D’aquesta ràpida revisió dels dos decennis del segle XXI se’n desprenen algunes idees finals, que cal exposar. La primera, que l’evolució extremadament ràpida del nou paisatge digital amb internet ha debilitat molt l’estructura d’agents autòctons de Catalunya i ha provocat que augmenti el pes del sector públic en el conjunt, tot i el seu debilitament, per la reducció del pes dels grups i empreses privades dependents de la premsa en paper. Per contra, la ràdio ha mantingut molt millor la seva posició, probablement perquè els serveis d’àudio a internet estan encara poc desenvolupats, amb l’excepció d’Spotify.

Una segona idea, en positiu, és que s’ha posat de manifest que hi ha iniciatives importants en l’àmbit de la informació periodística digital, tot i que la globalització territorial inherent a internet no fa sinó incrementar la competència forana per als editors catalans. Caldrà veure com evolucionen, però, els models d’organització i explotació en el futur immediat per a poder calibrar la possibilitat que esdevinguin competitius i estables.

En tercer lloc, com està succeint en molts altres països, la subsistència dels mitjans i empreses actuals pot necessitar unes polítiques de suport reforçades i que revisin les bases que les sustenten, ja que provenen de la realitat dels anys 80 i 90. Atès el tipus de nous agents que entren al sector, el recurs a les subvencions pot no ser suficient –i potser no adequat– per a reforçar el paisatge autòcton nacional i l’espai local.

En els pròxims anys caldrà fer un gran esforç de realització d’estudis per entendre més i millor els canvis dels públics, els usos i les seves motivacions en relació amb la plèiade de serveis que emergeixen. En un sector d’oferta i no de demanda, cal entendre molt bé les seves eleccions, per a extreure conseqüències sobre les formes d’organització i d’oferir els serveis informatius i d’entreteniment.

El mercat català està saturat d’oferta de serveis i mitjans (com l’espanyol i el de la majoria dels països). Ni la publicitat ni els usuaris, ni molt menys els recursos públics, podran finançar-los tots, i d’una manera o altra es produirà una selecció. En el procés, per l’experiència sabem que no sempre sobreviuen els millors o els més necessaris, sinó sovint els qui tenen una capacitat de resistència a mitjà termini o els qui poden fer més despesa en promoció i generar canvis d’hàbits de la població. I això no facilita les coses als agents que no s’obrin al mercat global o que siguin forts en el nínxol local-regional. Però un ecosistema comunicatiu es basa sempre en un equilibri dinàmic de forces, i qui s’hi adapti pot tenir-hi espai.

 

Article publicat en el número de primavera 2020 de la revista Comunicació 21. Part V de V.

Part I

Part II

Part III

Part IV