La premsa local als països nòrdics té una llarguíssima trajectòria i ha gaudit durant decennis d’una gran difusió. Moltes vegades els estudiosos de la premsa catalana s’han capbussat en les estratègies de la premsa de proximitat danesa, finesa, noruega… Capçaleres que tenen fins a 15 edicions. Digitals amb una difusió extraordinària. Periodistes amb una formació específica. Editores professionalitzades (de grans i de petitones) i personal eficient.
En un article d’Uffe Gardel sobre la premsa local danesa, publicat a Medieklummen, em crida l’atenció, però, aquesta frase: “Els mitjans locals i regionals no disposen dels seus fons d’una manera que ens proporcioni una conversa molt democràtica”. Com a documentació d’aquesta afirmació, Gardel fa referència a l’informe El contingut, el paper i la importància dels mitjans locals i regionals. Un informe que analitza el contingut de 28 mitjans locals i regionals a Esbjerg, Fredericia i Nordfyn, a Dinamarca.
Segons Uffe Gardel, l’informe documenta que només un u per mil dels continguts dels mitjans locals i regionals consisteixen en històries crítiques, on els periodistes de carrer vigilen els ajuntaments, els alcaldes i les empreses locals, i en treuen conclusions que fan arribar al lector. “La resta”, afirma Uffe Gardel, “consisteix en notes de premsa reescrites, històries conjuntes versionades i emails”.
Això no pot ser correcte, vaig pensar instintivament quan vaig llegir el comentari d’Uffe Gardel. No tinc res a veure amb el reportatge, ni amb els mitjans danesos esmentats, però tinc unes dècades d’experiència amb el periodisme local nòrdic gràcies a la meva llarga vinculació amb MIDAS (Associació Europea de Diaris en Llengües Minoritàries i Regionals). I als mitjans de comunicació que conec pels congressos als quals he assistit, els periodistes locals qualificats lluiten cada dia per cobrir la seva àrea local amb cura, zel i ambicions periodístiques elevades. I, per descomptat, hi ha uns pocs periòdics setmanals on les notes de premsa constitueixen la major part del contingut, però no cal obrir molts diaris o setmanaris de proximitat per veure molt periodisme de qualitat.
Per tant, em nego a creure que només un u per mil dels continguts dels 28 mitjans investigats en l’estudi són “periodisme real”. Només cal esbrinar l’informe al qual fa referència Uffe Gardel (gràcies al traductor de Google, que fa el que pot) per veure que la seva interpretació està tan torta que és enganyosa.
L’informe diu: “La professió fa realitat el seu ideal de ser crític i investigador en el que anomenem periodisme usual”. Pel que fa al periodisme habitual, el reportatge també escriu que apareix com a “històries independents produïdes pel mateix mitjà”. M’atreviria a anomenar això “periodisme real”, que contribueix a la conversa democràtica. El “periodisme de rutina” representa el 32% del contingut dels 28 mitjans.
Com a Catalunya, però allà amb més suport que aquí, la premsa local disposa d’unes redaccions amb periodistes amatents al que fa l’alcalde, la gestió dels ajuntaments, les empreses locals, etc. És, certament, el que l’estudi anomena “periodisme usual”: produir, atraure lectors i desencadenar el màxim de debats locals possibles.
Uffe Gardel argumenta, a partir de l’informe, que no hi ha motius per reforçar els mitjans locals, ja que disposen dels diners de manera incorrecta. És una actitud força atrevida.
Per descomptat, els mitjans de proximitat podrien tenir més del que l’informe anomena “periodisme focalitzat”; és a dir, els projectes d’investigació i descobridors especialment intensius en mà d’obra. Però, a Dinamarca com a Catalunya, molts dels mitjans de comunicació locals i comarcals estan sotmesos a una pressió econòmica enorme i no disposen de recursos per a grups d’investigació –tenint també una difusió gairebé de diari–, per exemple, de les múltiples decisions que es prenen als ajuntaments, consells comarcals o diputacions.
“Dono fe que la premsa de proximitat dels països nòrdics –més potent que la catalana en tots els sentits–, no es diferencia en res de la nostra”
Si fos mal pensat, em creuria que Uffe Gardel pensa en una mala gestió dels diners, però quan ell mateix creu que els mitjans de proximitat d’avui estan a punt d’estar desproveïts de “periodisme real”, és evident que no coneix les condicions reals del periodisme local, ni danès ni d’enlloc. D’altra banda, no dubto a argumentar el contrari: que un enfortiment dels mitjans de comunicació locals i autonòmics, precisament, es tradueix en més professionalització del periodisme, com estem vivint a Catalunya. Ben bé que n’han pres nota els grans diaris nacionals.
Dono fe que la premsa de proximitat dels països nòrdics –més potent que la catalana en tots els sentits–, no es diferencia en res de la nostra. Ells i nosaltres tenim una premsa de proximitat lliure, que ens permet parlar, però no tenim ni allà ni aquí, quedi clar, un gos de vigilància en forma de periodisme local crític, que controli les decisions polítiques. Es tracta la política amb naturalitat, no essent pressionats ni pressionant. També és ben cert que hi ha més lectors per a històries sobre robatoris, assassinats, vida social i inauguracions. Aquesta és també una gran tasca per a la premsa “de casa”, el true crime segueix travessant un moment excepcional i mai ha deixat d’estar present en els mitjans de proximitat.
El Col·legi de Mitjans i Periodisme de Dinamarca, en un treball dedicat exclusivament als mitjans locals i regionals danesos, demostra en una enquesta que el 32% de les notícies són “periodisme rutinari”, el 52% “periodisme de servei”, i un 16% “substància telegrama”. Només un 0,1% és “periodisme de focus”. Fora bo conèixer aquestes mateixes dades sobre els mitjans de proximitat catalans.
L’articulista que motiva aquest article podria beneficiar-se d’anar en viatge d’estudis a un mitjà de comunicació local o regional danès, primer, i català, després, abans d’insistir sense fortuna sobre el periodisme local. Per exemple, podria ser benvingut a prendre una tassa de cafè a l’Espai Línia, de Barcelona.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
