Foto: Joanna Chichelnitzky
Jaume Clotet (Sarrià, Barcelona, 1974) és periodista, historiador i escriptor. Acaba de publicar La Germandat de l’Àngel Caigut (Grup 62), novel·la premiada amb el Josep Pla de prosa en català aquest 2024. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser corresponsal al País Basc de l’Avui i Ona Catalana (2001-2003), cap de premsa del Departament de Governació (2003-2008), subdirector de l’Agència Catalana de Notícies (2008-2010), cap de política del diari Avui (2011) i director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques ‘Eugeni Xammar’ de la Generalitat (2014-2016). També va ser director general de Comunicació del Govern (2016-2021) durant les presidències de Carles Puigdemont i Quim Torra, i darrerament va ser director de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. A Comunicació 21, Clotet aborda la figura del dircom i veu amb preocupació que el periodisme no trobi la fórmula per acabar amb la gratuïtat dels seus continguts en les edicions digitals.
Acaba de publicar la novel·la La Germandat de l’Àngel Caigut, després de guanyar el 56è Premi Josep Pla de prosa en català. Com ho ha viscut aquest darrer mes?
A tothom qui fa llibres li agrada que el premiïn i li facin un reconeixement, i més si és un premi com aquest, un dels més antics en llengua catalana, i dels que els lectors tenen més al cap, perquè el dia 6 de gener ja és un dia molt assenyalat. És un dels premis més populars, la gent l’espera i n’està pendent dels guanyadors, així que guanyar un premi com aquest és el millor que li pot passar a un escriptor.
Avui se sent més escriptor que periodista?
No, jo soc periodista des de petit. El d’escriptor és un paper sobrevingut, m’agrada i és engrescador. Però el meu ofici i la meva vocació és el periodisme.
Corresponsal al País Basc, cap de premsa d’una conselleria del Govern, subdirector de l’ACN, cap de comunicació del Govern i de la Pompeu Fabra… Ja ho ha fet tot en el periodisme?
No! A mi m’agraden els canvis constantment. Tinc amics i companys de facultat que fa 25 anys que estan en el mateix lloc de feina, ho trobo admirable, però jo seria incapaç. I canvio tant perquè penso que em perdo coses. Tot el que he fet és molt variat, però, en cap de les feines que he tingut no m’hi hauria passat molts anys.
Darrerament, va treballar com a cap de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. La universitat és més pausada que el govern?
[Somriu] El govern és més dinàmic i passen més coses, i la universitat sembla més pausada, és com el Vaticà. Sembla que no passin tantes coses, però en passen moltes més que no es veuen. Les universitats són institucions molt antigues, amb estructures de poder complicades i que costa d’entendre el seu funcionament. En canvi, la política és molt més simple.
“Els periodistes no hem de ser caixes de ressonància, sinó d’interpretació”
En una entrevista a Comunicació 21, Toni Aira assegurava que “quan observes un projecte polític des de dins la cuina, veus les vergonyes al descobert”. Ho comparteix?
Sí, però no només d’un projecte polític, sinó de qualsevol institució o empresa. És comú a tothom. Tu des de fora pots tenir una idea d’una institució i, quan t’hi endinses, veus el que hi ha. Les institucions estan integrades per persones, i les debilitats d’aquestes persones són les que es traslladen a les organitzacions. En el cas de la política, és un àmbit molt competitiu, i en Toni Aira n’és un expert.
Què ha d’aportar un director de comunicació d’una empresa o institució?
El més important és conèixer com funcionen els mitjans de comunicació. Ha d’entendre què vol la institució per a la qual treballa i què necessiten els mitjans, ha de trobar l’equilibri entre els interessos de tothom. Ser dircom vol dir casar-te amb uns i amb els altres. Si ho saps fer, bingo! Però no sempre passa. Aquest punt mig és el que costa més d’entendre.
I a qui li costa més d’entendre, al polític o al periodista d’un mitjà?
A tots dos. Jo entenia que feia bé la meva feina quan al final tenia discrepàncies amb uns i amb els altres. Quan només tens discrepàncies amb un dels dos costats és quan no funciona bé la comunicació. Repeteixo: cal trobar l’equilibri. I això no sempre és tan fàcil, i hi ha polítics a qui els costa d’entendre perquè no coneixen el funcionament dels mitjans de comunicació.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè va treballar al costat de dos presidents de la Generalitat: Carles Puigdemont i Quim Torra. Comunicativament parlant, què en diria de l’un i de l’altre?
El president Puigdemont és periodista, i per això comunica tan bé. És intuïtiu, és molt bo. Puigdemont era un president que li agradava molt parlar de comunicació i de periodisme, treballar amb ell era fàcil. L’inconvenient? A vegades es deixava emportar més per la seva vocació periodística quan potser li pertocava més el relat polític.
I el president Torra?
El president Torra no coneixia tant els mitjans de comunicació, era un cas molt semblant al d’Artur Mas. Per tant, va ser un treball diferent, es deixava assessorar molt més. I això també té inconvenients, ja que no sempre la teva mirada és la millor en cada cas.
Vostè va ser un actor rellevant en el relat del procés dirigit als mitjans de comunicació internacionals, establint una relació molt directa perquè el missatge arribés al món. Va ser clau?
Modèstia a part, ho vam clavar! Aquesta relació que des del Govern català vam establir amb els mitjans de comunicació internacionals va ser molt bona i, en canvi, al Govern espanyol la van tenir tard i malament. No ho dic jo, ho han reconegut ells mateixos. En aquest sentit, els vam agafar molt d’avantatge. Sempre vam entendre molt bé els mitjans internacionals i sabien quina porta havien de trucar: la meva.
Quina va ser l’acció comunicativa?
Fèiem rodes de premsa en anglès, fèiem off the records, entrevistes als mitjans internacionals quan viatjàvem a l’estranger, i vam dotar d’espais a la premsa durant la consulta del 9-N o el referèndum de l’1-O. Aquest lligam amb els mitjans el vam mantenir durant el procés, i va ser molt positiu.
“Si hagués sigut un sectari quan treballava per al Govern, segurament avui no podria col·laborar en diversos mitjans”
Se n’ha parlat molt del procés, se n’han publicat molts llibres. Vist amb perspectiva, la gestió comunicativa del Govern, sobretot els anys més tòrrids, va ser la correcta?
Va ser més que correctíssima. En tot moment vam ser molt transparents, no defugíem de res. Així i tot, vam patir molts ensurts, perquè en aquell temps van passar moltíssimes coses i molt bèsties, més enllà del referèndum de l’1-O. Des dels atemptats a les Rambles, l’accident de Germanwings, l’accident de Freginals i la pandèmia.
Quina lliçó ha après dels anys del procés dirigint la comunicació del Govern?
He après a ser molt flexible. Durant aquells anys tenia molt clar que com a Govern havíem de parlar amb tothom. Puc assegurar que no hi ha cap mitjà de l’Estat espanyol que haguérem desatès, fins i tot mitjans el discurs dels quals era als antípodes del Govern. Els vam atendre a tots, perquè crec que així ha de ser la meva feina. Però aquesta estratègia no tots els polítics la veien bé. I comunicativament parlant, el pitjor que pot fer un govern és posar una barrera en aquells mitjans que no pensen com ell. Per això, cal ser molt flexible en aquesta feina.
Vostè va ser imputat pel referèndum de l’1-O, i el cas encara no s’ha resolt. Des d’un vessant personal, com ho va viure?
Era una cosa probable, una conseqüència (per desgràcia) lògica, per això no em va sorprendre gens la imputació. Vaig ser dels primers imputats, però ho he gestionat bé.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè, treballant per al Govern de Junts, hi sentia afinitat?
Si treballes en el gabinet de premsa d’un partit polític hi has de tenir una mínima afinitat i compartir-ne els valors, tampoc cal ser-ne militant. En el meu cas, treballant per al Govern i per al president de la Generalitat, havia d’estar alineat amb la seva línia d’acció. Fins al punt que tinc una afinitat personal amb el president Puigdemont. Són càrrecs de confiança, per això es diuen així.
Li preocupa que li pengi la llufa de Junts?
Que després de treballar pels presidents Puigdemont i Torra se m’associï a Junts em sembla del tot normal. Ara bé, que et pengi una llufa d’un partit o d’un altre depèn del teu grau de professionalitat. Si hagués sigut un sectari quan treballava per al Govern, segurament avui no podria col·laborar en diversos mitjans de comunicació. I tinc la sort de fer-ho.
Els partits polítics han agafat múscul en potenciar les seves estructures comunicatives. Quin rol té el periodisme davant d’aquest escenari?
Els partits polítics, com moltes empreses, ja compten amb canals de comunicació propis; és a dir, el partit polític envia la informació directa al ciutadà sense necessitat de passar pel filtre que és el periodista. Quan això passa, trobo a faltar la feina imprescindible del periodista. No hem de ser caixes de ressonància, sinó d’interpretació.
“Dels anys del procés he après a ser molt flexible. Tenia molt clar que com a Govern havíem de parlar amb tots els mitjans, però no tots els polítics ho veien bé”
Vostè es va formar en un entorn comunicatiu analògic. Què ha canviat en la tasca dels dircom l’aparició de les xarxes socials?
Les xarxes socials són únicament canals, és el telègraf d’abans. L’única diferència és que demanen immediatesa. Ara bé, el fons del discurs, que és el rovell de l’ou, no ha canviat. La feina addicional que han generat les xarxes socials al dircom és resistir la pressió de la immediatesa. Per què s’ha de respondre al cap d’un minut? Per què has de replicar al moment? T’obliga la pressió que et poses tu mateix o els mitjans, però com a dircom has de saber resistir i comunicar quan tu ho consideres oportú.
Així ho va aplicar sent dircom del Govern?
Sí, una de les coses que vaig aprendre és que, quan hi ha una crisi de govern, l’única arma comunicativa que tens és el temps. És a dir, decidir quan comunico. I aquesta premissa va en contra de la immediatesa. La pressa és mala consellera. No és una frase feta, és la veritat. Quan hi ha una notícia que no convé i que has d’acabar comunicant, hi ha recursos. Publicar-ho un 23 de desembre o un 3 d’agost. O un dia a les 9 del vespre.
Cada cop hi ha més joves estudiants de comunicació que aposten directament a formar-se en la comunicació corporativa en detriment del periodisme; és a dir, hi ha una tendència que els joves no veuen els mitjans tradicionals com una opció professional de futur. Quina explicació li dona?
És un error que els joves surtin de la universitat i formin part del departament de comunicació d’una empresa sense bregar-se en el periodisme tradicional, sense conèixer com funcionen els mitjans de comunicació. Un periodista de debò ha de començar bregant-se al carrer, a la ràdio, plegant tard o treballant els caps de setmana. Em fa llàstima que un jove vulgui dedicar-se a la comunicació corporativa tan aviat. I ho comparo amb els metges, que es forgen fent guàrdies durant molt temps, i de cap de setmana.
Possiblement, les feines lligades a la comunicació corporativa estan més ben remunerades que en els mitjans convencionals i en un horari més semblant al d’un funcionari.
D’acord, però si algú prioritza això s’equivoca sent periodista. Ningú es fa periodista per tenir un horari de funcionari. El periodisme és un ofici molt bonic, però té unes dinàmiques que potser no tothom està disposat a acceptar.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè consumeix diaris de paper?
Des de fa molt temps que no, la informació dels diaris la consumeixo en format digital.
Tot i que cada cop els diaris de paper venen menys exemplars, considera que encara marquen l’agenda política?
Sí, això no ha canviat. Prova d’això és que els programes de ràdio matinals de més audiència es fan ressò de què diuen els diaris de paper. Tot i que pel format els diaris de paper han perdut el lideratge de la informació, continuen sent líders en la interpretació i en l’opinió. No n’hi hauria prou amb l’aportació dels mitjans audiovisuals, la gent encara volem llegir diaris, tot i que sigui en format digital.
El format paper morirà?
Sí, sense dubtar-ho. Jo fa més d’una dècada que no compro un diari de paper, els consumeixo a través de la tauleta. Més enllà que el format paper no m’agrada perquè no és ecològic, té altres mancances que recordo comentar un dia amb una de les meves filles.
Quines?
Ella em va preguntar: “i quan s’equivoquen, què?”. I jo li vaig dir que l’endemà es publica una fe d’errates. Ella es posava les mans al cap! I té raó, és absurd. És l’evolució de la vida. Desapareixerà el format paper per als diaris, això s’acaba. En canvi, els llibres tenen molt de futur amb el paper.
“No tothom consumeix capçaleres generalistes, n’hi ha moltes d’especialitzades i de qualitat com ara la vostra, Comunicació 21”
Aquest any celebrem el centenari de la ràdio a Catalunya. Un format que, en els darrers anys, ha reviscolat.
La ràdio és imbatible. Especialment a Catalunya, està molt ben feta.
A Catalunya hi ha una dotzena de capçaleres digitals d’àmbit generalista. N’hi ha massa?
Fa deu anys t’haguera respost que possiblement sí. Actualment, no. Tot el ventall de capçaleres digitals generalistes es diferencien ideològicament, cobreixen diferents espais, i cadascuna aporta el seu distintiu. El mercat acabarà regulant-les, però trobo que hi ha una bona oferta per als lectors. No tothom consumeix capçaleres generalistes, n’hi ha moltes d’especialitzades i de qualitat, com ara la vostra, Comunicació 21.
La revolució digital i tecnològica ha posat davant del mirall el periodisme. Quina mirada hi poses amb les noves generacions i amb el model de negoci?
Quant a les noves fornades de periodistes, em sento molt optimista. Hi ha periodistes joves molt bons que garanteixen el futur de la professió. El que em preocupa no són els periodistes, sinó l’audiència i les empreses.
Què vol dir?
No m’agrada que els continguts no es paguin, que tothom hagi integrat que la informació en format digital sigui gratuïta. L’electricista, el pintor o el llibreter et cobra pels seus serveis, i pels periodistes hauria de ser el mateix. No hi ha cap altra professió al món que regali la seva feina com ho fa el periodisme. I el pitjor de tot és que no sé com s’ha de revertir.
