Foto: Maria Cerezuela
Kílian Sebrià (Igualada, 1964) ha estat durant 21 temporades l’editor i presentador del Catalunya nit de Catalunya Ràdio. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Ràdio Nacional d’Espanya i a Cadena 13, tot i que ha fet carrera als informatius de Catalunya Ràdio. Professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya, va ser un dels fundadors de Catalunya Informació. Ha estat distingit dues vegades amb el Premi Ràdio Associació (2005 i 2014) i el Premi Ondas (2010). A partir del setembre, conduirà l’espai setmanal Sense fronteres. A Comunicació 21, Sebrià reflexiona sobre el seu comiat del Catalunya nit.
A principis de juny es va fer oficial el seu comiat del Catalunya nit 21 temporades després. Com ho va saber?
A la ràdio sempre anem molt de pressa amb tot, també a l’hora de comunicar les coses i que transcendeixin. M’ho va comunicar el director i la conversa va ser ràpida per dir-me que volien fer un replantejament, una remodelació, i que havia de tancar la meva etapa de 21 anys. La direcció volia que ho sabés per ells, no per una filtració.
Com ho encaixa?
És evident que hi tenen dret, i jo tinc dret a no estar content, però ens vam entendre bé. Estic trist i necessito passar per un dol. Crec que els dols duren, i més quan és una cosa que t’estimes molt i a la qual has dedicat la teva vida. He bolcat tot el que he après, tot ha confluït aquí, perquè hem intentat que no fos només un programa informatiu, sinó un programa de ràdio on tot fos possible, adreçant-me als oients diàriament. Això és el que perdo.
No era el moment de marxar?
Si m’ho preguntes a mi, jo no hagués posat punt final a l’etapa, perquè em sento molt jove i crec que encara hi ha moltes coses a fer. A la ràdio, i durant més de 20 anys, ha estat una mena de revolució interna molt treballada i molt perseguida per tots, hem picat molta pedra per canviar la manera de fer els informatius. Podia haver continuat, però no soc jo qui pren la decisió, i ho respecto absolutament.
Creu que la decisió rau a una qüestió d’edat?
No, no ho crec. Sí que poden ser ganes de remodelar i de fer una cosa de la qual tu n’ets responsable, amb el teu segell, i jo he passat molts directors i caps, i potser ara volien una renovació. No tant perquè fos vell, perquè no em sembla que sigui un programa vell fet per un vell.
Se sent arraconat?
No, però hi ha la intenció de treure’m d’aquí per posar-me en un altre lloc, això és una evidència. El fet que em donin una altra responsabilitat i que pugui prendre una altra bandera em fa sentir útil. Crec que el sentir de moltíssima gent és que puc ajudar bastant i ser una persona que porti la idea de Catalunya Ràdio en antena.
“Hi ha una pèrdua de la qualitat del català al carrer, perquè hi ha una influència molt clara del castellà, que traspua en els mitjans”
A partir de setembre Manel Alías agafa el seu relleu. Hi ha parlat?
Sí, l’aprecio molt, és un gran professional, abans que fos escollit em va dir que s’hi presentaria i jo vaig donar-li tots els ànims del món. Segur que ho farà molt bé, és molt bo, i li desitjo el millor. A més estarà acompanyat per Sergi Mulero, qui ha estat el millor regal que m’ha fet l’últim any i a qui aprecio moltíssim.
I ara, què?
El millor de tot és que m’he guanyat el dret a decidir, així que vaig presentar una sèrie de projectes, algun d’ells molt kilianístics. A mi m’hauria agradat molt que fos diari, perquè el repte d’estar-hi en contacte cada dia m’emociona i és la meva vida, però no ha estat possible. Ho trobaré a faltar.
Presentarà Sense fronteres, un programa setmanal que ja havia presentat durant 11 temporades a la casa.
Sí, explicarem el que passa a tots els qui parlem la mateixa llengua amb la idea de la normalitat de la llengua, i és que estem en un moment d’emergència. Aquest programa em permetrà moure’m molt, recórrer el país. Hi haurà entrevistes, algunes d’elles seran fora, jo aniré a buscar-les. Passaran coses, en aquests viatges.
Foto: Maria Cerezuela
Ha estat un dels precursors de l’informatiu d’autor. És un model obsolet o encara té recorregut en l’actual format radiofònic?
Crec que té més recorregut que mai! En un moment en què tens les notícies al mòbil, la gent necessita que hi aportem altres coses. I què puc aportar-los? Acompanyar-los, anar junts de la manera en què agradi als oients, i que sigui un camí per l’actualitat, anar fent-ne els lligams. Tot això és molt important, i no tant perquè nosaltres en sapiguem molt i ho expliquem, sinó perquè les descobrim junts, aquesta és la clau.
Durant els 21 anys al capdavant del Catalunya nit, quins moments noticiables s’emporta?
Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut molts moments rellevants en els quals jo m’he emocionat. Em costa no posar-me en el lloc de les persones i de les famílies, i recordo la tragèdia de Freginals, perquè la meva filla va fer un Erasmus a Itàlia i aquestes noies eren italianes. També n’hi ha de molts amb molta transcendència que generaven moltes hores de directe. Són dies en què la ràdio nacional és molt nacional i venen tots els companys. Especialment recordo l’11-S.
Per què?
En el moment de la caiguda de les torres bessones jo ho explicava a través de Catalunya Informació i la meva dona ho feia a TV3. Tots dos, ella des de la televisió i jo a la ràdio, estàvem explicant un dels moments informatius més bèsties del segle. Acabàvem de tenir la nostra filla gran i jo pensava que era la fi del món i que la nostra filla només hauria viscut tres mesos. Va ser un altre moment d’emocionar-se mentre estava treballant, però a la ràdio jo defenso que les emocions s’han de deixar aparèixer sense que t’afectin la veu.
“Fa molts anys que demano a la gent que s’imagini com serà Catalunya Ràdio els propers anys”
Vostè ha explicat el procés. Ha de fer autocrítica?
No crec que hàgim de criticar com ho hem fet, perquè hem intentat estar molt amatents al que fèiem, vigilant molt les paraules, però hi havia fets que era indubtable que s’havien de seguir. Hem estat dels més plurals i honestos, però no podem enganyar que hi ha hagut una onada enorme al país que mereixia ser explicada i descrita amb la força que tenia. Per tant, no és estrany que hi hagués èpica en explicar-ho, perquè n’hi havia. L’única autocrítica que ens hem de fer és per què algú critica que no ho hem fet bé, hem d’estudiar-ho.
Vostè va coincidir amb Laura Rosel compartint el Catalunya nit. L’ha sorprès que després de tres temporades la direcció hagi decidit rellevar-la?
Sempre sorprenen, aquestes coses, perquè Rosel és una comunicadora bestial, una periodista solidíssima. Estic convençut que amb una mica més de temps li hagués anat bé, però entenc que les exigències d’EGM manen. Al capdavall, nosaltres som peces, formem part d’un equip i estem al servei del bé col·lectiu. Ustrell és un gran periodista, i aquí hi ha matisos de què ens agrada més d’un o de l’altre. No sabem si anirà millor o pitjor, però és que a l’altra banda, malauradament, també hi ha una altra bèstia [Jordi Basté]. Som massa esclaus dels EGM.
Per què?
Perquè la nostra missió no és tant tenir-los bons, sinó fer-ho molt bé, perquè ens interessa que allò que fem bé ho pugui sentir més gent, nosaltres som un servei públic. Jo seguiria fent ràdio per a una persona, perquè si ho necessita, li donaré el meu servei, i quan són 1.000, sembla que el meu servei tingui més sentit. M’agradaria defugir –però no es pot– de les audiències, perquè aquí es fa molt bon treball, hi ha gent molt bona, i és una llàstima que les xifres comptin tant, però és el joc en què estem.
Foto: Maria Cerezuela
Creu que l’aposta que ha fet la direcció de Catalunya Ràdio respon a un intent a la desesperada per escurçar la distància amb RAC1?
Segur que hi ha aquesta batalla amb RAC1, hi és i és normal, però m’agradaria que no hi fos tant, perquè crec que hem de conviure tots dos, i perquè si nosaltres fem la nostra i el que s’hauria de fer, acabarem tenint els resultats que ens mereixem i que necessita el país. Ells miren de reüll cap aquí i nosaltres cap allà, és inevitable. Potser algun dia ens podríem mirar de cara, que ja ho fem, perquè tenim bones relacions. Ells són molt bons, però nosaltres també, i és millor per al país.
Sobre els EGM, la tendència dels últims anys és que cada vegada hi ha més oients en català.
Et diré que és l’únic bo que tenim, i és molt bo, perquè s’incorpora a escoltar ràdio en català gent que habitualment no utilitza el català. Això és perquè ho estem fent bé, tot i que també fem coses malament, i estem fent venir gent que escolta amb normalitat el català, i això ho hauríem de traslladar a molts altres àmbits. Això s’ha donat així, d’aquesta manera, perquè no ens ha faltat ambició, la ràdio és un zombi que aguanta magníficament, tot i que l’han morta 70 vegades.
Per què creu que Catalunya Ràdio i TV3 estan sempre en boca de tothom?
Primer, perquè són públics i perquè són meus. Com que són meus, els puc criticar, però crec que aquesta és una base que ningú es planteja i que està en la base de tota reacció. A més, som molt exigents, perquè sí que m’hi va molt, molts d’ells han vist el naixement d’aquests mitjans i ha tingut un paper fonamental durant aquests anys. Vist des d’aquesta perspectiva és molt normal que ens fiscalitzin i que ens diguin el que hem fet malament. Hem de fer autocrítica al 100% i estem aquí perquè els altres estan allà.
“A la ràdio defenso que les emocions s’han de deixar aparèixer sense que t’afectin la veu”
Suma 36 anys a Catalunya Ràdio. S’imagina treballant en un altre mitjà?
He treballat puntualment en altres capçaleres, però jo em sento molt de Catalunya Ràdio, és molt públic, molt nacional, i aquestes tres coses és difícil que les tingui en algun altre lloc.
Catalunya Ràdio manté el seu ADN de nacional i servei públic?
Necessitem anar-los reforçant cada dia, seguir creient-hi, i no perquè hi hagi una fuita en un sentit o en l’altre. Crec que té més sentit que s’entengui que una emissora pública és pública, que es deu a la gent, i que és nacional perquè respon a un col·lectiu que s’interpreta com a nacional a ell mateix. És fàcil fer les dues coses, però les has de refermar cada minut.
Una de les línies vermelles de la Corpo és la llengua. Amb el pas dels anys, hi ha una certa flexibilitat amb l’ús del català en els mitjans públics del país i s’està integrant més el català del carrer?
Una cosa és que no parlis un català normatiu allunyat, jo defenso el català del carrer. Si puc dir una cosa que existeix la paraula en català l’he de dir i l’he de defensar. Una altra cosa és que digui nogensmenys, perquè m’allunya de la gent. Des de la ràdio hem de parlar normal, però crec que el que hi ha és una pèrdua del català al carrer, ja no de l’ús, sinó de la qualitat, perquè hi ha una influència molt clara del castellà.
Aquesta influència traspua en els mitjans?
Sí, ho veiem en les noves generacions. El seu domini del català és menor, i em sembla molt preocupant, tenint en compte que la meva generació vam rebre una part de l’educació en castellà. A la universitat, els joves cometen moltes faltes ortogràfiques i, com que hi ha tantes immersions del castellà i l’anglès en el parlar, aquest és el català normal que ells parlen. Crec que l’hem de mimar i intentar que el català segueixi tenint salut, i només en tindrà si s’adapta als temps, si és tan viu com els altres. I molt més des dels mitjans: som una emissora pública que estem al servei del català i de la normalització de la nostra llengua i la nostra cultura.
Foto: Maria Cerezuela
La Corpo es troba en un procés de refundació. Creu que segueix sent imprescindible per als mitjans públics del país?
És imprescindible saber què som, i així sabrem què hem de fer.
I què són?
Som al servei de la gent, per tant, abans de fer res, has de pensar en la gent, en què necessiten de nosaltres, i de vegades no n’hi ha prou només de pensar-ho, sinó que els ho has de preguntar. Aquesta és una de les coses que crec que podríem haver fet més, i que és fer campanyes preguntant a la gent, necessitem que ens diguin què ens falta, preguntar molt. Hem de pensar qui tenim a l’altra banda, a l’escolta, sempre. Hem de transcendir, i si ho fem, és quan serem útils per a la gent.
L’any passat es van complir 30 anys de Catalunya Informació. Vostè va ser un dels seus fundadors. Creu que la fórmula ha caducat?
Preguntem-nos el mateix: la gent ho necessita? Jo penso que sí, però demanem projeccions de mercat i descobrim si la gent ho utilitza. Si encara ho necessita, fem-ho. Hem de tenir molt clar que ens adrecem a un país molt particular, perquè no és un estat, perquè té unes reivindicacions, i hem de mirar de donar sortida a allò que el país necessita.
“Som massa esclaus dels EGM”
Som en plena transformació digital i tecnològica i sembla que la ràdio és qui en surt més ben parada. Què té que no tinguin els altres mitjans?
Hi ha una cosa que és imbatible, i és que el gènere humà es diferencia dels altres animals perquè parla. Nosaltres parlem i ens escoltem, i les imatges són poderoses, les fotos són magnífiques, i l’escrit t’evoca i et suggereix, però parlar i escoltar és imbatible. Ho demostra algun dels pòdcasts que són una revolució total; als Estats Units han superat el consum de la ràdio. Potser la ràdio deixarà de ser una cosa, però sempre hi haurà algú que parla i algú que escolta.
Com s’imagina Catalunya Ràdio la pròxima dècada?
Respondré d’una altra manera: fa molts anys que demano a la gent que s’imagini com serà Catalunya Ràdio els propers anys. Només hi ha una manera de ser en el present i és imaginar-te en el futur.
I això encara no s’ha fet?
No, perquè el present, el dia a dia, la temporada i la graella se’ns mengen. Ho vam intentar una vegada amb gent de la casa, però no va arribar a ser aquest exercici pròpiament dit, es va quedar en el present. És imprescindible pensar en el futur, en què serem, i així ho començarem a fer avui, podrem posar-ne les pedres i estarem molt més ben preparats.
