Foto: Maria Cerezuela
Magda Gregori Borrell (Vilamajor, Àger, 1993) és la nova directora de La Mira. Graduada en Periodisme i Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar-se a Ràdio Balaguer. Ha estat cap de redacció de Racó Català i de La Mira. Ha col·laborat en diversos mitjans com El Temps, La República, Més 324, RAC1, El Punt Avui TV i Esplugues TV, entre d’altres. A Comunicació 21, Gregori analitza els cinc anys de La Mira i explica com serà la nova etapa.
Assumeixes la direcció de La Mira. Què suposa aquest nou repte?
Quan fas un canvi cap a un projecte que no coneixes o que està per descobrir, hi ha més incerteses. Però, en aquest cas, és un projecte que conec des del primer dia, fins i tot abans que sortís. Conec l’equip i sé quins són els objectius. Hi ha un cert vertigen, però potser és més fàcil perquè sé on vaig a treballar i qui hi haurà al costat.
Què simbolitza que siguis dona i directora d’una capçalera?
Les coses han de fluir sense que siguin forçades, si hi soc per complir una quota de dona jove, em molesta. Però si hi soc perquè en algun moment determinat puc aportar, tinc un equip per fer-ho i tinc la confiança de la gent, endavant.
Per què s’ha produït ara aquest relleu?
En Francesc Canosa té altres projectes periodístics, personals i professionals que volia tirar endavant. Així i tot, continuarà vinculat a La Mira com a soci-fundador, cap del consell editorial i publicant articles. Comença una etapa diferent, perquè vam néixer fa cinc anys pensant que seríem una revista en format digital, i cada cop més hem anat creixent més i tenim altres projectes paral·lels que també expliquen el projecte.
Quins projectes nous arriben?
Des dels esdeveniments, com Miravisions o els Premis Sonor, fins a uns pòdcasts –un d’ells l’estrenem a l’agost– i d’altres en què estem treballant. És el cas d’un projecte audiovisual que no podem donar a conèixer. Al final t’adones que, si el que vols és explicar històries de no-ficció, els formats són variats i diferents, i et pots adaptar també al que necessiti cada contingut.
De què tracta el pòdcast que estreneu a l’agost?
Té com a fil conductor la història de l’extrema dreta a Catalunya. S’emetrà a Catalunya Ràdio amb la veu de Jordi Borràs, qui forma part de l’equip i n’és un gran coneixedor. Però treballem en altres projectes; un d’ells s’estrenarà el gener de l’any que ve, però no puc avançar res més.
“Directora i dona? Si hi soc per complir una quota de dona jove, em molesta”
Quin és el llegat que deixa Canosa?
Ell té la mirada intel·lectual del projecte, és qui pensa i idea La Mira des del primer dia. Després hi ha un equip de professionals que ha anat aportant un valor afegit al projecte. Tenim el llegat, també una mirada concreta de fer les coses i els temes, i continuarà sent-hi.
Aquest setembre, La Mira complirà cinc anys. Com s’ha posicionat en l’ecosistema comunicatiu català?
A l’inici va ser complicat fer entendre el que estàvem fent. No va ser una aposta per l’actualitat, no volíem competir-hi. L’aposta va ser per l’elaboració de temàtiques de més continuïtat i recorregut, oferint una mirada diferent de diverses qüestions que ens plantegem. Hem aconseguit ser referència dins del món de la no-ficció.
Què aporta el segell de la no-ficció?
És el periodisme en estat pur. Volíem que ens reconeguessin per la qualitat i no tant per la quantitat. De fet, ens ho juguem tot a tres temes cada setmana. Això ens obliga a tenir-ho molt clar, i allò que fem, fer-ho molt ben fet. El panorama i l’ecosistema comunicatiu és el que és, però ningú competeix contra ningú.
Foto: Maria Cerezuela
En una societat on va tot tan ràpid, el periodisme més pausat i treballat que ofereix La Mira és compatible amb les breaking news?
Les dues coses són imprescindibles. Necessites estar permanentment connectat i saber què està passant ara, però alhora has de tenir també la mirada més pausada dels temes. Res és incompatible, així que hem de potenciar uns i mantenir els altres, la importància és que els lectors s’adonin de les dues coses. El periodisme és necessari com a societat i ciutadans, i has de fer una aposta per les dues coses.
El fet d’explicar històries és un valor afegit que està agafant el periodisme els darrers anys?
Crec que no és una pràctica dels darrers anys, sempre ha sigut així. Probablement, el que ha passat és que de vegades ens hem oblidat que les històries són l’essència del periodisme, no l’entenc de cap altra manera. Hi ha hagut uns anys, sobretot els més estrictes del procés, en què ens basàvem molt en les cròniques, per exemple, i ens vam oblidar que el periodisme anava molt més enllà d’això. I no és una crítica, perquè tots hi hem participat, però la base del periodisme són les històries, explicar-les. Així és com retornem a l’essència del periodisme.
Un distintiu de La Mira és posar distància al barcelonacentrisme?
El país s’explica des de tots els indrets, i si hem fet alguna cosa aquests anys ha estat fer quilòmetres, expliquem així el país. De vegades tenim un barcelonacentrisme que, en part, és perquè molts mitjans s’han situat sempre a Barcelona i, en canvi, descuidem altres realitats.
“Vull que em valorin per allò que estem explicant, no per si m’han llegit 1.000, 3.000 o 7.000 persones”
Que en Canosa i tu hàgiu nascut lluny de Barcelona reforça el tarannà de La Mira?
Suposo que sí, però també hi ha redactors i fotògrafs de tot arreu, també de Barcelona. El més interessant és que a l’equip hi hagi mirades diferents. Aquesta era una voluntat i ho hem aconseguit, i segur que explica per què no ens fa mandra circular pel país i entendre què és parlar del territori. Tenim la seu a Barcelona, però això no ho fa incompatible, és la voluntat de voler-ho fer.
El paper s’està encarint cada cop més i la tendència és que el digital té cada cop més adeptes respecte al paper. El projecte de La Mira va lligat tant sí com no al paper?
Hi ha una versió digital i dues revistes en paper a l’any, perquè també hi ha subscriptors a qui els agrada rebre la revista en paper i poder-la llegir. Però el projecte de La Mira no és la revista digital o en paper com a tal, són moltes altres coses més. La Mira no és una o la revista, sinó la voluntat de crear continguts de no-ficció en català i en un format que, en cada moment, veurem quin és el més adequat, va molt més enllà de la revista.
Quins són els formats pels quals aposta La Mira?
Des del primer dia vam entendre que calia apostar per la fotografia. Però també per l’espai de l’àudio en català, que a més passa per un gran moment. Que hi hagi altra gent fent coses de no-ficció en català a mi em suma, perquè voldrà dir que estem oferint més ventalls, que estem explicant més històries i que hi haurà més gent consumint continguts periodístics en català, i això mai va en contra de ningú.
Foto: Maria Cerezuela
L’audiència és la mare dels ous. Actualment tot es mesura en usuaris únics. Et fa perdre el son?
No em turmenta gens, perquè La Mira no s’ha obsessionat mai pels clics. Crec que això sorprèn. Els primers mesos ni ho observàvem, només volíem que la gent entengués el que estàvem fent i volíem fer-ho el millor possible. Els lectors són acumulatius, i les visites també, i jo compto les que hem anat tenint al llarg dels anys, no les que avui o demà sumarem. Vull que em valorin per allò que estem explicant, no per si m’han llegit 1.000, 3.000 o 7.000 persones. Com més, millor. Però aleshores, com valores la teva feina: per la repercussió que té en funció d’uns criteris que no saps quins són?
Et preocupa més com fidelitzar l’audiència i com fer econòmicament sostenible el projecte?
Això sí, per descomptat! El periodisme s’ha de finançar, perquè, o aconsegueixes que un mitjà pugui com a mínim pagar les nòmines, o més val que pleguis. També ens hem adonat que la fidelització hi és perquè els subscriptors són fidels i alguns els tenim des del primer dia, però hem anat sumant gent en funció de les coses que hem anat fent. Al final, estem facilitant un intercanvi de coneixements entre els qui són algú i els qui estan pujant i aprenent, donem l’oportunitat que hi siguin a les noves generacions i que ens tinguin com a referent. La fidelització és un objectiu diari, el d’arribar a aquell qui encara no ens coneix.
El cas de Borriana posa en alerta l’ecosistema de revistes en català i la supervivència de la llengua?
És un cas molt greu, perquè el context polític és el que és, però crec cegament en la capacitat de resistència. Al final, fer periodisme en català avui continua sent un acte de resistència, com ho era l’any 1978, sempre ho ha estat. Hem de tirar endavant, continuant ferms i picant pedra.
“El país necessita editors que arrisquin, que creguin en la llengua, i que no tinguin por a prendre decisions i ser-hi”
L’escenari polític després del 23-J, amb una pèrdua d’influència de l’extrema dreta, ens allibera?
A mi no m’allibera, contemplo l’escenari d’una repetició electoral i és evident que hi haurà diferències si el president és Sánchez o Feijóo. Malgrat això, normalment sempre tenim un estat en contra que mirarà de quina manera laminar-nos i que no puguem treure gaire el cap. Per tant, no podem abaixar la guàrdia.
Hi ha editors catalans que consideren que el Govern català subvenciona massa revistes en castellà en detriment d’apostar per les revistes que s’editen en català. En aquest sentit, el Govern hauria de ser molt més valent?
Sens dubte. Tots sabem com és l’ecosistema comunicatiu català, i no només els mitjans, molts altres sectors necessiten subvencions públiques. Hi hauria d’haver una determinació molt més clara, espero que el meu govern tingui molt clar que fer periodisme en català és un acte de resistència i que hi col·labori per fer que el clima sigui favorable. Vull pensar que ja ho fan, però crec que de vegades falta més valentia.
Catalunya necessita editors valents com Joan Camp?
[Riu] Fa molts anys que hi treballo i se’n necessiten molts més, perquè si no, aquest panorama comunicatiu seria més pobre. El país necessita editors que arrisquin, que creguin en la llengua, i que no tinguin por a prendre decisions i ser-hi. N’hi ha que ho fan molt bé i que tenen molts anys de recorregut. Crec que Catalunya s’explica per això en molts sentits, perquè som un país de creure, les coses surten des de la base, picant pedra i amb molt d’esforç i perseverança. Si no fos així, moltes coses en aquest país no existirien, com Òmnium Cultural o la revista La Mira.
Més enllà de La Mira, tindràs temps per escriure algun altre llibre?
[Somriu] Trec un llibre al setembre: Les nostres editores, que neix a partir d’entrevistes a editores d’aquest país. Hi explicaré qui són les dones que expliquen l’univers comunicatiu i treballen perquè els índexs de lectura no baixin. El presento a La Setmana del Llibre en Català. Necessito escriure, és una necessitat vital.
