Xavier Marcé: “M’agradaria més capacitat d’impulsar produccions audiovisuals liderades des de Barcelona per l’empresariat local”

Xavier Marcé (l’Hospitalet de Llobregat, 1957) és el regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona. Amb una dilatada trajectòria com a gestor cultural tant en l’àmbit públic (ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Sabadell, Departament de Cultura de la Generalitat o Universitat de Barcelona) i en l’àmbit privat (grup Focus), torna a assumir galons en el govern de Jaume Collboni per aportar la seva expertesa a l’administració local. Marcé ens cita al seu despatx a la seu del Districte de Nou Barris, que s’allotja a l’antic Institut Mental de la Santa Creu, un dels centres pioners a l’Estat espanyol en el tractament de malalts mentals i amb una capacitat per a 700 malalts que va acollir durant prop d’un segle. A Comunicació 21, Marcé posa en valor la nova transformació del sector audiovisual i, així mateix, desgrana el full de ruta i el lideratge a escala mundial de la ciutat de Barcelona.

Quin és el paper de la comunicació audiovisual en la transformació que viu la cultura?
És fonamental. I ho assenyalo en una doble perspectiva. Per posar en valor el paper actual del món audiovisual com a motor de transformació general del conjunt d’àmbits de la cultura i de la creació artística, i per mantenir la màxima eficiència en els processos de democratització cultural. L’audiovisual és, avui en dia, la llengua franca de la comunicació.

Actualment el sector audiovisual està immers en un procés d’expansió i transformació: canvien la tipologia dels continguts produïts, les finestres d’emissió i els hàbits de consum de la població. Com s’hi ha d’adaptar Barcelona per mantenir el seu lideratge?
Entenent que el sector audiovisual no és només un àmbit de l’activitat cultural i de la producció industrial, sinó que també té capacitat d’hibridar-se i d’influir en altres sectors. És molt transfronterer, ja que actualment no el vinculem exclusivament al cinema o a la televisió. Perquè té un impacte que traspassa les formes i les línies de la pròpia producció audiovisual i ens situa clarament en l’àmbit de la producció artística. I avui les arts plàstiques tenen a veure amb els digitals, les arts escèniques i la música. Per tant, l’audiovisual és un sector estratègic des de molts punts de vista.

“L’audiovisual és, avui en dia, la llengua franca de la comunicació”

Des de l’Ajuntament preveuen la creació d’una taula de l’audiovisual. Què vol ser?
Tenint en compte aquesta realitat canviant, hem actualitzat i hem posat al dia una mesura de govern del sector audiovisual feta l’any 2017, set anys enrere. Aquesta nova mesura del sector audiovisual té dues variables. Una que, òbviament, hem incorporat en aquesta taula una part molt important del sector de les arts digitals, ja que no es limita a la interlocució més tradicional del sector; i, d’altra banda, per definir quin és el marc competencial de l’Ajuntament. La divulgació i el suport a aquestes estructures ens toquen de ple. En un moment de canvi, hem d’estar amatents i al costat de les empreses de la ciutat per definir el perímetre d’actuació. Aquest debat permanent l’ha de conduir la taula audiovisual. En cap cas volem competir amb els clústers ni amb les organitzacions en el propi sector; el que ha de permetre la taula és fer, a través de recursos municipals i també de la capitalitat que tenim amb l’Estat.

El sector de l’audiovisual va estretament lligat a l’entreteniment. Quin paper juga Barcelona en aquest binomi?
Aquest és un debat molt present en el món de la cultura: saber quina és la frontera de la producció artística. L’entreteniment és un terme difús, ja que no hi ha cap raó per pensar que una bona producció artística o una bona pintura, per posar dos exemples, no siguin també entreteniment. És cert que hi ha tota una part de la producció audiovisual que ja es planteja com a espectacle lligat al negoci. Forma part del tarannà de Barcelona (com de qualsevol altra ciutat) que tingui aquesta capacitat d’explicar-se, també, com a espectacle audiovisual. Aquesta és una línia que nosaltres no hem de rebutjar. En cap cas, tampoc l’hem d’ajudar, hi hem de conviure.

Barcelona va acollir el 2023 més de 2.800 produccions audiovisuals. Catalunya es consolida com a escenari de cinema, sèries, vídeos musicals i anuncis. Què li diuen aquestes dades?
En faig una doble lectura: una de positiva i l’altra no tant. La positiva és que referma Barcelona com a ciutat molt atractiva, que captiva professionals d’arreu del món per fer-hi les seves produccions d’àmbit local, nacional i internacional, i que, òbviament, és atractiva per a la publicitat.

I la no tan positiva?
Que no sempre es reflecteix el disposar d’uns entorns de producció capaços d’aixoplugar tot el talent que tenim aquí, que podria ser objecte de producció local. Per tant, som una ciutat que tenim una bona distribució de serveis en el món audiovisual, però també som bàsicament una localització. M’agradaria més equilibri, més capacitat de produir o de coproduir liderant la coproducció des de Barcelona, a través de l’empresariat local i amb més capacitat econòmica. Així i tot, pesa molt més la lectura positiva.

Barcelona avui és un viver de creació en l’àmbit audiovisual…
Jo diria que Barcelona és una fàbrica de talent, un viver de creativitat. Comptem amb l’ESCAC, una de les millors escoles de cinema, m’atreviria a dir d’Europa, i d’universitats molt implicades en el sector audiovisual. Segurament, amb una petita manca de finançament i d’aixopluc de producció, és a dir, d’empreses prou grans perquè poguessin desenvolupar aquest talent amb formats molt més diversos dels que en aquests moments veiem aquí. Així i tot, som una ciutat rellevant al món, abastim una part molt important de la indústria audiovisual espanyola i, també, bona part de l’europea.

“Actualment no té cap sentit parlar de cultura entesa estrictament des de l’àmbit de la producció. Les arts tradicionals i la creativitat dialoguen amb la tecnologia d’una manera normal”

Barcelona és la capital del país i l’eix que vertebra l’àrea metropolitana com a gran aparador audiovisual, tot i el protagonisme que estan guanyant altres ciutats com l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa o Sabadell. Com actua Barcelona respecte a l’àrea metropolitana?
Des d’una mirada política, cal anar més a fons i avançar cap a una política metropolitana més activa, més real, més completa. Des d’una mirada cultural, la interacció de Barcelona i l’àrea metropolitana és molt allargada. En els darrers anys, hem impulsat alguns programes que volen compensar l’efecte mobilitat. El Festival de Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja tenen un abast metropolità, per citar dos exemples. El cas de l’Hospitalet de Llobregat, amb el desplaçament d’una part de la indústria creativa barcelonina, és molt interessant.

Per què?
D’entrada, perquè és un factor clarament de deslocalització immobiliària, és a dir, gairebé mig miler d’empreses que han estat buscant espais amb condicions econòmiques més assequibles que les que Barcelona ofereix en aquests moments. I això fa que l’Hospitalet de Llobregat s’hagi convertit en el nou districte cultural de Barcelona, i jo n’estic especialment content. No deixa de ser un Brooklyn, com a Nova York. Per tant, benvingut sigui aquest espai de concentració que està creant un referent cultural de primera magnitud a tocar de Barcelona. I que es complementarà amb algunes inversions més previstes en un futur immediat, com són el magatzem visitable de CaixaFòrum o l’estudi musical de Rosalía. Tinc la impressió que des d’un punt de vista cultural ens enriqueix a tots.

Quin paper juga Barcelona en el projecte del Catalunya Media City –conegut també com el projecte de les Tres Xemeneies a Sant Adrià de Besòs– i que ha de convertir-se en el centre de producció, recerca i innovació de l’àmbit audiovisual del videojoc i del terreny digital de referència del país?
Actualment, hi té poc paper. I no perquè Barcelona no vulgui jugar-hi, sinó perquè s’ubica a Sant Adrià de Besòs. N’hem parlat amb la Generalitat, però encara no s’ha creat una taula estable formal que permeti afrontar aquest projecte amb una agenda clara de futur, que encara està per definir. Per tant, continuem atents, perquè necessitem consolidar una posició de lideratge a escala estatal i també en un context europeu en el sector audiovisual. I hem de ser capaços d’atreure i arribar a acords estables amb grans plataformes de caràcter internacional que tinguin la seva seu de producció a Barcelona. Actualment, és difícil tirar endavant una política audiovisual sense establir acords de pes amb les plataformes internacionals.

Quin és el lligam que té l’Ajuntament com a ens públic amb el Clúster Audiovisual de Catalunya?
La relació és constant, ja que també forma part de la taula audiovisual. El Clúster Audiovisual de Catalunya és un motor de l’audiovisual. És clau treballar-hi plegats.

Un dels grans reptes que té Barcelona és la internacionalització. Com la volen desenvolupar?
La internacionalització és essencial. Sobretot, la manera com ens expliquem al món des d’una mirada audiovisual. Així i tot, és molt complex perquè, a vegades, un no decideix tant com vol internacionalitzar-se. Ara bé, podem observar quins són els espais internacionals i com ha de millorar la nostra capacitat per atraure produccions a la ciutat. En aquest sentit, és important estar ben ubicats al món, que ho estem. Però cal treballar bé tècnicament, i això té a veure amb elaborar unes bones guies de localitzacions o administrar bé la burocràcia i l’administració municipal a l’hora de donar permisos. Aquest és un element, encara que n’hi ha d’altres.

“Actualment, és difícil tirar endavant una política audiovisual sense establir acords de pes amb les plataformes internacionals”

Quins?
Els espais de referència internacional són, per exemple, festivals de cinema que s’acompanyen de mercats temàtics. I hi ha un tercer àmbit internacional, que són els espais de nova creació, on el que s’està fent en aquests moments és mirar de recercar produccions i interlocucions de coproduccions de socis al voltant de la nova producció audiovisual i les possibilitats que ofereixen les tecnologies aplicades al món de l’art, com en els espectacles immersius, en els quals volem acompanyar les produccions. Aquests elements configuren l’espai internacional amb els quals creiem que la ciutat ha de tenir un paper rellevant. Barcelona és i està construïda com un espai de recerca, innovació i de producció de nous continguts que volen estar en aquests espais i que són un element de mercat.

Un dels projectes és la nau E de Palo Alto, que es convertirà en la seu d’un laboratori i d’eines creatives, amb el suport de les empreses Ingenia Cultura, Arsmediatech i Lavinia. Què ens pot avançar d’aquest projecte?
Palo Alto és un projecte impulsat a finals dels 80 per un conjunt d’artistes –Javier Mariscal, n’era el més conegut– en una antiga fàbrica com un espai on es van encabir produccions relacionades amb la fotografia, el disseny, l’arquitectura, la pintura, l’escultura i altres activitats creatives. Fa quatre anys es va signar un nou acord amb l’Ajuntament en el qual Palo Alto mantenia l’esperit global d’indústria creativa i s’impulsarà una acceleradora al voltant de la indústria creativa. Es tracta d’un espai molt interessant en el qual la producció de continguts està pensada per anar molt ràpidament al mercat i que tinguin sostenibilitat econòmica. L’acceleradora, que és un projecte molt innovador, s’hauria d’iniciar a finals d’aquest any.

L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) va posar en marxa, el febrer passat, una Direcció d’Indústries Creatives, pionera a Europa. Amb quina finalitat?
Actualment no té cap sentit parlar de cultura entesa estrictament des de l’àmbit de la producció. Les arts tradicionals i la creativitat dialoguen amb la tecnologia d’una manera normal, i la seva capacitat d’intromissió en els àmbits culturals és altíssima. Per tant, no tenia gaire sentit mantenir-ho de manera separada. És innovador i pioner perquè normalment les indústries creatives acostumen a estar tractades més des del comerç que des d’àrees més properes al món de l’empresa, cosa que ens limita i ens mutila des del punt de vista de la pròpia evolució de la vida cultural que existeix actualment.

De quina manera?
Veiem com estem explicant la nova museologia, la música o les arts escèniques. I es posa en relleu que no és possible fer-ho sense entrar en les dinàmiques pròpies de la indústria creativa. I passa al revés, també, amb una part del món de la moda i del disseny. Necessita aquests continguts que provenen de les arts més tradicionals per tal d’enriquir-se i configurar els seus escenaris de treball. Per entendre’ns, hem fet una cosa que és molt senzilla: posar l’accent.

“betevé és, sobretot, una eina cultural de primera magnitud”

A més d’impulsar les indústries creatives, un dels reptes és promoure el talent jove. Com ho volen fer?
L’aposta ha d’anar de bracet amb les escoles de tots els àmbits: des de la música, el cinema, la moda i el disseny fins als videojocs. Escoles convencionals i més híbrides, que promoguin aprenentatges a vegades molt més adreçats a la inserció professional. Barcelona té una situació privilegiada, ja que té escoles de referència internacional. Cal aprofitar tot aquest talent, cuidar-lo i ajudar-lo a créixer, és molt important. Ja hem desenvolupat alguns projectes específics que intenten posar aquest talent a disposició de la vida. El talent ens és bàsic com a ciutat. Volem exportar-lo, però també és clau que aquest talent es pugui quedar. Així és com Barcelona podrà desenvolupar projectes propis com a ciutat.

Un dels reptes que té el govern de Collboni és impulsar la recerca en aplicacions tecnològiques i digitals. És prevista la implantació d’un pla conjunt amb equipaments i centres patrimonials barcelonins. En què consistirà?
Actualment és impossible i poc útil concebre en el marc d’una política cultural realitats que funcionen a escales diferents i a velocitats diferents. No és possible ni convenient plantejar la museística com un element que encara es dedica a la conservació de peces, sinó que hem de parlar de digitalització. Estem parlant d’instruments digitals, de recerca digital i de nous visionats immersius. Per tant, parlem d’un pla que el que fa és mirar d’incorporar progressivament la màxima capacitat tecnològica possible amb l’escala de cada dimensió de la cultura. És de sentit comú.

En aquesta mirada internacional, parli’ns del vincle de Barcelona amb Madrid. Cal posicionar-se a l’alçada de les grans ciutats mundials?
Jo crec que ja ho estem. He de dir que la comparació constant amb Madrid es fa molt pesada, quan són dues ciutats complementàries. Madrid és la capital d’un estat i, per tant, disposa d’un conjunt d’infraestructures pròpies d’un estat: unes connexions, uns espais i unes instal·lacions magnífiques. Madrid és sis vegades més gran que Barcelona; per tant, no té el problema d’espais que tenim nosaltres. En canvi, Madrid està condicionat per un excés institucional. Ara bé, són dues ciutats sociològicament diferents. Madrid és una ciutat amb un sistema de comunicacions dissortadament molt centralitzat i, per tant, aixopluga una quantitat enorme de turisme espanyol. En canvi, Barcelona és una ciutat que interessa més internacionalment.

Una de les línies de la mesura audiovisual impulsada per l’Ajuntament fa referència a betevé. Quina relació, segons vostè, han de tenir amb el canal de televisió d’àmbit local i de titularitat pública?
Aquest és un debat interessant. Jo crec que molta. Així, proposem un conveni amb betevé que ha de tenir tres elements claus. D’entrada, parteix del reconeixement que betevé és, sobretot, una eina cultural de primera magnitud. Com a eina cultural, hi ha tres línies d’actuació on betevé ha de posar el seu gra de sorra perquè, des del meu punt de vista, multiplicarien la dimensió cultural de la ciutat. Confio que un cop tinguem aprovat el pressupost municipal puguem tirar endavant aquest conveni inclòs en la mesura de l’audiovisual.

“A la Corpo tenim l’obligació de demanar-li una activitat cultural més oberta i generosa”

Quines serien aquestes tres línies d’actuació?
La primera és que betevé hauria de ser capaç de produir continguts escalats, que anomenaríem de dimensió del nou talent de la ciutat. És a dir, fer experiments que s’aproximin a sèries documentals i a petites produccions audiovisuals que tirin del talent de la ciutat. Ho hauria de fer en contacte amb altres televisions, per tal que això no acabi sent simplement un producte de repertori, sinó un producte de progrés, d’inserció o de possibilitats per a aquest nou talent. I, finalment, ho hauria de fer no només des de la perspectiva dels directors i realitzadors, sinó també des del punt de vista global, per evitar que acabés sent l’empresa tradicional que aprofita talent jove per tenir accés a una mica més de recursos econòmics.

La segona línia?
Té a veure amb l’àmbit cultural, i de la qual tinc un interès especial. La ciutat no tracta bé el que és un treball de documentació, de recerca i d’explicació del que anomenaríem els grans mestres i els emèrits culturals de la ciutat. No pot ser que aquesta ciutat tingui tants professionals que han contribuït a posar en valor la realitat cultural i comunicativa de la ciutat i que, per diverses raons, acabin desapareixent. betevé ha de liderar aquesta línia.

I la tercera?
Que betevé hauria de reemetre el millor de les programacions que es fan avui a Barcelona. Des del Primavera Sound al Grec o la Mercè. Actualment ja ho fa, però podria fer-ho molt més.

I amb la Xarxa Audiovisual Local, quina relació han de tenir?
El vincle té diferències respecte a betevé. Amb la XAL hi tenim una relació indirecta. Ens ajuda i ens ha d’ajudar més amb el que anomenaríem el caràcter metropolità d’algunes produccions. L’escena hauria de ser un bon agent per a diversos festivals que es fan a la ciutat. Ara bé, no és tan fàcil entendre-s’hi, perquè són dues institucions diferents, hi ha diferencials econòmics, i quan ho demanem la XAL fa d’aixopluc a betevé.

I, finalment, amb la Corpo o 3Cat?
TV3 o 3Cat és la Televisió de Catalunya i, per tant, indirectament també ho és de Barcelona. A la Corpo tenim l’obligació de demanar-li una activitat cultural més oberta i generosa. No sempre sentim que la relació que tenim sigui tan recíproca com ens agradaria. Ara bé: probablement, 3Cat hauria d’afrontar alguna transformació per tal de poder destinar un percentatge més important del seu pressupost a la producció de continguts i a l’activitat audiovisual. En aquests moments, té una estructura on les despeses captives són especialment oneroses segons el pressupost total. No ens correspon a nosaltres solucionar-ho, però és evident que, si això no passa, des de l’Ajuntament de Barcelona no és fàcil tenir una relació per interlocutar-hi de manera clara des del punt de vista d’allò que ens interessa, que són els continguts culturals i artístics.

Vostè ha alternat càrrecs públics i privats, ha escrit llibres i una munió d’articles als mitjans de comunicació. Ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona ha estat un somni complert? El càrrec li ve en el moment oportú per desenvolupar tot el seu potencial i experiència?
Estic encantat de ser-ne! [somriu] Negar-ho seria ridícul. M’agrada moltíssim perquè crec que puc aportar moltes coses. Ara bé, no sé ben bé si les oportunitats t’arriben quan t’han d’arribar, si és el moment o no ho és. En tot cas, m’agrada que l’oportunitat de ser regidor m’hagi arribat ara, perquè probablement la meva aportació pot ser més madura i més oportuna que en cap altre moment de la meva vida.

 

Entrevista publicada al número de primavera 2024 de la revista Comunicació 21.