Un món sense periodistes? Fixeu-vos que no he escrit la frase “un món sense periodisme?”. La gran fantasia de tot règim totalitari i de tot sistema autocràtic és la desaparició dels periodistes, per convertir-los en agents de propaganda. Va passar durant el franquisme a Espanya i és habitual en tots els països on no hi ha democràcia o aquesta corre perill en mans de forces destructives. Trump i els seus imitadors són un exemple del que anhelen aquells que consideren l’escrutini del quart poder una nosa que impedeix que el governant “arribi directament al poble”, la qual cosa ha donat ales –com és notori– a l’ús pervers de les xarxes socials i la difusió de falses notícies.
Alguns, arran de la implantació de la intel·ligència artificial, han començat a imaginar, tal vegada, un món sense periodistes. Els gurus del periodisme ja han sortit a dir –immediatament– que no cal patir: la IA ens ajudarà en determinades tasques de l’ofici, però no podrà substituir el paper de mediador que exerceix la persona que observa i relata els fets que considera d’interès general. Segons un informe del Reuters Institute, es dona per descomptat que hi haurà històries escrites per la IA, però es confia que el públic valorarà com a “producte més prèmium” les peces elaborades per dones i homes amb noms i cognoms, el que algú en diria “artesania”. Uf, hem respirat tranquils. Però la cosa no acaba aquí.
Entre els apocalíptics de la IA i els que se senten fascinats puerilment per allò que el mestre Vázquez Montalbán anomenava la cacharrería electrónica, podem explorar un debat que ja va per darrere del que passa cada dia a la majoria de redaccions. Periodisme fet sense els periodistes? Periodisme fet contra els periodistes? Això, malauradament, ja fa anys que ho vivim, com sap tothom del gremi. Quantes converses hem mantingut amb companys dels mitjans que es queixen amb amargor del pes que tenen els gestors del SEO en les seves respectives empreses? Moltíssimes, certament. El resultat d’aquesta jerarquia acceptada pels periodistes és el que s’anomena popularment “la dictadura del clic”. Tothom ho crítica, tothom ho accepta, encara que sigui a desgrat. Tothom ho pateix.
Mentre fem grans debats sobre l’amenaça d’una IA que convertiria els periodistes en figuretes de pessebre, bona part del periodisme està intervingut per decisions que s’han cedit amb aquella alegria a l’algoritme de torn. L’absurd és d’unes dimensions que fan feredat. Proposo una analogia dura: el pilot de drons bombardeja a distància i, d’aquesta manera, relativitza la seva responsabilitat directa com a causant de la mort de centenars de persones; el periodista que obeeix l’algoritme relativitza la seva responsabilitat directa com a causant de la introducció d’uns determinats temes i missatges entre l’audiència. “Jo no ho donaria pas, però el SEO ens hi obliga” és una de les frases que més repeteixen els caps de redacció i els sotsdirectors de mitjans de casa nostra i d’arreu. La broma s’està allargant massa.
“Mentre fem grans debats sobre l’amenaça d’una IA que convertiria els periodistes en figuretes de pessebre, bona part del periodisme està intervingut per decisions que s’han cedit amb aquella alegria a l’algoritme de torn”
Ramon López de Mántaras, una de les grans autoritats catalanes i europees sobre IA, ha escrit que “el denominador comú de pràcticament totes les aplicacions de la IA consisteix a ajudar a prendre millors decisions. Però, compte!, sempre que les dades que es fan servir per entrenar-la siguin de qualitat, estacionàries i representatives de les situacions que posteriorment es trobarà el sistema d’IA. Si no es compleixen aquestes condicions, és a dir, quan les situacions canvien, són incertes o poc predictibles, la IA falla estrepitosament. Un altre error és creure que, com més dades, millors resultats”. Els bons periodistes tenen molt clar el que el savi López de Mántaras apunta, però això es tendeix a oblidar de manera frívola.
En el circuit intens de decisions d’una redacció, a més dels criteris periodístics habituals, hi ha dos elements difícils de traslladar a la IA: el nas per detectar l’assumpte rellevant en cada moment i la responsabilitat social a l’hora d’explicar cada història que influirà en l’audiència. Nas i responsabilitat no són el fruit només d’una combinació més o menys afinada de dades. Són el resultat d’una experiència posada al servei de la interpretació de la realitat, que és sempre imperfecta, però que possibilita la construcció d’uns relats que parlen d’allò que hem de saber com a individus autònoms en una societat determinada.
Els periodistes –en teoria– interpretem la realitat amb nas, responsabilitat i una sèrie de criteris que serveixen per distanciar-nos dels fets, per poder-los entendre i explicar. Per dir-ho amb el lèxic de les escoles de negocis: el més important en “la cadena de valor” de qualsevol mitjà seriós és la mirada dels professionals que hi desenvolupen la seva tasca. Em refereixo a una mirada bastida sobre coneixements sòlids i rutines eficients, i la capacitat de descobrir el fet que revela canvis substancials en la realitat. Això és molt més que treballar les dades com ho fa la IA, això és una altra cosa: és donar un sentit que transcendeix les mateixes dades i que és capaç d’endreçar el caos que desprèn qualsevol esdeveniment. Que els periodistes som atorgadors de sentit contra l’efímer és tan cert com que els historiadors donen sentit als esdeveniments del passat que analitzen des del present. El repte del periodista és descodificar el present des del present, sense la perspectiva temporal de l’historiador, que és una xarxa de seguretat.
L’historiador i periodista britànic Timothy Garton Ash resumeix molt bé l’actitud del nostre ofici en el seu darrer i magnífic llibre, Europa. Una història personal: “sempre procuro ser precís, veraç i just, però no pretenc ser exhaustiu, imparcial o objectiu”. La mirada periodística de qualitat prové d’aquest tarannà, que s’ha de practicar amb naturalitat, però vigilant també els prejudicis i els biaixos que un mateix porta a la motxilla, ja que ningú està lliure de relliscar. La resta ja és cosa del talent, la sort i la capacitat de treball de cadascú. I deixem els sermons altisonants per als mals imitadors del gran Kapuscinski.
Ara com ara, la IA no té la capacitat de mirar com ho fa un periodista, només pot imitar de manera barroera l’estil d’un autor determinat, amb resultats propers a la paròdia i la caricatura. Però no sabem què oferirà la IA d’aquí a cinc, deu o vint anys. Les imitacions de quincalla tenen un lloc en mitjans dedicats només al clic i al soroll, com hi tenen lloc els rumors i les xafarderies. Sempre hi ha hagut un pseudoperiodisme de fireta, propagador de sensacionalisme, populisme i ximpleries, aquest no és el problema. La qüestió és saber si, en el futur, hi haurà lloc i públic per al periodisme de qualitat que només pot fer-se amb periodistes de debò, persones que dediquen temps, esforços i passió a explicar el com i el perquè de tot el que ens envolta.
Francesc-Marc Álvaro, periodista, escriptor i diputat al Congrés.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
