La polèmica al voltant d’Inés Hernand demostra la diversificació de canals i el xoc que hi ha entre les diverses maneres de comunicar. Ja que les xarxes ens empenyen a la polarització i la simplificació, escric aquí alguns matisos i peticions.
Matís 1. La naturalitat de les xarxes hauria d’aparèixer als mitjans. Demano que els informatius eliminin les “cantarelles” artificials, les cròniques amb “jocs de paraules” i que parlin a l’espectador com a adult.
Matís 2. Llegir bé internet i captar la ironia o el sarcasme. Hem d’entendre que no tot és seriós i transcendental, i la cultura d’internet pot ser intel·lectual.
Matís 3. Hi ha vida més enllà dels clips. Els nous creadors fan directes de sis hores i són especialistes a crear un to per no avorrir. La tècnica del hype no és fàcil. Inés Hernand comunica pensant que ha de generar interès les cinc hores. Va cometre errades i ara són els famosos clips. Ara toca passar-ho malament uns dies i esperar un acomiadament o una medalla per haver aconseguit l’atenció mediàtica. (El tuit de Pedro Sánchez la vol ajudar en això). Tot plegat és pervers. Si continuem així, s’imposa l’autocensura i volem canals lliures.
Matís 4. Als mitjans públics se’ls demana audiència i connexió amb el públic més jove, però amb límits. El Consell d’Informatius de Mitjans Interactius de RTVE rebutjava en un comunicat el seu comportament. Crec que no poden reaccionar en calent mirant només el soroll a les xarxes. La cadena pública ha decidit apostar per Inés Hernand i ja sap quin és el seu estil, però la volen amb molts matisos i límits. De fet, el millor programa que es feia a Playz el presentava ella i ja no hi és. Apunto: investigar què va passar amb Gen Playz.
Matís 5. A Catalunya han passat coses semblants amb la Juliana Canet. Ella tota sola va crear-se una comunitat fidel. A mi m’agradaria més que explotés a tot arreu la seva vessant d’explicar els llibres que llegeix, però té molt clar que parlar de “conys” de tant en tant li dona un impuls des del sarcasme i la ironia. No ens hem d’estranyar que tinguin contradiccions. No volen perdre la seva essència. Vivien millor criticant els mitjans, però cobraven menys i s’han convertit en “famosos tradicionals” en temps rècord.
Matís final. Deixo deures. Estic totalment en contra de la moda de presumir del desconeixement. Us informo que Broncano té un guió fet i tota la documentació a punt.
No podem ser comunicadors i dignificar la incultura. Comunicar és sempre aportar, i si tu no pots aportar, que ho faci un altre, perquè el més important no ets tu, sinó a qui et dirigeixes, i em nego a pensar que estiguem creant una societat inculta.
Mariola Dinarès i Quera, periodista i SMM.
