Foto: Eduardo Corria

Joan Vall Clara (Calonge, 1958) ha assumit la direcció d’El Punt Avui per la designació de Xevi Xirgo com a nou president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. La vinculació de Vall Clara amb El Punt s’allarga des de 1979. Va ser-ne director en una primera etapa (de 1989 a 1992) i després va assumir el càrrec de director general, vicepresident del consell d’administració i conseller delegat de l’empresa editora del diari, Hermes Comunicacions. Actualment és l’accionista majoritari i president de la societat. A Comunicació 21, Vall Clara parla sense embuts i garanteix la viabilitat de la capçalera d’El Punt Avui.

Assumeix, de nou, la direcció periodística del diari.
L’assumeixo amb la mateixa responsabilitat que vaig fer-ho amb la propietat. Fa 30 anys que vaig deixar la direcció periodística en una primera etapa per assumir la gestió comptable, i ara, en aquesta segona etapa, serà una direcció delegada amb un equip a qui li tinc tota la meva confiança. Ja vaig transmetre a la plantilla que durant dos mesos em dedicaré a planificar l’estratègia de futur del projecte.

Quin és el llegat que deixa Xevi Xirgo?
Més que un llegat, deixa una munió de rèdits acumulats durant 35 anys, com els sediments d’un riu. Encara recordo quan vaig incorporar-lo al diari com a corresponsal de Cassà de la Selva per cobrir la informació esportiva, i ha acabat sent l’únic director des de la fusió. El Punt Avui actual és un projecte coral, fruit de l’esforç de molta gent, i també de Xirgo. Sempre hem practicat una política d’ascensor social i d’oportunitats per a la gent de la casa.

I a partir d’ara, sense Xirgo, què?
Com ho hem fet sempre! Continuar amb els processos que ja teníem engegats, aplicant un seguit de canvis que ja estaven previstos. I ho farem sense Xirgo, que en principi, durant sis anys hauria d’estar al capdavant del CAC.

Quins són aquests canvis previstos?
Entre d’altres, convertir les dues branques de paper i digital en una redacció única, que fins ara ha funcionat relativament per separat. Ho farem amb el periodisme que hem exercit sempre i potenciant els continguts de producció pròpia per diferenciar-nos de la resta. A més, enfortirem la coordinació entre els diferents productes de l’empresa editora i aquelles capçaleres que no ho són, com és el cas de L’Esportiu i La República. Al mateix temps, l’estructura del diari serà cada cop més paritària, ja que hi ha una certa disfunció entre els càrrecs directius.

Es pot suportar l’estructura que implica L’Esportiu i La República, o l’objectiu passa per concentrar totes les forces en la capçalera El Punt Avui?
Haurem d’asseure’ns i parlar amb les parts implicades. El meu posicionament és el d’estrènyer i ser més eficients en la relació que tenim amb cadascuna de les capçaleres. En el cas de L’Esportiu és la mirada esportiva d’El Punt Avui, mentre que en el de La República no podem assumir-ne el cost, perquè això implicaria haver d’apujar el preu del diari. Hi posaré tota l’energia possible perquè seguim funcionant plegats.

“L’encreuament entre els ingressos de paper que cauen i els ingressos digitals que pugen és un escenari que personalment encara veig lluny”

Hi ha un element que ha generat la pandèmia: el teletreball. Un sistema que a la redacció d’El Punt Avui va arribar molt abans.
Queda molt enllà quan als anys 90 teníem 21 centres de treball arreu dels Països Catalans i 560 treballadors. Avui, l’escenari és completament diferent. Només queda un centre, la seu central a Girona –que s’acabarà convertint en un espai de trobada– i 170 treballadors. El 50% de la plantilla ja teletreballava abans de la pandèmia, i després va passar gairebé al 100%. Actualment, tothom continua fent-ho així, i no és previst que canviï. És un sistema que s’ha anat adaptant, que coneix prou bé la plantilla, ja que el 50% hi treballa des de fa cinc anys o més.

Que sigui una plantilla formada per treballadors de manera estable és un valor afegit, o en un ofici com el periodisme caldria més rotació?
És un valor afegit, indiscutiblement. L’experiència és un grau, també, en aquesta professió, i els tinc absoluta confiança, malgrat que la crisi econòmica que arrosseguem des de fa tants anys ha fet que els treballadors també hagin patit més del compte.

En una entrevista a Comunicació 21 abans del confinament, Daniel Condeminas li preguntava quin era el futur per a El Punt Avui. Vostè responia: “Empetitir-nos”. Dos anys després, ho reafirma?
S’ha acabat la caiguda dels ingressos…? Aquella entrevista va ser poc abans de l’inici de la pandèmia, que va suposar una altra caiguda forta d’ingressos –d’entre un 10 i 14%– i l’hem superada. Sense anar més lluny, el 2021 vam facturar 14 milions d’euros, més que tots els digitals junts que s’editen a Catalunya.

S’està superant la crisi que ha generat la pandèmia?
Ningú està fent els números d’abans de la pandèmia. I diguin el que diguin, l’encreuament entre els ingressos de paper que cauen i els ingressos digitals que pugen és un escenari que personalment encara veig lluny. No ho visualitzo, ni per aquest any ni en els vinents. Ni per a nosaltres, ni per a ningú.

I el nou model de negoci digital, el visualitza?
No, és lluny encara. Tot i que el paper tendirà a desaparèixer, tindrà un recorregut de molts més anys dels que van pronosticar els visionaris. Ara bé, el model de negoci digital encara no s’ha definit i és molt lluny de saber-se. I per a llengües com la nostra, molt més. Així i tot, és el camí que hem d’anar desbrossant, no ens dedicarem a fer diaris en anglès.

“Em sembla absurd censurar un col·laborador, perquè cal respectar sempre allò que escriu”

L’increment del cost del paper és una llosa més que arrossega el sector?
És una excusa, que cadascú l’usa políticament. Ara està molt de moda parlar-ne. En els darrers 40 anys, les diverses crisis del paper s’havien anat resolent amb models força semblants i tothom optava per les mateixes solucions. Ara se’n sortiran aquells qui trobin la seva pròpia solució.

Què vol dir?
La Vanguardia, probablement, se’n pot sortir tornant als seus orígens: és a dir, recuperant la seva llengua, el castellà. Fent un diari espanyol des de Barcelona, possiblement, incrementarà les seves xifres. No opta per fer un digital en català, perquè sap que no és el seu camí, aquesta és la seva solució. O d’altres, que ara han triat com a solució incrementar el preu per exemplar, quan nosaltres ja vam liderar la pujada de preus fa uns anys, convertint-nos aleshores en el diari més car del mercat estatal.

Ara ja no és vàlida aquesta solució per a El Punt Avui?
No, perquè prefereixo mantenir el preu actual d’1,20 euros amb el producte que oferim, encara que sigui més empetitit, però amb bons continguts. Una de les queixes que tenien els nostres lectors és que no tenien temps a llegir un diari amb tants continguts. D’altres, com el Diari de Girona, la seva aposta ha estat augmentar el preu fins a 1,50 euros l’exemplar en dies laborables. Espero que els doni bons resultats, El Punt Avui no ho farà.

Foto: Eduardo Corria

Segons el darrer EGM fet públic a finals de l’any passat, el Diari de Girona va superar per primer cop El Punt Avui a la província de Girona. Quina lectura en fa?
No em preocupa gens, no em fa perdre la son. L’EGM és només una enquesta cuinada fruit de moltes pressions, totalment lícites. El que realment compta són els diaris venuts entre subscripcions i quiosc. I li donaré una dada de l’OJD, de les últimes a la província de Girona: El Punt Avui va vendre 5.315 exemplars per 2.783 del Diari de Girona. I s’eleven fins a 14.175 exemplars d’El Punt Avui si hi sumem tota Catalunya. Aquesta és la realitat, la que val.

“Un dels grans problemes a Catalunya és que cada cop som menys els qui fem periodisme”

Arran d’aquest EGM, el director del Diari de Girona, Josep Callol, assegurava en una entrevista a Comunicació 21 que, un cop havent superat El Punt Avui, la intenció de la capçalera és consolidar-se en el primer lloc a la demarcació.
No tenen cap possibilitat de mantenir-s’hi, perquè la realitat és una altra ben diferent. Els felicito per aquesta primera vegada després d’una vintena d’enquestes. Així i tot, no pretenc desmerèixer ningú, perquè és cert que el Diari de Girona ha fet un gran esforç en l’àmbit digital arran de l’arribada de la nova propietat. I li afegiré una dada més: el Diari de Girona es pot permetre perdre 500.000 euros amunt o avall cada any en els darrers sis exercicis. En canvi, El Punt Avui no s’ho podria permetre.

I què es pot permetre El Punt Avui, en qüestió de números?
El que vaig fer fa dos anys quan vaig assumir la gestió de la propietat. Aleshores El Punt Avui tenia un deute de 13 milions d’euros. Vam posar en marxa un pla de viabilitat de set anys, dels quals ja se n’han complert dos. I si anem complint els terminis fixats, eixugarem el deute al ritme del pla previst. I això fa que la nostra estructura de negoci endreçada en el format paper ens ha de permetre avançar ara en el format digital. És un joc d’equilibris que m’ha tocat gestionar mentre accelerem, de nou, el projecte.

L’aparició de l’Ara va ser un contratemps per al creixement d’El Punt Avui, que va coincidir amb la fusió?
No, perquè la diferència de diaris venuts entre les dues capçaleres és molt estreta, i sempre han estat per sota nostre. Sense anar més lluny, aquest desembre passat, l’Ara va vendre 11.998 exemplars i nosaltres 14.175. L’Ara no ha arribat mai a la xifra dels 100.000 exemplars venuts que van dir que obtindria. I en qüestió de números, acumula un deute de 22 milions d’euros des de la seva posada en marxa.

Evidència que el sector de la premsa és permanentment en crisi?
Sí, i no descobreixo la sopa d’all. Qualsevol projecte de capçalera de paper de periodicitat diària no té recorregut si no hi ha aportacions externes. No és nou d’ara, sinó de fa molt de temps. I qui digui el contrari, menteix. A Catalunya hi ha diaris on fa 25 anys que els costos superen els ingressos, i no passa res. Sembla el miracle dels pans i els peixos! I la crisi va començar l’any 1995.

Des d’aleshores?
Sí, l’any 1995, el còmput global dels diaris de Catalunya venia 506.000 exemplars diaris –El Periódico i La Vanguardia venien 200.000 cadascun aproximadament–; avui no s’arriba als 100.000 a tot Catalunya. En el cas d’El Periódico, avui ven 17.920 exemplars, i La Vanguardia 56.870 exemplars.

Com és possible aquesta davallada?
Perquè aquells anys, entre altres coses, hi havia tanta publicitat i tant calé que es podien permetre regalar 30, 40 i 50.000 exemplars cada dia amb l’agreujant que es comptabilitzaven com a difusió. Fa massa anys que ens fem trampes al solitari. Ara no s’ho poden permetre perquè qui ho resistia tot era la publicitat.

“Xevi Xirgo deixa una munió de rèdits acumulats durant 35 anys, com els sediments d’un riu”

El sector digital català tampoc viu al marge de la crisi que arrossega el sector: NacióDigital està en venda.
En primer lloc, voldria reconèixer l’esforç i la dedicació que ha tingut l’editor Miquel Macià al capdavant del NacióDigital. Juntament amb Vicent Partal –al capdavant de VilaWeb–, són dos referents per al país. Ara bé, Macià reconeix que té un límit, que és 1 milió d’euros de facturació, tenint en compte que més del 50% prové d’un parell de clients institucionals. Pots construir una empresa d’una trentena de persones, i encara no massa ben pagades. Catalunya viu una sobresaturació de capçaleres digitals, i que sumin tants milions d’usuaris únics sembla poc real.

Som davant d’un escenari en el qual és més factible que aparegui una nova capçalera de paper en català a què caigui alguna de les que hi ha actualment, o cap de les dues opcions?
Si ha de caure una capçalera, nosaltres seríem els últims a fer-ho. Ara que es parla que els diaris deixaran de sortir al carrer alguns dies a la setmana, puc dir que la viabilitat d’El Punt Avui està garantida: sortirà cada dia i durant molts més anys. Fa 25 anys algú em va dir que m’afanyés a posar-me al dia amb l’adaptació a internet, perquè si no la capçalera acabaria desapareixent. 25 anys després, seguim aquí.

És meritori que a Catalunya encara hi hagi capçaleres de mitjans de comunicació privats?
Sí, perquè un dels grans problemes a Catalunya és que cada cop som menys els qui fem periodisme. Perquè cada cop són més els periodistes que treballen en gabinets de comunicació de l’administració pública. I per molt que ens diguin que som el mateix, no ho som. En el circuit de la informació s’hi pot col·locar un interruptor. Aquells qui treballen en l’administració són els qui s’encarreguen de tancar l’interruptor seguint les pautes del seu cap, i la resta de periodistes som aquells qui necessitem tenir tot el dia l’interruptor obert perquè tot flueixi cap als lectors.

Recentment, l’Ara va decidir no publicar un article d’opinió d’un dels seus col·laboradors. Vostè haguera fet el mateix?
Més enllà del fum que ha generat, el que puc assegurar és que durant la meva primera etapa com a director mai vaig aixecar un article a cap col·laborador. Si ha calgut dir-li que no continués, sí. Però la causa no era per un article en concret. Ara, tirar-li enrere un article, no ho he fet mai ni ho faria. I hem publicat articles sent conscients que aniríem al jutjat, com així va acabar passant. Em sembla absurd censurar un col·laborador, perquè cal respectar sempre allò que escriu.