Com havia comentat en l’anterior article, tot i que sigui una necessitat compartida per la gran majoria de forces parlamentàries, és bo que el document del PSC prioritzi l’aprovació del contracte programa entre la CCMA i el Govern. Un acord que ha de donar estabilitat financera –cosa que ara hauria de poder dir un important augment– i alhora detallar els compromisos de servei públic que aquests recursos econòmics han de fer possible. I, tenint en compte que el Parlament va aprovar fa mesos el mandat marc –al qual aquest contracte programa ha de fer les concrecions oportunes–, no cal ser cap endeví per afirmar que, si més no, ja deu existir un esborrany als despatxos de la ‘Corpo’ de fa temps. No es treballaria això des de zero, en cap cas.
Presència competitiva a tota l’àrea lingüística
La setmana passada ja vaig qüestionar l’estranya proposta que la CCMA liderés la creació d’una plataforma OTT amb les televisions locals i autonòmiques espanyoles, a més de RTVE, en una mena d’spanish pudding de més que difícil digestió, per no dir una cosa lletja. Anant a propostes que sí son factibles i fins i tot necessàries, vaig plantejar com seria de positiu que TV3 impulsés una OTT conjunta, fos generalista o directament adreçada als més menuts, al costat d’IB3 i À Punt, i que pugui ser emprada via aplicació, portal web i HbbTV (televisió connectada) des de la TDT.
Com em va comentar encertadament una persona de la casa, la ‘Corpo’ ja compta de fa anys amb una plataforma en línia, la veterana TV3alacarta. Cert. Recordo bé com va ser una aposta ben innovadora, en un moment on ni YouTube existia encara. Però, també, que li cal quelcom més que una mà de pintura per situar-se, si més no, en la línia d’OTT de canals televisius com Mitele de Mediaset o Atresplayer. Una OTT que seria de gran interès a l’altra banda dels Pirineus, a la Catalunya del Nord, pensant només en tots els continguts de producció pròpia de les tres corporacions que s’hi podrien veure. I per a la Catalunya exterior també.
Ja que parlem de RTVE: hi ha una cosa molt important que la seva nova presidència podria fer. Una que no li costaria ni un euro i que seria altament positiva per als interessos de la CCMA: que abandonés l’històric boicot a l’ingrés de TV3 a la Unió Europea de Radiodifusió (UER). D’això, el document del PSC no en diu res.
En l’anterior article recordava –i aplaudia– la dinàmica de compartició de continguts i coproduccions d’aquests darrers temps entre TV3, À Punt i IB3. Però deia també que cal anar més enllà i pensar seriosament en un acord estratègic conjunt que, lògicament, preservi les característiques de cadascú, multipliqui els resultats del que es posi en comú i abarateixi els costos tecnològics i productius, pel que representaria no haver de triplicar segons quins continguts, serveis o eines. En un ja llunyà 2017 vaig publicar un reportatge sobre l’organització Les Médias Francophones Publics que, des de llavors, a més de les corporacions audiovisuals públiques franceses, suïsses, belgues i canadenques francòfones, ha incorporat el canal franco-alemany Arte. Ara que tot just acaben de celebrar el seu cinquè aniversari, paga la pena d’esmentar-los, com a experiència altament positiva en la difusió i promoció audiovisual de la llengua i cultura compartida. Una tasca que, no caldria repetir-ho, és una missió fonamental i, si em permeteu dir-ho així, és LA missió de la CCMA.
Anem a grans acords empresarials arreu, accelerats pels canvis radicals del sector audiovisual que ens venen des dels Estats Units, on grans conglomerats industrials agrupen dos o fins i tot tres d’aquests sectors: televisions i grups mediàtics, productores i distribuïdores audiovisuals –ja no només cinematogràfiques–, i tecnològics digitals. Fa poques setmanes es materialitzava una fusió històrica que tindrà repercussions en tot el continent americà: el major grup televisiu mexicà, Televisa, i el més important grup audiovisual en castellà als Estats Units, Univisión, sumaven esforços per posar en marxa una futura plataforma OTT per a tot el mercat llatinoamericà. Una OTT que hauria de respondre al tsunami que està representant Netflix i altres ofertes de matriu nord-americana a les pantalles domèstiques d’aquests països.
Per això caldria plantejar-se reptes més ambiciosos que els resultats que –tornem als exemples anteriors– donen les OTT dels grups Atresmedia i Mediaset: cap de les dues suma el 4% de les llars de l’Estat. El fet que fos una OTT d’accés gratuït afavoriria el seu èxit, sí, però caldria que disposés d’un catàleg de continguts altament atractiu i amb permanents novetats. I això ens porta al tema dels diners…
Això em fa tornar a un dels punts claus de la CCMA del futur, que vaig comentar abastament en l’anterior article. Un de determinant, imprescindible: el seu finançament públic, que ara és, fins i tot, un problema per al seu dia a dia. Si fa uns anys ja era un tema cabdal, quan TV3 havia de competir “només” amb les grans televisions estatals, ara que s’hi sumen les plataformes digitals, amb una capacitat de producció de continguts de ficció impressionants i una penetració que supera el 80% de les llars catalanes, és ja urgentíssim abordar-lo. I per positiu que pugui ser per al sector de la producció independent i per a la mateixa CCMA, el segon paquet de 6 milions aportats pel Departament de Cultura és una molt petita part dels recursos que hi caldrien avui mateix.
Un nou marc legislatiu per al sector i les seves institucions
Fins ara hem parlat molt de la CCMA, però no voldria deixar de parlar de l’altre gran organisme públic del nostre audiovisual: el CAC. El document proposa encertadament que “ha d’adaptar-se als canvis, com ho estan fent altres reguladors europeus com el CSA francès o l’Ofcom del Regne Unit”. Però per fer-ho li calen dues coses bàsiques, imprescindibles, que no surten esmentades en cap de les seves 37 pàgines. La primera, que esdevingui membre de ple dret de l’entitat que agrupa les autoritats audiovisuals de la UE, l’ERGA, que té un paper molt important de coordinació i interpretació de la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual, com ja ho són les autoritats territorials belgues i alemanyes. I la segona té a veure amb la naturalesa de l’actual Ofcom i del futur organisme que rellevarà el CSA: esdevenir una autoritat convergent que integri la regulació de dos sectors que, en molts àmbits, no tenen gairebé solució de continuïtat, l’audiovisual i les telecomunicacions –pensant especialment en internet, però no només. I això passaria, en bona mesura, per la pròxima reforma de dues lleis estatals: la de l’audiovisual abans citada i la de les telecomunicacions.
Anem a aquesta segona futura llei, que malgrat la seva transcendència, tampoc s’esmenta al document. El text del seu avantprojecte no dona cap xarxa de seguretat, ni cap pla alternatiu, a l’escenari que ens podem trobar el 2030, any en què la TDT es podria quedar sense espai radioelèctric i les cadenes de televisió, tal i com les coneixem, es trobarien en un escenari més que complicat. Vaja, que podrien finalitzar les seves emissions i les antenes dels terrats haurien d’anar a la deixalleria. I abans d’aquell any, ara mateix, Catalunya hauria de poder reorganitzar autònomament el mapa d’emissions de la TDT local, pensant tant en la sostenibilitat de l’ecosistema de televisions públiques i privades de proximitat, com en l’ús dels canals desocupats per a l’emissió en xarxa de continguts de servei públic i de país. I no cal inventar-los, que ja els tenim.
Toca subratllar-ho. Segons es desprèn dels avantprojectes d’aquestes dues futures lleis estatals, cap de les qüestions que he apuntat abans comptarien amb un articulat favorable, ni tan sols una mica favorable. Res de res. Tot quedaria com fins ara, i quedar com fins ara en aquests àmbits vol dir anar enrere, molt enrere. Tindrem molta feina per transformar exitosament el seu redactat, un cop el Consell de Ministres porti al Congrés els corresponents projectes de llei.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
TV3, la tele federal
