Dimecres ens vam assabentar de la darrera “gesta” d’Enric Hernández al capdavant dels serveis informatius de RTVE: censurar l’emissió d’una entrevista a Oriol Junqueras que els professionals de RNE havien programat per al matí, abans no comencés el debat parlamentari sobre la nova pròrroga de l’estat d’excepció… perdó, d’alarma. Finalment, l’entrevista s’ha emès aquest dijous, l’endemà de la votació al Congrés.
El mateix Consell d’Informatius va denunciar l’ajornament públicament i, si això passés en un estat nòrdic, centreeuropeu o la Gran Bretanya, a hores d’ara ja s’hagués produït alguna dimissió o cessament… però com deia el lema aquell dels “alegres” anys del tardofranquisme, “Spain is different”. Si algú ho espera, que ho faci ben assegut; perquè si parlem de censures, a dalt de tot d’aquella casa saben perfectament de què va la cosa i de com segons quin col·lectiu o tema en sigui l’afectat, no passa res de res. L’independentisme català o els draps bruts de la monarquia espanyola en són alguns dels clàssics.
I deia darrera “gesta”, perquè l’actual director d’informatius i actualitat de RTVE ja en porta algunes. La primera, fins i tot abans d’entrar al despatx, quan va obtenir un pèssim resultat al referèndum fet a les redaccions de TVE, RNE i RTVE.es sobre el seu nomenament, on els “no” van multiplicar per més de tres els “sí”, malgrat la molt baixa participació. Sigui per la fama que arrossegava després d’episodis gens modèlics per a la deontologia periodística com la famosa “the Nota”; sigui per haver accedit a un càrrec creat ad hoc per un òrgan de govern pretesament provisional (l’administradora única) que fa massa temps que durava, i encara dura, o per les dues coses alhora, el rebuig era clarament majoritari.
Però aquella “triomfant” arribada no va desanimar-lo pas. Pocs mesos després, un informe intern qüestionava amb gran duresa expositiva les directrius preses alhora d’informar –hauríem de dir desinformar– sobre les sentències del Suprem envers els presos polítics catalans i la cobertura de les mobilitzacions de protesta posteriors. Una duresa ben similar a la que es feia servir contra les direccions d’informatius dels governs Rajoy.
Aquest intervencionisme manu militari de la línia editorial dels mitjans públics de l’Estat espanyol no prové pas dels darrers anys. Malauradament, aquesta manera de fer, ben allunyada dels estàndards de les bones pràctiques europees, està instal·lat en l’ADN de gran part del món polític espanyol, i ha estat compartit i exercit per professionals de la informació amb més o menys traça… al costat de la poca o nul·la resistència d’altres a què això pogués succeir. Sense ells i elles no hauria estat pas possible.
Em permetreu una vivència personal. Fa dècada i mitja, a les portes d’una important reforma normativa de RTVE, vaig ser un dels compareixents al Congrés que havien d’analitzar la proposta que s’estava discutint, tot traslladant als grups parlamentaris quins eren els problemes o objectius als quals haurien de respondre els mitjans públics de titularitat estatal. Després d’enumerar uns quants reptes que no els van produir ni fred ni calor –com el deure amb la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat o la necessària normalització de la realitat plurinacional als espais informatius– em vaig trobar enmig d’un creuament de retrets entre diputats dels dos grans partits espanyols pel que fa al pluralisme polític i la neutralitat informativa. Com a resposta a aquelles preguntes, gairebé retòriques, vaig recordar-los que això de la manipulació progovernamental havia estat la norma de les direccions que havien passat per aquella casa. I, per esglai d’algun d’ells, vaig posar d’exemple il·lustratiu com TVE havia intervingut a fons durant la campanya del referèndum de l’OTAN.
Passen els anys, passen els inquilins de la Moncloa, però hi ha un substrat ideològic, cultural en un sentit lax de la paraula, que es va reproduint al llarg del temps. Un substrat que fa possible episodis com el que iniciava aquest article, i que també explica que reptes que jo i d’altres vàrem posar sobre la taula 15 anys enrere continuïn, si fa no fa, igual de pendents.
Tot això pot canviar amb la futura elecció dels nous responsables de RTVE? Un escepticisme espès plana a l’hora de donar-hi resposta.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
