Ha acabat, amb gran èxit de públic, la primera temporada d’una de les grans propostes de TV3 dels últims temps, el talent show Eufòria. Però el programa no ha estat només (que també) una aposta de la cadena per intentar obtenir bones dades d’audiència. Eufòria s’ha convertit en un fenomen que ha transcendit TV3 i ha aconseguit unes quantes coses de cop: consolidar el lideratge de la cadena, captar nous públics, que la majoria d’aquests nous públics siguin joves i sí, ha reviscolat els ànims dels que creiem que amb el català no tot està perdut. Ni de bon tros. I segurament una cosa ha retroalimentat l’altra: Eufòria és un programa adreçat als joves fet en català i també és un programa fet en català adreçat als joves. L’ordre dels factors no altera el producte, però sí que importa que s’expliqui així. Per si sol, el concurs demostra que, si el producte és de qualitat, l’audiència –la jove i la que no ho és– consumirà audiovisual en català. I això és tan cert com que quedar-se només amb això esdevé insuficient.

En ple debat sobre el consum de l’audiovisual en català, sembla com si s’estigués imposant un dilema que, resumit de manera barroera, obligaria els catalanoparlants a escollir entre Eufòria o tenir Netflix en català, és a dir, tenir un canal públic vigorós o una plataforma de continguts que inclogui el català. Com si haguéssim de renunciar a una de les dues coses. Com si no hi hagués ni públic, ni recursos ni esforços per assolir les dues fites. Aquest debat és igual d’absurd que si a un espectador de Salamanca li plantegessin escollir entre Masterchef o Homeland en castellà. Ja fa temps que aquest país va dir que ho volia tot. I tot vol dir tot. I tot no vol dir més que la resta, vol dir tenir els mateixos drets –en aquest cas, lingüístics– que qualsevol dels ciutadans europeus amb qui, entre altres coses, compartim una directiva de la UE sobre l’audiovisual que obliga els estats membre a exactament això.

Pensem per un moment si des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir podem viure tota la jornada en català. És evident que no. Arriba algun moment del dia en què topem amb algun lloc en què el català no hi és. I l’oferta televisiva, sigui lineal o en demanda, és un d’ells. No cal ni suportar aquesta afirmació amb dades: és evident que és així, i de molt, a més. La pregunta, per tant, és: per què una persona que viu en comunitats oficialment monolingües té més drets que una persona de Catalunya?

Davant d’això, els fronts de lluita són molts i de naturaleses diferents. Hi ha, evidentment, el front polític: és lògic que seria tot molt més fàcil si l’Estat fos realment plurinacional i, per tant, fos el primer a sortir a garantir aquests drets lingüístics. Però no és així, sinó més aviat al contrari, i només cal veure què ha passat amb la llei audiovisual espanyola, en què el PSOE no només no ha defensat el dret de tot català a veure Netflix en català, sinó que l’ha combatut i ha pactat amb el PP després de prometre-li pinso a ERC a canvi d’uns pressupostos que, aquests sí, van tirar endavant.

“La pressió política pot fer el seu camí, però de res servirà fer avenços si després no som capaços de generar els continguts que, a més de distreure’ns, informar-nos, educar-nos o estimar-nos, ajuden a passar la flama del català a la següent generació”

L’altre front és a casa nostra: per més que hi hagi un Estat que no només no rema a favor del català sinó que subjecta la canoa perquè anem més lents, Catalunya ha demostrat que és capaç de sobreposar-se i superar-se per tal de defensar els seus pilars com a nació, i el català és un d’ells, i ara també és un d’aquests moments.

La pressió política pot fer el seu camí, però de res servirà fer avenços si després no som capaços de generar els continguts que, a més de distreure’ns, informar-nos, educar-nos o estimar-nos, ajuden a passar la flama del català a la següent generació: heus ací la bondat d’Eufòria. Però és que a més d’Eufòria (a més, no en lloc de) m’agradaria que quan em connecto a Netflix tingui l’opció de veure una sèrie en versió original subtitulada en català o simplement doblada al català. I no només això, sinó que, ja d’origen, la configuració de la plataforma m’ho oferís així, per defecte, tal com ara passa amb el castellà, una cosa que –tornant a l’exemple de l’espectador de Salamanca– és un fet que allà on es parla només castellà està absolutament normalitzat.

Vull Eufòria i Homeland en català. Com en el seu dia ningú ens va haver de fer escollir entre La vida en un xip o Dallas, entre Persones humanes o L’escurçó negre, o entre Sense títol o A cor obert. És cert que els temps han canviat, però ha de ser possible, com ho és per a aquell espectador de Salamanca que té tots els drets lingüístics intactes, que no és conscient de la sort que té i que, em sembla, arrufa el nas quan algú de Sabadell en reclama els seus.

Jofre Llombart, secretari de Difusió de la Generalitat de Catalunya.

Article publicat al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.