Si un simple clic va tenir un merescut article de la periodista Anna Corbatera, en l’excel·lent Breu història d’un clic, he cregut que el ‘titular’ també mereixia disposar del seu propi article.
Es pot fer una tesi sobre el titular? El titular com a expressió artística i esbós de tot un món i de la seva explicació sintètica. Un simple apunt sobre una immensitat. Un bon titular permet prescindir de llegir la peça?
La teoria ens diu que té la funció d’atraure l’interès del lector cap a una informació que recau en grau considerable sobre els titulars. Un conjunt de paraules que encapçalen qualsevol text periodístic i que s’ha de presentar de manera objectiva, atractiva i sintètica. I que existeixen titulars informatius i titulars cridaners…
Parlem clar. El titular és el gran cavall de Troia dels periodistes per entrar en la ment dels lectors sense permís (segur que vols llegir l’article?).
Un compendi de síntesi, sí, però també una agrupació formal en l’art del periodisme entès com a ofici. Un bon titular és contenció i té la força d’una explosió atòmica d’inesperades conseqüències. Té l’habilitat suprema de callar debats i immediatament acalorar-los… I un titular brillant, demolidor, té un poder infinit, la força de mil motors que ressonen, braus, en una habitació del pànic.
El bon titular és l’expressió suprema de contenció i síntesi de l’ofici. D’aquell periodisme elevat, entès com una disciplina total, que no caduca, veterà, que pretén i alterna, de tu a tu, amb la literatura, el cinema o el teatre
El (bon) titular també és una trampa d’aranya amb mil matisos ocults, un fil conductor ben teixit que no permet que el lector s’evadeixi, i que queda acotat en el subconscient, a vegades per sempre, creant constructes mentals irreductibles.
El titular sobreviu molt bé a l’impacte de les xarxes, però a diferència d’aquestes, la síntesi juga al seu favor: el titular, com més curt i concís, millor. El titular és essència, no superficialitat. No admet floritures ni complicacions semàntiques. El bon titular és l’expressió suprema de contenció i síntesi de l’ofici. D’aquell periodisme elevat, entès com una disciplina total, que no caduca, veterà, que pretén i alterna, de tu a tu, amb la literatura, el cinema o el teatre.
I si els ancestrals samurais tenen la seva catana Hattori Hanzo, els periodistes tenim el ‘mal titular’, el titular dolent i descuidat, que desmereix una bona peça periodística, capaç d’espatllar-ho tot, com la gran taca de sang del ventre dels nipons en el seu immaculat quimono blanc.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Dues ciutats
