No deu ser massa habitual, això de decidir-se a escriure un article d’opinió sobre un tema tabú, crític amb els espais d’opinió existents i que tingui per objectiu exigir canvis als responsables de mitjans i programes per trencar mals vicis històrics. Però és necessari. Encara que hi hagi qui s’enfadi a les seus dels partits polítics quan ho llegeixi. Toca obrir un meló inoportú que afecta les estratègies del poder polític. Perquè l’audiència es mereix honestedat als mitjans de comunicació per davant de tot en un país on les llibertats sempre es reivindiquen. S’ha seguit un model espanyol mediocre, també en això, en lloc de fer una aposta per l’excel·lència i la pedagogia vocacional dels mitjans. I perquè fa massa anys que dura aquest cercle viciós en què s’ha convertit l’ocult acord tàcit entre partits i mitjans. Fer trampes al solitari en detriment de la transparència pot sortir a compte quan es mana. Però arriba un punt en què pot passar factura, segons el vent dels resultats electorals, i llavors es plora.
La difusió de l’argumentari via mitjans no té res de nou. He de reconèixer que, quan vaig descobrir el joc gris entre partits polítics catalans i mitjans de comunicació del país, a principis dels anys 2000, em va sorprendre. “Ets una il·lusa. I massa innocent per treballar en comunicació política”, em va etzibar fredament la cap de premsa d’un partit, aleshores desesperat per acabar amb la travessa del desert per tornar a la trona, quan vaig verbalitzar les meves reserves sobre l’ètica de les tècniques emprades. M’ho deia amb sornegueria una persona que feia tants anys que es dedicava professionalment a pervertir cada cop més el joc, que ja no tenia consciència de com aquestes accions prostitueixen els mitjans d’un país. Avui, curiosament, ella mateixa és qui fa de tertuliana del programa estrella de la principal ràdio del país. Ja ha entrat a la roda, de la mateixa manera que hi va enviar tants d’altres abans. Aquells estira-i-arronsa de fa 15 anys, quan era ella qui com a dircom despenjava el telèfon per pactar segons què i segons qui a segons quins mitjans, ara els deu fer algú altre.
“Fa massa anys que dura aquest cercle viciós en què s’ha convertit l’ocult acord tàcit entre partits i mitjans”
Tot va començar amb les Cartes al director a la premsa escrita. En aquells moments, els diaris tenien molt més poder i impacte públic, i per tant aquest era un espai privilegiat per influir i difondre l’argumentari del partit. Es repartia l’argumentari periòdicament per mail i fulletons, tal com avui es fa per xarxes socials i missatgeria digital. I a partir d’aquest, es redactaven minuciosament algunes cartes al director pensant en el públic objectiu de cada diari, de manera estratègica. Des de militància es trobava qui la podia signar, amb nom i DNI, sovint subscriptors del mitjà, que quedava més realista. I ja estava tot a punt per enviar la carta. No en vaig tenir mai la certesa, però sempre vaig pensar, pel nivell de confiança amb càrrecs d’alguns mitjans que ella exhibia públicament a reunions, que fins i tot alguns li feien conscientment el joc. En el fons, potser no era massa difícil d’insistir perquè sortissin publicades aquelles cartes quan es tractava de qüestions especialment sensibles.
Hauria estat un escàndol que el gran públic sabés que aquests eren argumentaris encoberts, com quan ens posen en pantalla de product placement l’oli d’oliva d’aquella marca sempre que el cuiner de moda fa el sofregit tot elaborant la recepta al programa de televisió dels migdies, o aquella marca d’aigua que sempre apareix servint-se als dinars del concurs de televisió de restaurants catalans.
Sorgeixen moltes preguntes, per obrir el meló i el debat: per quins motius se segueix amagant al lector/oient/espectador si tal opinador representa a un grup de pressió o partit determinat? Se segueix un sistema d’adjudicació de columnes d’opinió i de tertúlies d’actualitat política on es barregen quotes de partit amb analistes contrastats? Quin sentit té la tertúlia de ràdio o televisió i l’espai reservat a columnes d’opinió als mitjans escrits en paper i digitals, quan seria més pedagògic l’anàlisi de l’expert sectorial i les opinions que se les generi cadascú? És lícit utilitzar d’amagat els espais d’opinió per difondre l’argumentari de partit sense vincular firma i sector ideològic, públicament, amb l’honestedat que pertocaria al periodisme rigorós que s’espera dels mitjans de comunicació i que aquests pretenen sempre defensar?
Quan hom mira com funcionen els mitjans i programes influents en altres països, s’adona que hi ha diverses maneres de reflexionar sobre l’actualitat. Hi ha una alternativa molt més pedagògica per al sistema català. A la BBC, es presenta una informació o qüestió concreta i seguidament s’entrevista una personalitat experta que en desgrana els peròs i els contres, l’impacte, els perills i els beneficis per a cada sector de la societat. Actua de veu experta i ajuda el lector/espectador/oient a entendre la qüestió des de diferents perspectives. Instrueix així l’audiència i li dona tot el context tecnocientífic rellevant per tal d’ajudar cadascú a formar-se la seva pròpia opinió sense filtre ideològic previ. Aquest és un model molt més ètic i lliure que no pas intentar adoctrinar en l’argumentari de partit, col·locant opinadors sovint mediocres amb clar i notori biaix ideològic. Així neix en Jep Cabestany de La competència (RAC1) i el seu cunyadisme, ni més ni menys.
“És lícit utilitzar d’amagat els espais d’opinió per difondre l’argumentari de partit sense vincular firma i sector ideològic?”
Amb l’anomenat “judici al procés independentista”, l’explosió del volcà a les Canàries, la pandèmia de la covid, i tants altres temes, s’ha fet evident la manca de rigor i de seriositat als mitjans quan han donat hores d’opinió a quotes ideològiques, competint en temps i rellevància amb les veus d’experts legitimats. Ara mateix, mentre llegeixes aquesta exigència solitària de canvi radical dirigida als directius de mitjans, segur que també recordes aquells tertulians d’actualitat que brillaven pel seu “jo no soc epidemiòleg però penso que s’hauria de fer…”, “jo no soc jurista/vulcanòleg però l’altre dia vaig llegir en alguna banda que…”, i altres cunyadismes sense sentit.
Possiblement, algun cop també has passar vergonya aliena sentint com s’omplien minuts de ràdio i televisió d’opinions buides, idees simplistes o grotesques… Per fer això, que no aporta res a l’audiència, per què no s’opta per plantar el micro i/o la càmera en un casinet de poble per retransmetre la tertúlia de bar del dia? Fer tertúlies d’actualitat és un sistema barat de generar continguts als mitjans (a 100-150 euros per cap, menys i tot per als articles d’opinió escrits). Però aquest sistema alternatiu ho seria més encara, a preu d’esmorzar. A més, inclouria accents d’arreu del país, tan cars de sentir als mitjans audiovisuals i en canvi més necessaris que mai. I de pas s’aniria recorrent el territori, cada dia en un lloc diferent, mostrant com varien les opinions en un o altre racó de parla catalana. Això sí que seria donar veu a la ciutadania i fer país, encara que costés més complicació de producció i logística in situ.
Si es vol seguir amb aquest sistema, siguin articles d’opinió o tertúlies d’actualitat política de ràdio o televisió, ja va essent hora que es presenti cadascú, indicant clarament a quin sector ideològic representa. Prou opacitat. L’audiència mereix la veritat i jutjar en conseqüència el que sent/veu/llegeix. Si hom es dediqués a recomptar i classificar els opinadors que sempre tiren cap allà mateix i que acumulen diversos espais d’opinió als mitjans, fàcilment en podria fer la llista per sector ideològic. No és cap secret que els partits tenen les seves propostes de perfils per suggerir als mitjans quan es prepara la temporada següent o per substituir baixes. Per quin motiu els programes i mitjans, a partir del moment que n’accepten, no indiquen amb el nom a quin corrent ideològic representen? Al capdavall, són veus que ocuparan una part de l’espai d’opinió en qüestió i que influiran la opinió pública des del mitjà com a plataforma. Per què fa tanta por la veritat?
Qui ha estat delegada del Govern espanyol a Catalunya o bé conseller d’Interior, quan passa a ser opinador/a de ràdio, hom ja pot deduir a quin ideari dona veu. Al final, és una porta giratòria més. De la mateixa manera que, naturalment, no tots els programes/mitjans trien sistemàticament dels partits, sinó que molts apliquen criteri propi. Com també és ben cert que hi ha analistes brillants als quals és interessant posar davant del micro o donar l’espai escrit, independentment de la seva ideologia, professors universitaris i periodistes que es dediquen a analitzar l’actualitat diàriament. Hi ha de tot, clar.
“Molts mitjans tenen la seva pròpia agenda de veus sòlides, que analitzen i opinen amb més rigor que els perfils purament polítics”
Però va ser un gran avenç quan en Jordi Basté, que per alguna cosa és líder dels matins radiofònics d’aquest país, va crear tertúlies d’experts sobre la covid amb grans metges i científics de diferents hospitals i centres de recerca. Aquestes sí que eren interessants de sentir. I no només per les aportacions didàctiques i rellevants en una qüestió tan complexa com era l’evolució de la pandèmia, sinó perquè, a més a més, vam descobrir que amb persones educades es poden fer tertúlies on uns i altres ni es tallen ni tenen estirabots o retrets polititzats. Ans al contrari: completaven les contribucions uns i altres, agraint-les i aportant noves dades contrastades, informacions, arguments i valoracions que ajudaven l’audiència a entendre el que anava passant. Va saber greu i tot, que s’acabessin. Era el camí.
La producció de programes de ràdio i televisió, aconseguir veus equilibrades, diferents cada dia, no és tasca senzilla, especialment en certs horaris com els nocturns i quan cal ser-hi en directe. No tothom té productores com la Mia, al Més 324, que aconsegueix cada nit posar davant la càmera no només veus interessants, sinó presència paritària i tot! (gràcies #OnSónLesDones). Portar d’un dia per l’altre quatre experts per a cadascun dels temes que es tractaran seria simplement missió impossible. Per això és pràctic repetir alguns perfils. I molts mitjans tenen la seva pròpia agenda de veus sòlides, que analitzen i opinen amb més rigor que els perfils purament polítics. De fet, tant els articles per escrit com les píndoles d’opinió –cada cop més de moda a ràdio– necessiten més treball de reflexió, anàlisi i argumentació, i per tant són elaborats amb més rigor, no ho pot fer qualsevol que no s’ho prepari a consciència.
Però, per molt que hi hagi persones que es vegin capaces d’opinar sobre tot el que se’ls pregunti (curiosament, expliquen les mateixes productores, la majoria són homes, sempre els responen que sí quan els conviden, mentre que les dones, en canvi, expressen més reserves), fora bo plantejar-se si no és millor menys veus però de molta més qualitat. I model BBC, insisteixo. Prioritzar experts que aportin dades i fets, que facin d’advocats del diable si cal perquè quedi equilibrat, que aportin arguments a favor i en contra, que divulguin el context i l’impacte per fer entendre les qüestions d’actualitat, més que no pas veus col·locades per difondre argumentari. I si tot i això, des de les cúpules de mitjans/programes es vol seguir donant veu a l’arc ideològic, per seguir oferint el mosaic de veus o per decantar la balança en l’espectre, cal exigir, almenys, transparència i honestedat per a l’audiència. Potser seria un debat que els equips directius dels mitjans haurien d’anar pensant a tenir en cada casa de cara a la propera temporada, independentment de la força i capacitat d’influència que intentin exercir els partits. Els dinars d’estovalles i les trucades per marcar agenda i recuperar posicions mai s’aturen.
Mireia Domènech i Bonet, periodista i comunicadora internacional i cultural.
