La campanya del 20-D s’ha jugat en un plató de televisió. Amb aquesta contundent afirmació la dircom del PSOE, Maritcha Ruiz, definia quin ha estat el mitjà protagonista de la darrera campanya electoral. Una campanya que havia començat molt abans amb la presència dels candidats que havien aconseguit el suport més o menys explícit de les cadenes privades en una llarga cursa d’entrevistes i tertúlies.
La política, els polítics en concret, havia recuperat l’interès ciutadà, i les televisions privades han tret el suc a uns personatges disposats a qualsevol cosa per agradar a les càmeres i a transformar-se en part de l’espectacle mediàtic. Per això els hem pogut veure fent de tot –amb més o menys perícia– en programes ben allunyats de la informació política.
Ha estat una campanya on bona part, gran part dels comentaris a la xarxa i a les tertúlies dels mitjans han girat al voltant, no pas dels programes i les propostes, sinó de qui havia guanyat o perdut al darrer debat. Els debats televisius, amb molts candidats o en cara a cara, han desplaçat el protagonisme que fa anys havien tingut els actes de campanya dels partits. La campanya s’ha desenvolupat dins les televisions i no pas a fora.
Certament, les xarxes socials han tingut un paper creixent en aquesta campanya. No hi ha dubte que l’ús de les plataformes online forma part del mix bàsic de les estratègies electorals. Les candidatures han procurat implementar estratègies 2.0, en què centenars de militants i simpatitzants han estat coordinats via Telegram o altres mitjans… Però l’epicentre de la campanya ha estat la televisió, i en concret els seus programes de debat. Les xarxes han creat comunitats de votants i seguidors molt actives, sí… en sinergia amb el que emetia la TV.
Els més de 27 milions de tuits que s’han generat al voltant del 20-D demostren la dimensió de la mobilització de la xarxa al voltant de les eleccions, però també que la segona candidatura més activa al Twitter hagi estat IU-UP, demostra també que fora de la pantalla de la televisió fa molt de fred… electoral. Els 1,5 milions de mencions a Twitter del cara a cara entre Sánchez i Rajoy és una xifra ben il·lustrativa d’aquest escenari dominat per la televisió.
A nivell nacional, a la inexistència de les candidatures catalanes en aquests debats, se li va afegir la darrera resolució de la Junta Electoral contra els criteris de cobertura informativa de TV3 i Catalunya Ràdio. Una resolució, encara més regressiva que les anteriors, que ha tingut una clara intenció política d’emmanillar el servei públic de la CCMA i amb ell la seva quota de protagonisme durant la campanya, més enllà del debat a set. Una quota només recuperada –quan ja ha acabat tot– amb el reeixit programa de la nit electoral.
Dues conclusions. Primera: cada cop hi ha més ciutadania activa a les xarxes socials, també en el debat polític, però la TV continua marcant l’agenda de les campanyes electorals. Compartint cada cop més l’atenció de cadascú amb les ‘segones pantalles’, la TV no ha perdut l’hegemonia en aquest camp i, de fet, aquestes actuen com a grans aliats de l’experiència televisiva, aportant l’atractiu element de participació que el mitjà no pot oferir directament. Segona conclusió: els marcs de referència política de bona part de l’electorat a Catalunya han estat supeditats, novament, al que plantejaven les grans televisions espanyoles i no pas els mitjans catalans.
Val la pena recordar de nou que als programes d’actualitat que van emetre els grans mitjans audiovisuals espanyols, televisius o radiofònics, a l’entorn del 9-N de l’any passat van suposar una quasi total absència de veus en favor del sí i una molt escassa presència de tertulians defensors del dret a decidir.
Si finalment el procés de transició a la República catalana es posa en marxa i ho fa de manera reeixida, caldrà que algú pensi –no d’aquí uns mesos sinó ara mateix– en com es pensa fer arribar el debat del procés constituent, i el model de nou país que es pot o vol construir, a una ciutadania que continuarà vivint dins un ecosistema comunicatiu on tot això o no existirà o, quan li aparegui, serà sovint presentat com un procés de trencament traumàtic i conflictiu de resultats catastròfics si assoleix els seus objectius. Se li presentarà un procés que no respon als problemes concrets que molta de la nostra gent pateix directament cada dia, sinó a interessos aliens a ells i a les seves famílies.
En definitiva, es tracta de prendre decisions o no de com es pensa fer partícip a tota la ciutadania –tota– dels reptes i oportunitats que Catalunya té al davant si esdevingués un Estat. De com s’evita la fractura democràtica –aquesta sí– que resultaria que molts milers de catalanes i catalans només, només, rebessin els missatges i les intoxicacions del no que els convidaran a ser-ne directament hostils. Algú hi pensa?
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
