El PSC ha presentat la seva proposta per a la CCMA i els seus mitjans, encapçalada per la paraula “refundació”. Una “refundació” centrada en un missatge molt dur, directament desqualificatiu, que a més dels directius de TV3 i Catalunya Ràdio acaba apuntat cap als seus professionals, concretament als que integren els serveis informatius, quan afirma que aquests mitjans “han de refer la seva credibilitat” i que “fomenten la fractura social”. I dic que apunta als professionals que hi ha darrere dels Telenotícies, Els matins, el Més 324, el canal 3/24, Catalunya Informació, el Catalunya migdia, el Catalunya nit, El matí de Catalunya Ràdio…, perquè els seus continguts no es fan sols, ni es fan en un despatx de cap direcció. Es fan a les redaccions, a les delegacions i a les corresponsalies… i amb la pandèmia, darrerament des de moltes llars particulars.
De què es tracta, doncs? D’amagar el reportatge del New York Times en què es denuncia la situació del pres polític Jordi Cuixart? Lògicament el TN n’ha fet notícia, que ho és. I això no és propaganda, és periodisme. Res més, però res menys. TV3 no ha de fer, de cap manera, el que han fet la majoria de mitjans espanyols –i alguns d’aquí, lamentablement– que és ignorar-ho. Hauríem de dir censurar-ho?
Que TV3 i Euskal Telebista hagin estat les úniques televisions que hagin emès reportatges sobre les martingales de la Casa Reial espanyola –com el molt recomanable La monarquia retratada emès recentment al 30 minuts– és allunyar-se de les “missions de servei públic” que el document posa en dubte? Considero que, ben al contrari, el problema el tenen els altres, començant per TVE.
Que hi ha coses millorables? Sí, però d’això a afirmar que l’oferta informativa de la CCMA és “l’altaveu mediàtic del procés independentista” hi ha un molt llarg recorregut que deixa pel camí la indissociable doble condició de mitjans públics i nacionals de TV3 i Catalunya Ràdio.
Més enllà d’aquestes crítiques pel broc gros, el document fa diverses propostes que mereixen dues consideracions. La primera és que han de ser benvingudes totes les aportacions al debat sobre la nova etapa de la CCMA. Anem a la segona: analitzem-les.
Fent números amb les paraules
L’ús de determinades paraules, la seva selecció, és una part molt important del missatge. N’he escollit tres. Quants cops es fa servir el terme ‘nacional’ o ‘nació’ al text? Un de sol i és a la part en què es fa un repàs històric de la casa, no pas a la de les propostes. I quants cops ho fa la paraula ‘federal’? Doncs tres. Si afegim que ‘Espanya’ apareix en sis ocasions, ja tindrem una imatge panoràmica del document ben interessant.
Em quedo amb la segona paraula, perquè està relacionada amb la proposta més sorprenent de tot el document: impulsar des de Catalunya una plataforma OTT de totes les televisions públiques de l’Estat, des de la TPA asturiana i el canal 7 RM de Múrcia fins a TVE, passant per la radiotelevisió de Ceuta. I això es justifica per alguna estratègia empresarial o professional de la CCMA? No pas. La justificació és 100% ideològica, per no dir directament partidista: “ha de contribuir a la construcció de la visió federal d’Espanya”. El mateix text que qüestiona que els mitjans de la CCMA hagin estat “instruments” del “relat independentista” proposa, sense enrojolar-se ni una mica, que passin a ser agents propagandístics d’una “visió” ideològica identificada amb un partit polític concret. Bravo!
Si parlem de propostes eficaces, el que tindria tot el sentit és aprofundir decididament en la col·laboració entre les tres grans corporacions audiovisuals de parla catalana (i no voldria oblidar la RTV d’Andorra). Anar més enllà dels actuals intercanvis de continguts de sèries de ficció i d’algunes coproduccions –fets ben positius– per avançar en ofertes digitals conjuntes, a més d’assolir la plena reciprocitat televisiva, que encara resta pendent. Una OTT compartida, amb presència directa a l’HbbTV o televisió híbrida, o una multiplataforma destinada específicament a nenes i nens, serien reptes a plantejar-se seriosament, ja que només hi sé veure beneficis per a totes tres.
Si la bossa no sona…
El document esmenta la BBC com a model a seguir. Compro! que diria aquell. Perquè si és un bon model, que ho és, l’hem d’incorporar en la seva totalitat, si és que volem realment assolir resultats similars. I aquí es on falla i molt el document. Una de les fortaleses de la corporació audiovisual britànica, que li permet fer coses com les que esmenten aquests papers, ja sigui la seva potentíssima divisió de producció de continguts o la seva exitosa i diversificada oferta digital (BBC iPlayer i BritBox) és que té un gran, enorme, pressupost. En canvi, sobre la necessitat imperiosa que la CCMA treballi amb un finançament públic ben diferent de l’actual, ni una ratlla. Res.
Fem uns números senzills. Si tenim en compte la població britànica i la catalana, i apliquem els diners per càpita que disposa la BBC a la CCMA, això suposaria que Catalunya Ràdio i TV3 treballarien amb uns 627 milions d’euros aproximadament cada any, més del doble que ara. No cal dir que, amb aquest fort increment pressupostari, la CCMA continuaria sense poder plantejar-se moltes coses que fa la BBC, però segurament sí que podria afrontar amb recursos clarament suficients els principals reptes que té per davant. De fet, aquesta xifra suposaria uns pressupostos molt més elevats que els que plantejava el Llibre blanc de l’audiovisual per (re)impulsar la maquinària productiva de TV3 i la seva presència digital arreu.
L’única font per a l’increment d’ingressos que es planteja al document és la de la publicitat. Més enllà que es podrien aconseguir alguns diners més des de l’àrea comercial de TV3 –molt tocada fa uns anys per l’absurda intenció d’externalitzar-la cap al Grupo Godó– s’ignora el principal factor que defineix el mercat publicitari televisiu a Catalunya i a tot l’Estat: el duopoli Atresmedia-Mediaset. Un duopoli que controla més del 85% de tot el pastís publicitari, gràcies en bona mesura a la Llei general de la comunicació audiovisual, redactada d’acord amb els interessos d’aquests dos grups mediàtics, i que va ser aprovada en les darreries del Govern Zapatero. És per això que no s’esmenta? Si és així, no sorprèn que no es faci cap referència a un fet clau per al sector com serà la propera reforma d’aquesta llei. Una nova llei que si acaba assemblant-se molt a l’avantprojecte que vam conèixer fa uns mesos seria una molt mala notícia per a l’audiovisual català i les seves institucions: la mateixa CCMA i sobretot el CAC.
Catalunya no és Barcelona
Sorprèn que a les cròniques publicades sobre la presentació d’aquest document s’hagi citat un anomenat “Hub Audiovisual de Barcelona” sense preguntar-se què era. És més, el seu text esmenta un “Parc Audiovisual Barcelona” que no existeix ni sobre el mapa ni en cap document conegut. El que sí que existeix és el projecte Catalunya, motor de la innovació audiovisual i del videojoc del sud d’Europa i el Parc Audiovisual de Catalunya, situat a… Terrassa. Per què s’ha substituït Catalunya per Barcelona al document? Lapsus menti? El que no respon a cap errada és l’afirmació, si més no qüestionable, que aquest projecte sigui una “aposta” pel pla Espanya, hub audiovisual d’Europa. Com advertia fa poc en aquest portal, el pla del Govern espanyol podria significar una acceleració del procés de concentració del sector audiovisual cap a Madrid i podria deixar el hub català fora del repartiment dels fons Next Generation de la UE, a menys que el nou Govern pugui negociar amb la Moncloa que això no succeeixi finalment.
Un model que mira el futur… sense joves ni infants
No deixa de ser paradigmàtic que l’espai que dedica el document a repassar alguns dels principals escenaris del consum audiovisual dels darrers temps, com el creixent protagonisme dels serveis OTT, no faci cap proposta ni formuli cap idea adreçada a uns públics que no només han abandonat molt TV3, sinó el conjunt de la televisió lineal. No deixa de ser ben descriptiu de les preocupacions reals dels autors del document que no s’esmentin, en cap de les seves 37 pàgines, les xarxes socials on els joves estan consumint massivament continguts audiovisuals. Ni TikTok, ni Twitch, ni tan sols la “veterana” YouTube. De fet, només s’esmenta el terme ‘xarxes socials’ quan es fa una referència, no gaire afinada, a la desinformació.
A diferència del que trobàvem als programes electorals d’altres formacions, aquí no es diu res sobre què cal fer en aquestes xarxes, ni amb el Super3, ni amb tota l’oferta per a adolescents que va quedar interrompuda amb la desaparició (greu error!) del 3XL. Vaja, el que és una preocupació cabdal de totes les corporacions televisives, aquí no en trobem ni rastre.
No he citat fins ara, conscientment, propostes molt destacades al document com la renovació dels òrgans de govern de la mateixa CCMA i del CAC, o l’aprovació d’un nou contracte-programa de la CCMA. No és que no siguin importants, sinó que estan assumides per la immensa majoria del Parlament i, per tant, aquí no hi ha cap novetat. El que cal és materialitzar-les, un cop la nova legislatura arrenqui ja d’una vegada per totes.
I tot això, per què?
La pregunta no és pas innocent. Caldrà veure si aquest document és una aportació al necessari debat sobre el futur de la CCMA –cosa ben positiva sens dubte– o és bàsicament un artefacte per pujar el “preu” dels acords que s’hauran de prendre per a la renovació dels càrrecs de designació parlamentària. Ho sabrem aviat.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
