En el cas de la televisió, per la seva naturalesa particular no ha deixat d’evolucionar en els darrers vint anys al voltant de les possibilitats que la innovació tecnològica ha anat oferint, la qual cosa ha generat problemes importants de viabilitat econòmica i de saturació de l’oferta a les pantalles del televisor però ja en qualsevol altre dispositiu, lloc i moment.

El segle XXI de la televisió s’obrí a Espanya amb l’inici de les emissions dels canals de TDT concedits per Aznar a les editores d’El Mundo i ABC, en paral·lel a les batusses entre les plataformes digitals de pagament, unes televisions locals tolerades a l’espera dels concursos per les llicències que els haurien d’obrir el pas també a la TDT, i una notòria estabilitat entre les públiques i privades d’abast espanyol i autonòmic, tot i el sotrac de la crisi del període 2001-2003: les audiències estaven estabilitzades i els ingressos publicitaris es van recuperar ràpidament, fins a xifres rècord l’any 2007 (vegeu gràfics inicials).

En aquest entorn, el president espanyol del moment, Rodríguez Zapatero, va arribar al Govern el 2004 amb la idea de reordenar el mercat i regenerar la televisió pública espanyola. Pel que fa al sector privat, es tractava de corregir el fracàs inicial de la TDT i adjudicar noves llicències a les empreses ja existents i incrementar l’oferta amb una proposta més (que seria La Sexta i reconvertir Canal+ en el canal en obert Cuatro). Però una vegada feta la reordenació del sector, que s’havia de completar amb la reducció de publicitat a TVE, la crisi econòmica internacional va afectar de ple el mitjà audiovisual. Successivament, va haver d’acceptar la possibilitat de la fusió entre empreses televisives per evitar el tancament de les cadenes més joves (i que autoritzaria finalment ja Rajoy) i va haver d’avançar la supressió de la publicitat com a mecanisme de finançament de TVE, per a deixar establertes les línies mestres de l’escenari actual. La seva tasca es completà amb l’aprovació de la Llei General de Comunicació Audiovisual de 2010.

A partir d’aquest any, i deixant de banda l’escassa aportació al mercat de la concessió de noves cadenes de TDT estatal per Rajoy, el paisatge espanyol de la televisió s’ha vist modificat sobretot per la potència amb què Telefónica ha dominat l’entorn de la televisió de pagament i, ja a partir de 2016, amb la competència dels serveis internacionals de VOD per subscripció, especialment Netflix. Un i altre han afegit pressió a la que ve fent des de 2005 l’ecosistema de YouTube sobre les pràctiques audiovisuals de la població, i a la que s’han afegit també les xarxes socials, amb el resultat prou conegut de la reducció de temps d’atenció a la televisió tradicional, especialment entre els públics més joves, que a la majoria dels països han reduït ja el consum de canals televisius al voltant del 50%.

La concatenació de tots aquests fenòmens ha tingut una important repercussió al mitjà televisiu de Catalunya. Per un costat, perquè la consolidació de l’anomenat “duopoli” Atresmedia-Mediaset ha afectat la capacitat competitiva de la resta de prestadors, tant pel que fa a la generació de recursos publicitaris com a la programació dels canals i l’assoliment de resultats d’audiència, i per l’altre per la progressiva erosió de la quota de pantalla de tota la televisió generalista en obert per part de l’oferta d’audiovisual de pagament, televisiva i paratelevisiva. La impossibilitat de recuperar les xifres d’ingressos publicitaris per al conjunt del mitjà a Espanya ha contribuït també decisivament a la degradació de l’espai televisiu català.

El resultat, en xifres, és que la publicitat televisiva a Catalunya ha passat dels prop de 200 milions anuals en el període 2005-2007 a una quarta part (50 milions) estimats per I2P per a l’any 2019. Aquesta circumstància, unida a les restriccions econòmiques de la Generalitat, que no han permès reequilibrar amb recursos públics el pressupost de la CCMA, han debilitat poderosament Televisió de Catalunya i la seva proposta de canals. No obstant això, com es desprèn del gràfic, ha pogut mantenir una quota de mercat del 18% a Catalunya i també el lideratge en quota de pantalla individualitzada per canals. Ara bé, si es compta sobre els paquets de canals, els dos grups privats espanyols mantenen la primacia.

Com a contrapunt a aquestes dades, un resultat que prové tant dels esforços i encerts de programació per part de TVC com de la dinàmica política i informativa del país i de no tenir pràcticament competència televisiva d’abast nacional, és interessant observar la trajectòria que ha seguit un altre indicador, el de l’audiència acumulada (nombre de persones que han vist algun programa o fracció en cada canal). La mitjana diària d’espectadors situava els principals canals generalistes per damunt del 50% de la població amb contacte amb cadascun d’ells l’any 2000. Però a partir de 2007, l’augment de la competència va començar a fer baixar la xifra, una tendència que no ha fet més que agreujar-se en els darrers exercicis, per a situar-se sistemàticament per sota del 30% d’espectadors amb contacte diari amb cada canal a Catalunya.

La resta del sector televisiu de Catalunya, amb aquest estat de coses, no ha pogut resistir la competència entre canals generalistes espanyols, plataformes de pagament, la reducció de l’audiència global i el pes específic determinant de TVC en el mercat publicitari i d’audiència. El prestador públic ha aconseguit, a més, integrar i consolidar de facto les funcions de servei públic i canal comercial en una sola proposta de programació. En conseqüència, els tímids projectes d’El Punt Avui Televisió, i sobretot el de 8TV del Grup Godó, no han aconseguit fer-se un espai estable en el paisatge televisiu català. 8TV, que va començar amb la llicència de City TV el 2003 i va esdevenir el prestador del múltiplex privat d’àmbit nacional de TDT, ho ha intentat tot al llarg de 15 anys, fins i tot donant entrada a Mediaset al seu capital i programació, però l’estructura del mercat català i la conjuntura econòmica fan impossible que resulti competitiva.

Finalment, la televisió local també afronta un futur incert, després que amb l’engegada de la TDT es va establir una estructura de demarcacions territorials que alterava en bona mesura el desplegament que havia assolit des dels anys 80 del segle XX. El resultat actual és que hi ha un elevat nombre de canals sense llicenciatari, i amb unes condicions de finançament publicitari escàs, que en dificulten l’explotació, en solitari o integrades en grups comunicatius de premsa i ràdio local.

 

Quota de pantalla de televisió a Catalunya per cadenes

Evolució de la quota de pantalla dels canals generalistes de televisió a Catalunya, 2010-2019

Audiència acumulada diària a Catalunya per cadenes

Audiència acumulada diària dels canals de TV generalistes a Catalunya, 2006-2018

 

Article publicat en el número de primavera 2020 de la revista Comunicació 21. Part IV de V.

Part I

Part II

Part III

Part V

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram