Foto: Andreu Dalmau / Revista Cambrils
Lluís Rovira (Cambrils, 1959) és el director de la Revista Cambrils des de fa prop de dues dècades, i és també el vicepresident de l’entitat cultural que la gestiona. Llicenciat en Farmàcia, va cursar un postgrau en premsa comarcal a la Universitat Autònoma de Barcelona, i s’hi dedica professionalment des del 2001. La Revista Cambrils va rebre un premi per part de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) pels seus 70 anys, i es troba immersa en l’any de celebracions, consolidant-se i trepitjant el territori. Rovira parla a Comunicació 21 d’aquesta efemèride i exposa com han estat els 20 anys al capdavant de la publicació.
Com vas passar d’estudiar Farmàcia a entrar en el món dels mitjans de comunicació?
Van ser les circumstàncies. El mitjà del meu poble és el que em va motivar a fer-ho, abans no se m’havia despertat la vocació d’anar a algun poble del voltant, sinó que em va motivar la idea de fer poble i de seguir la tradició de moltes altres persones. Era una cosa no prevista i no planificada, però l’evolució del mitjà i l’empenta que li vam donar en un cert moment, així com l’impacte que vam generar, van propiciar que es pogués fer un salt qualitatiu.
Com vas aterrar a la Revista Cambrils?
Jo vaig començar com a col·laborador, era el 1983 i érem molt joves. Van passar els anys i vaig anar assumint altres càrrecs.
Quan vas arribar el 1983, quina era la revista que et vas trobar?
La revista es va fundar el 1953 i va tenir un període, en els anys 60, en què va estar aturada uns cinc anys. Després es va reprendre amb força a partir del 1971 i era una revista feta amb voluntat, així com actualment, que segueix fent-ho.
Com va gestar-se el pas perquè et convertissis en el director de la publicació?
Va ser l’any 2004, fins aleshores jo no estava en dedicació exclusiva, però va haver-hi un moment en què m’hi vaig posar professionalment i vam fer el canvi.
Amb tu com a director vau viure un punt d’inflexió?
Bé, des del 1990, quan un grup de gent vam impulsar un canvi en el disseny a la revista, vam fer una transformació molt intensa. A partir d’aleshores hem viscut una evolució constant, i en els 90 vam créixer, vam aconseguir molts subscriptors i anunciants importants, així com premis i reconeixements.
Quan va començar l’època digital per a vosaltres?
El 1996 vam posar en marxa la primera pàgina web, mentre que el 2006 va néixer el diari digital, que és el que avui en dia ens dona més volum de feina. La marca és Revista Cambrils, que ho engloba tot, el diari digital ens dona la feina diària i cada final de mes hem de moure la maquinària per fer la revista impresa.
La versió en paper no l’abandoneu, doncs?
No, de moment no. Si la gent ens abandona, ja deixarem nosaltres el paper, però de moment aguanta. Des de fa 17 anys vivim la compaginació de la revista mensual amb el diari digital.
“Moure’ns en l’àmbit cambrilenc fa que seguim considerant molt important la redacció física com a lloc de trobada”
Si el digital funciona, com treballeu els continguts, com conviuen les dues capçaleres?
El digital és del tot local, tot i que si hi ha alguna notícia del territori que pot tenir interès, també la fem. Treballem intensivament en l’àmbit local amb tot el que fan les entitats esportives, culturals i tot el que es fa. Quan arriba l’hora de passar-ho al paper, has de fer un resum, també hi ha un apartat específic d’opinions, i hi ha parts diferenciades.
Com heu viscut vosaltres la digitalització?
Ens ha donat molta més facilitat per treballar, tot i que moure’ns en l’àmbit cambrilenc fa que seguim considerant molt important la redacció física com a lloc de trobada.
El 1996 ja havíeu posat en marxa el primer web, com va ser tot plegat?
Aleshores ningú sabia què era internet, i vam tirar-ho endavant per engegar el 1996. Les coses noves, però, s’assimilen molt de pressa. El 2006, tot això desemboca en transformar el web en un diari digital.
I fins aleshores, què s’hi bolcava?
Cada mes s’hi bolcaven alguns continguts del paper i s’actualitzaven un cop al mes. Això va durar així deu anys, fins al gener de 2006, quan es va convertir en un diari digital.
Foto: Andreu Dalmau / Revista Cambrils
Com esteu vivint la recent crisi del paper?
Bé, vam tenir un punt d’inflexió l’any passat, perquè semblava que s’havia d’acabar el món i el paper, però ara hem tornat a un període d’estabilització. Pel que fa a l’acceptació de la gent, hi ha una tendència lenta i difícil perquè s’incorpori gent al paper, no és tan ràpida com fa uns anys, però fer profecies sobre això no m’hi atreveixo.
El tiratge d’entre 1.100 i 1.200 exemplars que feu són bones xifres per a vosaltres?
Voldríem agafar-ne més, i intentem apel·lar al sentiment de la gent, però tenim una població que s’ha fet molt gran i pot tenir un cert desavantatge, en el sentit de la despersonalització.
Per què?
Perquè quan la població es fa molt gran, la part negativa és que es desvincula. En poblacions costaneres de creixement ràpid no és el mateix que en una població més estable de l’interior.
Significa això que estan més desarrelats?
Sí, i continuen aterrant persones del voltant, i ho fa tot més difícil. Però amb el digital estem aconseguint unes xifres molt bones, i això ens fa pensar que arribem a molta gent.
També teniu el públic que no ha passat al digital, compteu amb els dos tipus de públics.
Sí, però en aquest cas seria gent molt gran, de més de 80 anys. La gent s’hi ha anat incorporant de moltes maneres, però n’hi ha que continuen volent el paper.
“Nosaltres formem part de l’entramat ciutadà, social i cultural del poble, i aquest feedback és el que ens dona valor”
Com us ajuden els canals a les xarxes socials?
Els utilitzem per eixamplar la base, difonem a través de totes elles. Últimament, estem potenciant l’Instagram; a Twitter i Facebook llancem les notícies, i volem incorporar més activitat a les xarxes, hem sigut sempre pioners. Fa 17 anys, quan vam començar amb el diari digital, durant un parell o tres d’anys teníem un model bastant específic i l’AMIC i l’ACPC ens van posar com a model de premsa local adaptada a les tecnologies.
Estàs a punt de fer 20 anys com a director de la revista. Si haguessis de mirar enrere, quin dibuix faries del camí?
El 2004 encara no havíem engegat el diari digital, i sent director he vist com va arrencar i com ha evolucionat la resta. Tot ha canviat molt i cada cop ho fa més ràpidament i, evidentment, es fa difícil fer previsions, no m’hi atreveixo. Ara, a més, tenim la intel·ligència artificial.
Com veieu aquest escenari nou?
No sé què passarà d’aquí a dos anys, és una bomba de rellotgeria. S’han creat pàgines on la IA va escrivint articles sobre un poble determinat, per exemple. Un dels principals reptes que hi ha és què passa amb tot això?
És, doncs, moment de reivindicar l’ofici del periodista?
Sí, i per això dic que volem estar el més a prop possible de la gent, som a peu de carrer. Anem a tot el que podem, perquè és el que fa que t’identifiquin, et coneguin i sàpiguen qui ets, i és el valor afegit que tenim nosaltres, a diferència d’algú que s’hi hagi de desplaçar. Nosaltres formem part de l’entramat ciutadà, social i cultural del poble, i aquest feedback és el que ens dona valor.
“Volem estar el més a prop possible de la gent, és el valor afegit que tenim nosaltres”
Com heu rebut el premi del 70è aniversari per part de l’AMIC?
Hem plantejat aquest any per aprofitar i fer un rellançament. Hem dut a terme activitats importants, cada mes hi ha pàgines especials d’història per anar recordant, tenim altres actes previstos i aprofitarem l’ocasió per fer una mica de soroll.
Formeu part de l’AMIC i de l’ACPC, com us hi sentiu?
Ser-hi ens manté lligats a la resta de mitjans, i quan es fan els actes de trobada ens permet veure el teixit comunicatiu que hi ha, que és molt ampli, i conèixer realitats molt diferents i molt sorprenents. Està bé conèixer, a través d’aquestes entitats, la dinàmica que es mou al voltant de tota la xarxa comunicativa catalana.
En els 70 anys, la revista ha canviat molt?
Crec que l’essència és la mateixa, era gent del poble que feia una revista per al poble, i seguim fent-ho. El que sí que ha canviat és la tecnologia, als inicis devia ser molt arcaica.
Quins reptes us plantegeu a curt i mitjà termini, com voldríeu acabar l’any?
La dinàmica d’enguany ha estat superar un acte rere un altre, el mes de setembre serà el mes del 70è aniversari, i volem anar pas a pas per acabar de completar l’any. Volem enfocar l’any vinent, el postaniversari, i veure què hem de potenciar.
