Foto: Joanna Chichelnitzky
Roger Palà i Balanyà (Barcelona, 1978) és periodista, coordinador i soci fundador de Crític, un mitjà cooperatiu especialitzat en periodisme d’investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya. Llicenciat a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat a les revistes Enderrock i El Triangle, i ha col·laborat amb els setmanaris la Directa i El Temps i el diari El Punt Avui. És un dels impulsors de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A Comunicació 21, Palà posa en valor el paper que juguen els mitjans independents/cooperatius del nostre país.
Crític camina cap a la seva dècada. Què ha aportat la capçalera en l’ecosistema comunicatiu del país?
Crític, juntament amb altres mitjans que van aparèixer en aquell moment, va provocar una sacsejada en el panorama comunicatiu, i intentem trasbalsar les regles del joc. Sobretot en l’aposta per la subscripció i la implicació d’una comunitat que sosté els projectes comunicatius. Gairebé una dècada després considero que aquesta aposta s’ha consolidat. I vam aparèixer quan els mitjans de comunicació vivien una triple crisi: econòmica, de format i de legitimitat, que continua vigent.
Els mitjans han perdut legitimitat?
En perden quan el quart poder (com es coneix la premsa) se situa tan a prop d’altres poders com el polític i l’econòmic. Passa a l’Estat espanyol i també a Catalunya. Aquest lligam, de vegades, és conseqüència de la dependència en major o menor grau de la publicitat institucional i de les subvencions, però no s’explica només per això. També existeix una cultura periodística que es tradueix en una sèrie de consensos que polítics i socials els mitjans assumeixen en major o menor mesura. Passa a tot arreu. Qüestionar aquests consensos té costos. A Catalunya, per exemple alguns mitjans catalans estan molt lligats a una cultura periodística hereva del pujolisme.
Què vols dir?
Tota cultura periodística que es tradueix en una forma concreta de mirar el món. En aquest cas, en una forma de mirar el país. Això té implicacions a l’hora de decidir de quins temes parlem, com els enfoquem o a quines fonts donem prioritat. Alguns mitjans catalans poden considerar, per exemple, que la seva tasca més rellevant és fiscalitzar el poder polític espanyol. Està clar que és molt important i no podem deixar de fer-ho, però nosaltres creiem que això no ha d’anar en detriment de la fiscalització del poder polític català. Des de Crític, precisament perquè reivindiquem un espai de comunicació autocentrat, tenim com a prioritat la fiscalització del poder polític i econòmic català. Seria una irresponsabilitat per part nostra deixar aquesta tasca en mans dels mitjans espanyols.
És el que fa Crític?
Sí, però com Crític també han aparegut periodistes i altres mitjans que estan intentant fer-ho diferent, amb apostes per funcionar d’una altra manera. No som els únics ni els millors, al contrari: ens queda molt camí per recórrer. Crític va néixer, en certa forma, com una impugnació al model empresarial dels grans mitjans de comunicació corporatius, i també per qüestionar aquestes dinàmiques periodístiques hereves de la cultura del pujolisme. Tenim una altra mirada sobre Catalunya, i creiem que aquest és un dels factors que ens ha permès consolidar el nostre espai.
“Hi ha periodistes que tenen molts bons contactes, però hi ha un risc: l’ancoratge a les fonts”
La vostra manera d’explicar Catalunya és impugnar la classe econòmica i, sobretot, la classe política de la dreta?
Fiscalitzem aquelles institucions que exerceixen el poder. I a partir d’aquí, hem posat tota l’energia en el dret d’accés d’informació pública, un dret que s’exerceix molt poc a Catalunya, i les administracions posen traves constants. Aquesta estratègia genera una relació conflictiva amb el poder. Ens hi trobem diàriament.
Abandereu el periodisme d’investigació.
Hem posat l’accent en l’exercici del periodisme d’investigació, que no de filtració, que són dues coses diferents que sovint es confonen. Les nostres tres potes han estat la investigació periodística, l’slow journalism, i l’aportació de veus crítiques que no formaven part en el mainstream dels mitjans de comunicació i que actualment hi tenen cabuda. Estem contents del fet que algunes de les veus que van escriure a Crític durant els primers anys avui són habituals dels espais d’anàlisi dels mitjans de comunicació més massius. Hem de continuar cercant noves veus crítiques i dissidents.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Crític ha contribuït al fet que els continguts dels mitjans tradicionals posin l’accent en temàtiques que són l’essència de la seva capçalera?
Seria molt pretensiós dir que és gràcies a Crític. Els mitjans tradicionals fan molt bé la seva feina, i han detectat que aquestes veus a qui abans no donaven espai també necessiten ser representades. Hem arribat a una mena de majoria d’edat, en un context social i polític on els canvis van cada cop més de pressa. Però hi ha altres reptes de Crític que no hem aconseguit, hem de ser autocrítics.
Quins?
En citaria un parell: el model de subscripcions i l’impacte i la influència social. D’una banda, és molt difícil consolidar un model sostenible que es basi exclusivament en les subscripcions; així i tot, l’hem consolidat tenint en compte que generen el 30% dels nostres ingressos. I de l’altra, els mitjans independents encara no som capaços de marcar agenda. Sí que hi ha alguns casos, com ara la Directa, que ha generat un impacte fort amb el cas de les infiltracions policials que la resta de mitjans han seguit. Però no passa de forma habitual. I aquest és un repte pendent.
Diferencies el periodisme d’investigació al de filtració.
Sí, perquè de forma equivocada associem la filtració al periodisme d’investigació, i de bon tros no és el mateix. Una filtració té un filtrador, que té un interès determinat. No dic pas que el periodisme de filtració no sigui necessari, ho és. Hi ha periodistes que tenen molts bons contactes, però hi ha un risc: l’ancoratge a les fonts. És a dir, que el periodista entri en una mena de dependència d’una font.
I el periodisme d’investigació?
És una altra cosa. Es basa a recollir una informació que de vegades sí pot ser pública, però que ningú ha analitzat, desgranar-la i donar-li una altra mirada per acabar projectant-la. El d’investigació és molt més desagraït que el de filtració, perquè implica posar al descobert temàtiques que no són en el dia a dia. Cal picar molta pedra perquè acabin transcendint en l’opinió pública.
“Limitar el dret d’accés a la informació pública empobreix el periodisme i la democràcia”
Aquesta recerca d’informació pot generar pressions i amenaces?
Sí, és una forma habitual en la nostra feina. En els darrers temps, cada cop hi ha més traves en l’exercici del dret a l’accés de la informació pública per part de les administracions i del sector privat i econòmic, que acaben fent ús del contenciós administratiu per vetar que se’ns pugui facilitar informació. No pot ser que les administracions catalanes es posin de cul quan algú demana informació de dret d’accés. Ho hem viscut, per exemple, amb els grans tenidors de l’habitatge a Catalunya.
Explica el cas.
Després de la negativa d’Institut Català del Sòl (que és la Generalitat) de facilitar-nos la informació de quins són els grans tenidors de l’habitatge de lloguer de Catalunya, ho enviem a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, que és l’organisme que vetlla pel compliment de la llei de transparència. Un cop ens donen la raó, obliga l’INCASÒL a facilitar-nos la informació, però INCASÒL havia donat part d’aquest procés a la Cambra de la Propietat Urbana considerant, cosa que també seria qüestionable, que la representa la voluntat de tots els propietaris de pisos de Catalunya.
Què generen aquestes traves per a la capçalera?
Grans despeses d’advocats i processos judicials només per cercar informació. I mentre des de Crític fem periodisme d’investigació, veiem com algunes administracions filtren de forma interessada a determinats periodistes o mitjans algunes informacions. Ho veiem diàriament, per exemple, en l’àmbit dels tribunals i la informació policial i judicial. Limitar el dret d’accés a la informació pública empobreix el periodisme i impedeix que es garanteixi un millor funcionament de la democràcia.
“Fiscalitzar el poder espanyol no ha d’anar en detriment de fiscalitzar el poder català”
Sortim d’uns anys socialment i política convulsos amb el procés. Com s’ha viscut aquesta etapa des del periodisme?
Durant el procés hi ha hagut una tendència en l’espai de comunicació català que podria batejar-se com l’estratègia de la compensació. Com que els mitjans espanyols tenen un gran pes i influència, i de vegades són molt crítics amb el poder polític català, els mitjans i periodistes catalans tenim el risc de caure en un periodisme de trinxera en què posem l’accent només en l’actuació de l’Estat espanyol. Ens hauríem de fer un pregunta: com a periodistes, vam fiscalitzar prou què estava fent el nostre poder polític durant els anys del procés?
La respons tu mateix?
Cadascú tindrà la seva percepció, però jo crec que no gaire. Des de Crític ho vam intentar. Si ho vam fer així no és perquè siguem més bons que els altres, sinó potser perquè el nostre finançament està més basat en la comunitat de subscriptors o lectors que no el d’altres projectes.
Consideres que la majoria de mitjans de comunicació del país viuen massa lligats de les subvencions públiques?
En el moment que existeixen les subvencions, esdevé una política pública. Durant un temps, es dotava de més recursos econòmics aquells mitjans que rebien més clics, que tenien més audiència. Per a mi aquesta és una política pública errònia que no afavoreix el desenvolupament del periodisme de qualitat. Per sort, s’ha anat corregint.
I actualment?
Es premia més l’estructura que tens com a mitjà, és a dir, consolidar els llocs de treball. Considero que aquesta aposta més per la consolidació d’un bon periodisme. M’agradaria que el sector no tingués tanta dependència de les subvencions i de la publicitat institucional.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En els darrers anys han aparegut noves capçaleres digitals a Catalunya. Hi ha espai per a totes?
Fa anys que sento a parlar de fusions i desaparicions, però, de moment, totes continuen vigents i actives amb més o menys precarietat. No seré jo qui digui si n’hi ha moltes o poques. També es fa la mateixa reflexió amb els mitjans independents i cooperatius.
Els mitjans independents/cooperatius i els tradicionals són complementaris per als lectors?
Sí, per descomptat. I diria més: els lectors dels mitjans independents/cooperatius traspassen molt més cap als mitjans tradicionals que no pas a la inversa. Crític és un mitjà complementari, però no dona una visió àmplia de tota l’actualitat.
Per què?
Necessitaríem molts més recursos. Per això, som com una guerrilla, sent conscients de quin és el moment adequat per fer les incursions diàries en l’actualitat. Crític dona una mirada pròpia, un aprofundiment que no es troba en altres mitjans. La vocació de complementarietat és clara i és la que ens permet dimensionar el projecte.
“Els lectors dels mitjans independents/cooperatius traspassen molt més cap als mitjans tradicionals que no pas a la inversa”
Com conviu Crític en l’entorn digital i en les xarxes socials?
Cada cop som més crítics amb les xarxes socials, i això que el nostre projecte va néixer gràcies a les xarxes socials. Ara bé, allò que fa deu o quinze anys vèiem com una gran esperança, s’ha demostrat que també pot ser un gran perill. Veiem com proliferen els trols anònims, els atacs, les amenaces i dinàmiques de toxicitat que moltes vegades estan normalitzades i assumides per persones amb noms i cognoms, algunes d’elles amb rellevància pública.
Es pot arribar al lector i a la comunitat sense l’ús de les xarxes socials?
Aquest ha esdevingut el nostre gran repte. Fent-ho de manera més directa com és la newsletter, que l’usem diàriament. De la mateixa manera que fa deu o quinze anys vam creure que era necessari independitzar-nos dels mitjans tradicionals i que gràcies a les xarxes socials podríem consolidar projectes independents. Els mitjans de comunicació hem d’independitzar-nos de Twitter. No sé de quina manera, però és necessari, és el gran objectiu de la pròxima dècada.
Crític té prou múscul per garantir el seu futur?
En gairebé una dècada, hem estat capaços de consolidar un projecte dimensionat. L’any 2022 Crític va ser capaç de tancar l’exercici en positiu i esperem que el 2023 segueixi en la mateixa línia. Hem consolidat tres vies de finançament: subscriptors i crowdfunding; la publicitat del sector públic i privat; els continguts redaccionals, i els projectes complementaris. Tot plegat ens permetrà continuar creixent.
Quins són els reptes de la capçalera a curt i mitjà termini?
El repte més rellevant d’avui és consolidar la comunitat de subscriptors i subscriptores com a pilars fonamentals del projecte. Actualment, comptem amb 1.700 subscriptors, són el nostre escut davant les adversitats. A més, tenim altres reptes com atendre altres línies de treball que ens generin vies d’ingressos que són necessaris per mantenir l’aposta pel periodisme que ens distingeix i, així, continuar alimentant la maquinària de Crític.
