Aquesta setmana, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha acollit la presentació de l’estudi El finançament públic dels mitjans de comunicació a Catalunya, a càrrec del Laboratori de Periodisme i Comunicació per la Ciutadania Plural de la UAB, que ofereix una panoràmica sobre el sector de la publicitat institucional i les polítiques de suport als mitjans del país. De fet, en el reportatge sobre la publicitat als mitjans de comunicació de proximitat publicat del darrer número de la revista Comunicació 21 ja es van avançar algunes dades d’interès.
Sens dubte, el contingut d’aquest estudi servirà i molt d’element de reflexió sobre els mecanismes de la necessària intervenció del diner públic en la sostenibilitat del nostre ecosistema mediàtic; que és garantia de pluralisme informatiu i que dona solidesa democràtica a la nostra societat. Com hem apuntat en alguna altra ocasió, Catalunya no disposa d’un mercat publicitari propi, sinó que està englobat dins d’un mercat d’àmbit estatal, i internacional, que suposa un dels principals factors que expliquen que la major part de les inversions publicitàries en mitjans consumits a Catalunya no vagin a mitjans catalans, aproximadament dues terceres parts.
Cal recordar que hi ha altres diners públics que intervenen en els mitjans que es consumeixen a Catalunya, especialment els que no tenen la seu al nostre país. Parlo de les campanyes de publicitat institucional del Govern espanyol; més de 70 milions d’euros pressupostats l’any passat. I no oblidem tampoc les grans campanyes que destinen algunes de les empreses de l’IBEX 35, que són interpretades pels experts com una eina poderosíssima d’influència en la línia editorial de molts mitjans. Recordem sinó l’escàs, molt escàs, protagonisme informatiu que va tenir l’operació d’espionatge del BBVA a càrrec del comissari Villarejo quan va esclatar en alguns digitals… fins que l’actual direcció del banc no va començar a donar la seva versió per apaivagar l’enorme escàndol que representa el cas.
Pel que fa al propi contingut de l’estudi, n’apunto dues qüestions. De la mateixa manera que no s’han relacionat els pressupostos de determinats mitjans amb els diners provinents d’administracions catalanes, pel fet d’estar integrats en empreses que gestionen altres mitjans, cal apuntar que algunes capçaleres que han aparegut com a grans beneficiàries de diner públic estan integrades també en grups mediàtics, i, per tant, seria més ajustat haver calculat el percentatge sobre el total del seu pressupost d’ingressos i no sobre el parcial d’una de les seves capçaleres, cosa que les faria caure avall moltes posicions de la llista. Com a exemple, podríem citar el grup NacióDigital, amb una extensa llista de capçaleres territorials i temàtiques.
I la segona qüestió és el de la transparència de les dades. El mateix informe detalla la diferència entre l’accés fàcil a les xifres de la majoria d’administracions –en el cas de la Generalitat hi ha un informe anual de les inversions publicitàries segregades exhaustivament mitjà per mitjà– amb alguna altra en què l’opacitat ha impedit poder disposar de tota la informació necessària, com seria el cas de la Diputació de Barcelona. Una assignatura pendent per al proper mandat.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
