Foto: Joanna Chichelnitzky
Mar Sifre Rigol (Martorell, 1998) és periodista i la cap de redacció d’Orgull, la nova publicació del Grup Comunicació 21 especialitzada en el col·lectiu LGTBI+. Graduada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha presentat el pòdcast Onada feminista a Ràdio 4. També ha realitzat diversos projectes vinculats al feminisme per a l’Ajuntament de Martorell. Al Grup Comunicació 21, en el darrer any i mig ha treballat com a responsable de l’edició de Línia-Baix Llobregat Nord. A Comunicació 21, Sifre reivindica la necessitat de comptar amb un mitjà especialitzat en el col·lectiu LGTBI+.
D’activista del col·lectiu LGTBI+ a liderar la nova capçalera Orgull. És un projecte professional fet a mida?
[Somriu] Així és, totalment. És el projecte professional més bonic i més apassionant que he tingut fins ara, un somni fet realitat. Per això, vull agrair la confiança i l’aposta de l’editor David Centol, qui ha mostrat, un cop més, la seva valentia per tirar endavant un projecte periodístic inèdit i amb el bagatge i el recorregut de 25 anys del Grup Comunicació 21.
Com es cou el projecte d’Orgull?
Neix d’una idea de l’editor David Centol amb l’objectiu de donar espai i cobertura al col·lectiu LGTBI+ i els seus actius, de la necessitat d’oferir un periodisme LGTBI+ fet des del rigor i, de retruc, de crear referents LGTBI+ a la nostra societat. A partir d’aquí, fruit de la meva sensibilitat i el meu interès cap al col·lectiu LGTBI+ que he mostrat al llarg d’aquest temps treballant a Línia, les peces es van encaixar amb molta naturalitat.
Com han anat aquests primers dies, ara que el projecte ja és públic?
[Somriu] He rebut molt bones crítiques, em sento feliç. Penso que hi ha hagut una feina molt professional al darrere fins a la publicació del primer número en paper. Orgull és un producte que està molt ben fet, per això és més difícil que se’n parli malament. Així i tot, és probable que també hi hagi crítiques en negatiu, però no volem donar ales a l’extrema dreta, les seves crítiques les ignorarem.
En el teu article de presentació de la capçalera, assegures que “el col·lectiu LGTBI+ ha viscut històricament als marges, i ja no ens hi conformem (amb aquests marges)”. Aquesta és la gran declaració d’intencions?
Sí, hem viscut als marges, perquè el que vivim actualment el col·lectiu LGTBI+ és una anomalia. Durant molts anys se’ns va negar l’existència i, fins i tot, la llibertat de poder ser lliures, de poder ser senzillament com som. Fruit del nostre inconformisme, tenim la força per continuar reivindicant-nos, especialment, els nostres drets a ser lliures.
“No volem donar ales a l’extrema dreta, les seves crítiques les ignorarem”
Quin paper han jugat i juguen els mitjans de comunicació al voltant del col·lectiu LGTBI+?
Els mitjans de comunicació ens han arraconat sistemàticament. Ho dic en el meu article, que els mitjans sovint només ens han deixat treure el cap per ser una quota. I només es visualitza excepcionalment en dies assenyalats com el Dia de la Dona, el Dia de l’Orgull o el Dia per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. No n’hi ha prou amb això, cal anar més enllà.
De quina manera?
No sent una quota, sinó sent protagonistes. Orgull posa al centre el col·lectiu LGTBI+, és una prioritat. I, possiblement, els mitjans no ho han fet mai per la dificultat que suposa o simplement per por. I Orgull no té por, som valentia.
Tot i la responsabilitat dels mitjans, el context assenyala que fins ara no tothom que forma part del col·lectiu LGTBI+ s’ha mostrat partidari de mostrar-se públicament.
Segurament perquè fins ara no hi havia persones disposades a posar el cos i la cara reivindicant la seva llibertat sexual o de gènere. Per això no hi ha referents mainstream del col·lectiu LGTBI+. A Orgull trenquem amb tot això. Volem acabar amb la idea errònia dels mitjans d’encasellar-nos com un nínxol; és a dir, que allò que s’associa al col·lectiu LGTBI+ és una temàtica que no té ni genera interès, quan no és així. La generació Z som la més LGTBI+ de la història.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Per a aquells que associen el col·lectiu LGTBI+ a una moda o un estat passatger, què els diries?
Que de moda, res! Perquè no pots basar la identitat d’una persona en una moda. No és que avui sigui una moda, és que fins avui no podies declarar-te obertament persona LGTBI+, era una qüestió de llibertat. I en tot cas, si fos una moda o un estat passatger dins del procés personal de trobar-se a un mateix, tampoc seria dolent. Una persona evoluciona des de que neix fins que es mor, i temptejar diferents vies sexuals no hi veig cap problema.
Un dels reptes que té Orgull és fer pedagogia a través del periodisme i la informació?
Sí, la informació i la pedagogia són vitals per construir una societat inclusiva i respectuosa, i això és el que volem aportar des del periodisme. Per això, des d’Orgull aproparem les nostres realitats també a públics que no estan acostumats a viure‐les i a persones del mateix col·lectiu que, és clar, no tenen contacte amb tota la diversitat de la comunitat. Segur que serà una eina de gran aprenentatge.
Per què tries la cantant Maio per ser la protagonista de l’estrena d’Orgull?
Perquè és dona, lesbiana i barcelonina, i amb un discurs polític potent i interessant. I així ho reivindica. Per al col·lectiu LGTBI+ és una figura rellevant. Escriu i compon música des d’una mirada lèsbica. I això la fa molt atractiva.
“Per arribar a nous públics, és imprescindible adaptar el llenguatge. El periodisme s’ha de posar les piles”
Els mitjans de comunicació han anat corregint el seu llenguatge, per exemple, en les informacions vinculades a la violència vers les dones. Quant a la mirada LGTBI+, encara no ha adequat bé el llenguatge?
Sí, possiblement. És d’aplaudir que el periodisme hagi fet l’esforç per adaptar-se al nou llenguatge feminista, però amb el col·lectiu LGTBI+ no ha passat el mateix. Per arribar a nous públics, és imprescindible adaptar el llenguatge. El periodisme s’ha de posar les piles.
Això és el que ha fet Orgull des de l’estrena de la capçalera. Hi apareixen paraules que la majoria de la societat no les té integrades en el seu col·lectiu imaginari: cisheteropatriarcat, elli o cis. Aquests termes haurien de ser més quotidians?
Per mi ho són, cada dia les utilitzo! [riu] Hem de conviure amb aquestes noves paraules, perquè el llenguatge es renova com ho fa la societat. El llenguatge ens construeix i ens modifica el pensament. Tenir més opcions per anomenar-nos ens expandeix, no ens limita. Jo ho veig així, i és interessant fer-ho així, com ho fem a Orgull. Crec que així arribarem a nous públics.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Hi ha periodistes referents i especialitzats en el col·lectiu LGTBI+?
Sí que n’hi ha, però, en tot cas, no ho són per la temàtica LGTBI+, aquest no és el seu àmbit d’actuació.
Orgull no és un diari militant.
Així és, la nostra feina és el periodisme, que aplicarem amb una mirada i un enfocament LGTBI+. Serem rigorosos sense deixar de costat les diferents comunitats. Serem un lloc on tothom podrà endinsar‐se en l’heterogeneïtat del col·lectiu, també aquells que no en formin part.
Orgull, el primer diari LGTBI+ de Barcelona. Quin vincle té la capçalera amb la ciutat?
El vincle és total. La capçalera és barcelonina i ens sentim barcelonacèntrics. És fruit d’una decisió molt meditada i consensuada, i ens en sentim orgulloses. Barcelona, com a ciutat oberta, tolerant i respectuosa, és el nostre punt de partida. Ara bé, les temàtiques que proposem són d’interès a Barcelona i més enllà.
“La generació Z som la més LGTBI+ de la història”
Vas viure un temps a Nàpols, a Itàlia, un país governat per l’extrema dreta. Orgull, aquesta capçalera, estaria prohibida?
[Riu] No, no estaria prohibida. D’aquella etapa a Itàlia vaig adonar-me que venia d’un país que l’acceptació del col·lectiu LGTBI+ anava dues passes per endavant. Tot i que a Barcelona i Catalunya encara els queda molt camí a fer, Itàlia queda molt enrere, ja que és hereva dels governs de Berlusconi amb un masclisme molt institucionalitzat. Jo vaig viure a Nàpols, que va ser la primera ciutat italiana en reconèixer un fill de dues mares, i mai hi ha governat la dreta ni l’extrema dreta.
En un moment en el qual en el periodisme cada cop l’especialització té més valor, què suposa per tu acabar sent una veu autoritzada en el col·lectiu LGTBI+?
No sé si acabaré sent una veu autoritzada [somriu], no seré jo qui ho hauria de dir. És bo que hi hagi una certa especialització perquè, més enllà de les capçaleres generalistes, tothom trobi el seu espai en allò que realment li interessa i li desperta curiositat. L’escenari ha canviat: ja no hi ha un únic altaveu o mitjà, sinó que l’aparador digital ha obert més pantalles i et convida a ser més tastaolletes. Així és com el periodisme pot donar resposta a aquestes necessitats.
