus en format de llibre. Prova d’això és que és prevista una segona edició, que tindrà presència a la Setmana del Llibre, i que continuarem parlant de L’estiu passat durant la tardor.
I després d’aquest darrer llibre en vindrà algun altre?
Sí, tinc diversos projectes en marxa. Actualment, estic treballant en la biografia de Josep Pallach, i m’agradaria convertir la meva tesi en un llibre. I també gaudint del periodisme cultural que m’ha permès conèixer gent molt interessant.
