Aquest mes s’ha reactivat la plataforma d’entitats que insten a posar fil a l’agulla en el nomenament dels nous responsables de la radiotelevisió pública de l’Estat espanyol. Uns nomenaments que han de posar fi al llarg i fins i tot agònic mandat de Rosa María Mateo, esquitxada fins i tot per decisions censores que han tingut a veure amb el procés polític català.
Amb la complexitat lògica d’un procés que requerirà de majories reforçades –en línia al que té pendent de fer el Parlament pel que fa a la CCMA i el CAC– RTVE té unes quantes assignatures suspeses històricament que el seu futur govern intern hauria de voler aprovar i amb nota.
La direcció d’informatius serà un dels elements on caldrà veure si se supera una etapa on, només, s’ha amorosit l’època negra del PP respecte allò que tingui a veure amb Catalunya. Si trenca definitivament amb la unanimitat fàctica de les televisions de l’Estat durant tots aquests anys a l’hora d’elaborar un discurs sobre Catalunya, farcit de prejudicis envers les forces polítiques i entitats independentistes, desinformacions i quan no directament intoxicacions.
Si en algun tipus de continguts la televisió pública –a Europa– està més que obligada a ser líder és als espais informatius diaris. No hi ha excusa. Però segons les darreres dades disponibles, TVE només deixa d’anar sistemàticament darrere de Telecinco i Antena 3 els caps de setmana, quan les televisions privades no prioritzen pas aquests espais, com sí fan de dilluns a divendres, on els seus informatius guanyen clarament als Telediarios. Tot un símptoma del que diem. Si la teva oferta informativa és similar a la teva competència –tot i que amb menys bombo i platerets sensacionalistes– no ofereixes cap alternativa guanyadora a l’audiència. Una reflexió que cal estendre als programes d’actualitat diaris i no diaris de la casa.
Recupero aquí una reflexió que tenia pendent de traslladar als lectors de Comunicació 21. Després del duríssim informe envers Enric Hernández de la secció sindical de TVE de CCOO sobre el tractament informatiu durant els primers dies posteriors a la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans, em va sobtar que el titular de l’informe del CAC sobre la cobertura de les principals televisions en aquelles dates situés els informatius de TVE en el mateix “paquet” que TV3, betevé… i TVE Catalunya. Si ja es podia veure que a les dades generals els Telediarios se situaven –quantitativament parlant– entremig de TV3 i les privades espanyoles pel que fa a l’ús d’imatges amb o sense violència als carrers, si analitzem el poc relleu que van donar a les multitudinàries “marxes per la llibertat” o altres massives manifestacions pacífiques veuríem que les dades serien idèntiques a les d’Antena 3, i poc per sobre de les de Telecinco o laSexta. Vaja, que molta, molta diferència amb els tendenciosos informatius de les privades, doncs no.
I a banda d’aquesta qüestió, n’hi ha d’altres que també són claus i on caldrà veure quina evolució prenen. Parlem de totes aquelles que tenen a veure amb la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat. És una qüestió d’una gran incomoditat, incomprensió o directament hostilitat quan es vol anar de la declaració genèrica i les bones paraules a les decisions de fons. Ho vaig viure directament durant els anys que vaig ser membre del consell assessor de RTVE a Catalunya en les trobades estatals que s’organitzaven i, anys més tard, en l’escassa receptivitat que vaig copsar en moltes cares de diputats durant la meva compareixença al Congrés, en relació a la reforma de la seva legislació aprovada el 2006, en la qual vaig posar sobre la taula aquesta obligació –històricament incomplerta– i fer diverses propostes per respondre-hi positivament.
Més enllà –que també– d’incrementar la programació en català produïda des de Sant Cugat i de saber què passa amb l’oferta d’àudio en català en retransmissions en directe, sèries o films, caldrà veure si la literatura, el teatre i altres expressions culturals en català tenen presència normalitzada als espais informatius, d’entreteniment i culturals de cobertura estatal; si la música catalana continua com a rara avis dels seus programes o no. Vaja, si la llengua i cultura catalanes deixen de ser una anècdota més o menys simpàtica, i són assumides com a normals en la seva oferta de continguts; provinguin de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears.
Veurem què passa.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
