Els reptes lingüístics al País Valencià són immensos. La legislatura actual, en vies d’extinció natural, s’ha trobat amb aquest desafiament en què el Govern valencià s’ha vist pressionat pels dos bàndols. D’un costat, una dreta que no ha assumit mai passar a l’oposició després de 20 anys d’hegemonia, que criminalitza qualsevol intent de normalització lingüística. De l’altre, un valencianisme que s’ha guanyat, a còpia de constància cívica i cultural, esdevenir una veu exigent perquè les mancances lingüístiques siguin abordades i resoltes com cal. Al cap i a la fi, del Govern del Botànic –que podria reeditar-se el 2019– no s’esperava altra cosa.
Aquest escenari polític, sens dubte, i malgrat algunes mancances inexplicables, ha estat positiu per consolidar molts projectes periodístics d’abast local i comarcal. Projectes que són realitats, en la llengua del país, que han aprofitat la conjuntura de normalització –mai senzilla, com sabem– per créixer i aproximar-se als veïns i veïnes. Projectes que van saber sobreviure a l’apatia per part dels anteriors governs i que avui, amb modèstia, no deixen de ser influents a les diferents comarques del territori. Alguns mitjans íntegrament en català, la majoria en les dues llengües oficials, han sabut apostar, de la millor manera possible, per cobrir les necessitats d’informació de proximitat, quasi sempre abandonada pels grans mitjans.
La conjuntura de normalització, però, no s’ha assolit de dalt a baix. De poc serveix donar importància als projectes periodístics en llengua pròpia si al darrere no hi ha empresaris i lectors disposats a fer-los servir. Ha estat la valentia d’aquests emprenedors i emprenedores la que consolida, dia a dia, una premsa que cada vegada és menys anònima. A còpia de tocar portes, de fer telefonades, de demanar entrevistes, de consultar, de publicar… De fer veure que existeixen, al capdavall. És només així com es consoliden els projectes periodístics en territoris en què s’ha patit la invisibilització lingüística com a projecte polític.
Per això, demanar compromís institucional, exigir-ne més, no només és legítim, sinó que és una obligació. Però també ho és aprendre d’experiències similars prèvies, experimentades arreu del territori –tal com ho ve vivint l’AMIC des de fa dècades– per tal d’emular o adaptar models de més o menys èxit que han servit, al cap i a la fi, perquè l’escenari actual siga millor que el de fa uns anys. Si abans tot estava per fer, avui tot està per millorar. I hi ha moltes maneres de fer-ho. Cal no desaprofitar-ne cap.
Manuel Lillo i Usechi, director d’El Temps.
Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.
