A la prestigiosa revista britànica Broadcast, el director general de la Unió Europea de Radiotelevisió, Noel Curran, analitza el paper transcendental que estan tenint els mitjans públics de comunicació davant la crisi sanitària i social de la pandèmia. Curran destaca que han esdevingut els referents informatius per a la ciutadania, amb uns noticiaris que han incrementat moltíssim les seves audiències –especialment entre els sectors més joves. I també subratlla que han aconseguit facilitar la continuïtat dels cursos acadèmics, des del confinament a les llars familiars, amb programes i continguts escolars de gran qualitat i produïts en un temps rècord.
És des d’aquest incontestable èxit social, tant des de la vessant periodística com de l’educativa, que el dirigent de la UER reclama que els poders governamentals entenguin que els mitjans públics han de funcionar amb pressupostos suficients i que, necessàriament, actuïn perquè aquests no es vegin amenaçats per noves retallades del seu finançament (via taxes o via subvencions). Aquest és un missatge en clau de futur, ja que juntament amb la resta del sector audiovisual, Curran apunta que els mitjans públics han de participar activament en la innovació i la creació d’ocupació de les indústries culturals i creatives, “que són una part vital i creixent de les nostres economies”. Una tasca que en els propers temps es farà més necessària que mai.
Mentre al conjunt d’Europa el discurs de reconeixement de la tasca que estan fent els mitjans públics és la norma, aquí els atacs a TV3 continuen per part d’un tàndem político-mediàtic que ja fa anys que pedaleja. Si en un recent article posàvem la mirada en l’atzagaiada d’una diputada, aquests dies una altra membre del Parlament ha sentenciat, sense despentinar-se gens, que TV3 “no és servei públic”! I ho fa en una piulada que enllaça amb un article que, rebregant-ho tot, afirma que el consell d’informatius de TV3 considera que els Telenotícies “assumeixen sens cap indici de crítica” els posicionaments del Govern; cosa que ni diu ni insinua en el comunicat citat. És ben bé igual que el consell d’informatius critiqui una altra cosa, que res té a veure amb la línia editorial de la casa. L’embolica que fa fort o el fot-li que és de Reus serveixen perfectament per descriure la bateria d’articles i altres espais mediàtics que s’han dedicat a malparlar de Catalunya Ràdio i de TV3.
Sí, el tàndem político-mediàtic fa temps que va rodant. L’escrit citat per la diputada, com a suposat argument d’autoritat, tenia un títol que no deixava cap dubte de les plantofades que venien després: “El virus agudiza el sesgo de TV3”. El mateix diari n’ha publicat més d’un i més de dos en la mateixa línia inquisitorial. Si aquest té el format de suposada crònica periodística, altres no s’han disfressat de res i són directament articles d’opinió, que han arribat a comparar, sense cap escrúpol, els seus continguts televisius amb el llardós, feixista i misogin personatge del policia Torrente.
Com hem apuntat en altres ocasions, aquest relat tòxic envers els nostres mitjans nacionals i els seus professionals té dos objectius. El més evident ja l’hem assenyalat abans: erosionar la seva imatge i amb ella posar en qüestió que tinguin el finançament necessari per continuar esdevenint referents del consum mediàtic; si no fan la seva funció de servei públic, perquè els hem de pagar? diuen. I el segon és més intern: erosionar el criteri propi dels periodistes de les dues cases, que adoptin dòcilment els criteris, enfocaments i prioritats del “bon periodisme” que practica el mainstream mediàtic espanyol. No és tolerable ni admissible que una tele i una ràdio “regional” o “de provincias” tinguin criteris propis… Què s’han pensat!
I si el CAC torna a certificar que TV3 i Catalunya Ràdio són els mitjans més plurals, això no desanima ni desanimarà aquells que voldrien que dimitissin de la seva missió d’explicar-nos, i d’explicar el que passa al món, amb els nostres ulls, desacomplexadament. És el que fa la BBC, la CBC, l’ARD o tantes altres grans corporacions públiques amb les seves respectives audiències. És el que molesta i el que combaten de fa tants anys.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
