Des de que en Josep Cuní ens ha espatllat la tornada (tranquil·la) a casa amb el seu 8 al dia d’obligada visió, constato amb rubor com el gran periodista i professional de la comunicació audiovisual se les empesca per anunciar la pel·lícula trenta segons abans de donar per conclòs el programa. Xoca el malabarisme d’en Cuní per tallar als seus contertulians i anunciar la temàtica del film que “veuran a continuació”. Total, que de la prima de risc i de la gravetat de la situació analitzada pel Nadal o en Barbeta passem a un recull forçós (un anunci evident) de les virtuts de les pel·lícules que programa 8TV, moltes d’elles de dubtosa qualitat fílmica, de sèrie B o més tristes que una Filmoteca buida.
Però en Cuní ho fa amb elegància, coneixedor que treballa per a un canal privat on les servituds comercials acostumen a dominar la graella en el prime time. No se li escapa, però, algun mig somriure quan anuncia el film de la nit, sovint indigerible. Pitjor encara quan la càmera enfoca als contertulians –emmudits i ja poc sorpresos– davant la litúrgia de cada nit… Constato també que la inserció de telepromocions en informatius seriosos comencen a ser pa de cada dia. TV3 manté la dignitat, però altres canals estatals els multipliquen i no tenen cap pudor de passar d’un tema de transcendència internacional a una peça sobre la nova sèrie de ficció espanyola. Tot en seixanta segons, i ben barrejat perquè el còctel (molotov) sigui bebible per a una audiència mig apagada.
Però la barreja de motius comercials amb informació sèria no es dóna només en el camp audiovisual. Poc a poc es van creuant més línies vermelles, amb iniciatives que fa molt poc serien impossibles de pair. Per exemple, l’edició d’El País va inserir fa uns dies una làmina mig transparent amb un anunci en la seva part inferior que recobria tota l’edició i, per tant, la portada quedava eclipsada i el diari embolicat dins l’anunci. La portada feia referència a l’imminent rescat bancari que pateix Espanya… Si El País ha de fer això, què no hauran de fer els altres rotatius?
El camí de vendre la portada ja el van iniciar fa anys els diaris gratuïts i el resultat són els esperats: l’abús d’aquesta pràctica desnaturalitza el diari i li treu part de la càrrega periodística. Total, que per fer uns necessaris calerons extres, aquests diaris ara són esclaus de determinades marques comercials que no volen renunciar a eclipsar la notícia del dia. Primer Nocilla, desprès les eleccions a Grècia… El problema el tenim quan els lectors detecten que l’edició que llegeixen és només paper imprès de poc gramatge amb anuncis, farcit d’algunes notícies d’agència.
Una última reflexió: els bànners als digitals són cada vegada més grans, fixeu-vos en l’espai que la campanya d’Idealista a publicat a elpais.com, de dimensions XL. I acostuma ser habitual tenir que superar els obstacles comercials, les pantalles i els vídeos per poder accedir a l’edició amb clics que impedeixen l’accés directe. És obvi que la desesperació per fer caixa obligarà a seguir amb pràctiques que erosionen la credibilitat dels mitjans. També ho és que la pitjor erosió és deixar d’existir, però s’imposa una reflexió per posar fre a aquestes pràctiques: no només malacostumen els anunciants donant-los poder en parcel·les que no els hi pertoquen, sinó que rebaixen l’exigència dels lectors. En definitiva, vendre credibilitat per subsistir només accelerarà la descomposició dels mitjans.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
