Margarida Moles: “Els pioners de la ràdio a Catalunya són uns autèntics desconeguts, se’ls ha d’homenatjar com cal”

Margarida Moles i Gual (Vilafranca del Penedès, 1966) és periodista i l’actual cap de comunicació i secretària del consell rector de Ràdio Associació de Catalunya. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Ràdio Martorell. Ha treballat com a cap de premsa de l’Ajuntament de Martorell; directora general del Consorci Local i Comarcal de Comunicació, i coordinadora del departament de comunicació de l’Institut Ramon Llull. Paral·lelament, va ser integrant del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Consell Andorrà de l’Audiovisual i l’Agència de Qualitat a Internet. A Comunicació 21, Moles traça com serà el centenari del naixement de la ràdio a Catalunya que es commemorarà el 2024.

El 2024 es compliran 100 anys del naixement de la ràdio a Catalunya. Com són els inicis?
El 19 de febrer de 1924 es constitueix a Barcelona l’Asociación Nacional de Radiodifusión (ANR). És en plena dictadura de Primo de Rivera que s’inaugura la primera estació de ràdio estable i se li atorga el distintiu d’EAJ1-Ràdio Barcelona. És el primer mitjà audiovisual a Catalunya i, de retruc, de tot l’Estat.

Qui són els pioners?
Un grup format per tècnics, industrials i empresaris que tenien la curiositat, la creativitat i l’enginy davant les possibilitats de comunicació que oferien els descobriments i les innovacions tecnològiques de l’època, tenint en compte que ja existien a algunes ciutats d’Europa i del món. Així i tot, ho impulsen en una època convulsa socialment.

Què va representar la posada en marxa d’EAJ1-Ràdio Barcelona aleshores?
Representa un avenç professional, editorial i de negoci. Més enllà de l’adaptació tecnològica de l’època, EAJ1-Ràdio Barcelona adapta els estils periodístics dels mitjans escrits (diaris i revistes) al món audiovisual. Així i tot, van avançar a base de prova-error, tot era nou i tècnicament s’avançava amb aquest binomi.

Quin era l’esquelet de la programació d’aquells primers anys?
La seva programació es basa principalment en programes musicals, i progressivament va incloent transmissions esportives, meteorològiques i generals, i campanyes de suport a iniciatives culturals o, fins i tot, solidàries per a col·lectius desafavorits.

“Els pioners de la ràdio a Catalunya no es van vendre l’emissora per diners, el Govern de l’Estat els hi va robar, tal com sona”

No tot va ser flors i violes.
Així és. L’any 1926, per imposició del Govern de l’Estat, Unión Radio Madrid entra en l’accionariat de Ràdio Barcelona. La convivència és complicada i el 1929, l’Asociación Nacional de Radiodifusión es desvincula totalment de la gestió de l’emissora per pressions i per desacords amb una filosofia d’emissió que no s’ajusta a l’ideari inicial pel qual la van fundar.

Després que els prenguessin la ràdio, els pioners no es queden de braços plegats.
Sense perdre el temps, reagrupen forces i aconsegueixen una nova llicència d’emissió mig any després de demanar-la, amb evident parsimònia de la dictadura. Així i tot, el que serà EAJ15-Ràdio Associació no té les mateixes hores que Ràdio Barcelona, i hi ha una sensació de testimoniatge que s’acaba amb l’arribada de la república.

Què passa, aleshores?
El 15 d’abril de 1931, Francesc Macià signa un decret com a president de la República Catalana que atorga llibertat d’emissió horària a EAJ15. Comença una era espectacular de la radiodifusió en català que continua l’esperit inicial dels pioners i amb el català com a llengua vehicular. El 1933 –a causa d’un decret que regula l’ús del terme ‘nacional’– l’entitat canvia el nom pel de Ràdio Associació de Catalunya, com el de l’emissora que ja funciona.

Són els anys d’expansió i de consolidació del projecte.
Sí, Ràdio Associació crea Ràdio Girona, Ràdio Lleida i tanca un acord de programació amb Ràdio Tarragona, i la porten a ser un referent a tot el país. A més, Ràdio Associació esdevé el primer grup mediàtic privat al qual es sumen les revistes Catalunya Ràdio, La Ràdio i Ràdio Publicitat, i està a punt d’iniciar les emissions de televisió. Un dels seus enginyers, Pau Abad, construeix el primer transmissor d’imatges via ones hertzianes. Si no hagués arribat la guerra, Catalunya haguera tingut televisió als anys 30.

Però l’arribada de les tropes franquistes l’any 1939 a Barcelona esquincen la ràdio de dalt a baix i assenyalen els seus impulsors. Venen temps difícils.
Especialment per a la majoria dels integrants del grup de pioners, que van arribar a perdre les seves inversions, van patir persecucions i acusacions molt greus. Per a uns eren “rojos y separatistas” i per als altres eren “burgesos capitalistes”. Tot plegat va ser un daltabaix per a la majoria de les seves famílies.

Fins ara la història deia que els pioners s’havien venut el projecte a canvi de diners. Fruit d’un treball d’investigació amb motiu del centenari, s’ha capgirat el relat.
Jo n’estava convençuda que era així! Per aconseguir-ho, hem remenat i buidat tots els diaris de Barcelona des de 1920. Hem trobat moltíssim material, perquè aquest grup d’experts va escriure moltíssims articles. I així és com vam esbrinar la veritat. El colofó va ser les memòries de Josefina Rifà, que explica els fets i com ho va viure la família. També hem tingut el testimoni d’altres famílies d’aquest grup fundador. Tothom coincideix: el Govern de l’Estat els va robar l’emissora, tal com sona, per lliurar-la a Unión Radio Madrid.

“Si avui la ràdio en català és líder no és perquè sigui en català, sinó perquè està molt ben feta”

Això pel que fa a EAJ1, i EAJ15?
L’any 1941, i en una més que dubtosa assemblea de Ràdio Associació de Catalunya, es resol la venda i s’executa el canvi de nom. EAJ15-Ràdio Associació de Catalunya passa a dir-se Radio España de Barcelona. No podia haver-hi una humiliació més gran. A més, la llengua catalana desapareix de les ones i les tropes franquistes requisen tot l’arxiu, van arrasar amb tot.

Com van ser els anys del franquisme?
El franquisme talla projectes i modernitat. Molts d’aquells pioners s’han d’exiliar o tenen represàlies de tot tipus. Una de les represaliades serà Rosalia Rovira, la gran locutora de la república. Justament, un homenatge a la seva persona l’any 1976 serà l’espurna per a la recuperació de Ràdio Associació de Catalunya.

Amb la democràcia arriben nous mitjans associats.
Aquells pioners de la ràdio van establir una línia d’èxit que comença per Ràdio Barcelona, continua amb EAJ15-Ràdio Associació (amb la xarxa territorial de Ràdio Girona, Ràdio Lleida i l’acord amb Ràdio Tarragona) i, ja en democràcia, el 1984 amb RAC105 dins el grup de l’aleshores Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i a partir de l’any 2000 amb RAC1 i RAC105 a Radiocat XXI (Grup Godó).

En aquest centenari, una de les prioritats que s’han fixat és posar en valor la feina feta pels pioners.
Sí, ha de ser un homenatge als pioners, un grup de personatges inquiets per les novetats tecnològiques que s’ha mantingut en l’oblit durant tots aquests anys, i que sense ells possiblement la ràdio a Catalunya no hauria estat pionera com ho va ser. Cadascun d’ells és un personatge excepcional. Són uns autèntics desconeguts, se’ls ha d’homenatjar com cal. I si els pioners no han tingut el reconeixement que mereixen és perquè la història l’escriuen els guanyadors.

Què vol dir?
Que ells ho van perdre tot, o més ben dit, els hi van prendre tot. Penseu que posen en marxa EAJ1-Ràdio Barcelona i la perden per culpa de la dictadura de Primo de Rivera, però és que després munten EA15-Ràdio Associació, EAJ38-Ràdio Girona i EAJ42-Ràdio Lleida, que també són confiscades, en aquest cas per la dictadura de Franco. Totes tres ara pertanyen a la Cadena SER.

Són la llavor de la ràdio a Catalunya.
Sí, i formen part de la història del país. Són llavor en programació, en tecnologia, en radiobeneficència, en legislació i en normativa… són la locomotora que obre pas a l’Estat en tots els aspectes de la radiodifusió.

“Per a Ràdio Associació de Catalunya, el centenari ha de ser una oportunitat per reivindicar-se”

Vostè ha dibuixat els actes de commemoració del centenari. Què serà el més rellevant?
Dos documentals, un llibre, un pòdcast i una gala commemoraran 100 anys de la ràdio a Catalunya. El primer documental es titula La ràdio silenciada i està dirigit per Mònica Terribas; és una narració audiovisual que explica alguns dels aspectes més desconeguts de la posada en marxa d’EAJ-1 Ràdio Barcelona. S’emetrà a partir del primer trimestre de 2024. Hi ha un altre documental previst, Muntem una ràdio?, però és un projecte que encara està en valoració.

També és previst l’emissió d’un pòdcast i la publicació d’un llibre, tots dos lligats a les memòries de Josefina Rifà i la radiodifusió a Catalunya.
Així és. El pòdcast està basat en les memòries de Josefina Rifà i Rierola, filla d’Eduard Rifà i Anglada, l’empresari que més va contribuir i va patir per fundar i fer viure l’Associació Nacional de Radiodifusió. I el llibre està basat en el document Silencis i oblits després d’una guerra, editat, revisat i presentat per Josefina Rifà al Premi Gaziel 1997 a través de les cartes datades els anys 90 i adreçades al seu fill Jordi Molas Rifà. Per a mi, Josefina Rifà és la nostra Colometa!

El 19 de febrer de 1924 és la data assenyalada, tot i que la gala s’ha fixat per al 26 de febrer.
Sí, la nostra idea inicial era el 19 de febrer, però aquella data era impossible per al Palau de la Música Catalana. Ho farem una setmana més tard. Hem triat el Palau perquè volíem que fos en un espai centenari. De la gala no puc desvetllar gaire més, perquè la direcció va a càrrec de Jordi Basté, que en serà el mestre de cerimònies.

El centenari també serà una bona oportunitat per descentralitzar l’efemèride.
Sí, la idea d’itinerància ha estat present des del primer moment que es va plantejar el centenari, com la tenien els pioners. Per això, cal presentar per tot Catalunya els elements que mostrin la història dels pioners de la ràdio. De moment, es preveu que la ruta passi per Lleida, Girona, Tarragona i Manlleu.

Què representa avui Ràdio Associació de Catalunya en l’ecosistema comunicatiu català?
Ben poc pel que hauria de ser. Per això, el centenari del naixement de la ràdio a Catalunya serà una bona oportunitat per reivindicar-nos. La prioritat que tenim com a cooperativa continua sent la promoció de la llengua i la cultura que s’escenifica amb els Premis Ràdio Associació. Esperem que el centenari deixi un pòsit que ens permeti continuar sent una eina útil pel país.

Els Premis Ràdio Associació són els premis amb majúscules de la comunicació del país?
Són els més transversals, perquè són els únics que inclouen premis locals i nacionals, i de territori de parla catalana; és a dir, que abracen el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord.

Què simbolitza Jordi Margarit com a president de Ràdio Associació de Catalunya?
És un referent, el president històric, amb més de 20 anys al capdavant de l’entitat. És qui li va donar l’empenta necessària en un moment complex, i qui va crear i impulsar els Premis Ràdio Associació. A més, la seva projecció pública a través de diferents espais de ràdio –primer a Catalunya Ràdio i després a RAC1– és molt positiva per a la cooperativa.

Sense cap intenció de jubilar-lo i després de més de 20 anys com a president, ha pensat a fer un pas al costat?
Això ho hauria de respondre ell mateix, no pas jo.

“Abans hi havia molta més militància als mitjans que avui. Vivíem en un moment social i polític molt diferent”

La ràdio en català viu el moment més dolç?
Si avui la ràdio en català és líder no és perquè sigui en català, sinó perquè està molt ben feta. Ho diu el nostre president, Jordi Margarit, i té raó. Si no estigués ben feta, l’audiència no escoltaria la ràdio com ho fa. Però més enllà de RAC1 i Catalunya Ràdio, també cal posar en valor les ràdios locals que no apareixen en els EGM.

La tecnologia és una oportunitat perquè les ràdios locals facin un pas endavant?
Ja ho estan fent. Els pòdcasts i l’aparador digital són una gran oportunitat. De fet, avui un ciutadà d’Austràlia pot escoltar qualsevol emissora municipal de l’arc catalanoparlant. I a més, incorporar càmeres i imatges o l’ús de les xarxes reforcen, encara més, aquest ventall d’oportunitats que té el món radiofònic, que li donen molt més recorregut. La ràdio és una supervivent i té una capacitat d’adaptació infinita.

Vostè va iniciar-se professionalment en la ràdio local. S’ha perdut aquella energia que va contagiar moltíssima gent i que va provocar la posada en marxa d’una munió de ràdios municipals arreu del país?
Abans hi havia molta més militància als mitjans que avui. Vivíem en un moment social i polític molt diferent. Hi havia un brot de democràcia, de tornar a posicionar la llengua catalana i de sortir al carrer. Per això, la ràdio aleshores va ser un altaveu idoni. Actualment tot s’ha diluït molt més.

Creu que les ràdios municipals s’han funcionaritzat?
És una qüestió generacional. La majoria de plantilles de les ràdios municipals actuals compten amb professionals que van iniciar-se en l’auge dels 80 i, possiblement, han perdut aquella espurna que tens quan ets més jove i pots destinar-hi totes les hores que vulguis. Cal que la saba nova i gent més jove accedeixi a aquestes ràdios per recuperar l’embranzida dels anys 80 i 90, evidentment combinant-se amb la veterania. Si és qüestió de sumar, tothom ha de ser benvingut.

Els mitjans no troben la recepta per captar la gent jove. Creu que aquesta gent jove ha desconnectat de la ràdio?
No, ni de bon tros. Els joves d’avui continuen molt lligats a la ràdio, especialment en l’oferta musical. I curiosament és la mateixa recepta dels pioners de la ràdio de fa 100 anys, que aleshores ja demanaven discs sol·licitats. Avui, encara és vigent. Per tant, a aquells qui diuen que els joves no escolten la ràdio, és que ho fan d’una altra manera. Hi ha emissores locals que col·laboren amb mòduls d’FP dels instituts. Us convido a seguir aquestes experiències, són extraordinàries.

Vostè ha fet carrera, majoritàriament, en la comunicació institucional.
Soc una apassionada de la comunicació institucional, diria que m’agrada molt més que treballar en un mitjà convencional. Em sento molt còmoda al darrere, en un segon pla i fent d’advocat del diable, si cal.

I de la comunicació lligada a la política?
En vaig sortir molt cremada, perquè mai fas prou. Sempre t’exigeixen més i més, i de vegades acabes pensant que ets tu qui no estàs a l’altura. Et queda la sensació que el món de la política és fagocitador, i fins i tot, en alguns moments, sectari. És dur, especialment quant a les decepcions. I quan hi ha confiança pel mig, es trenca. Així i tot, m’ho vaig passar molt bé i va ser una etapa d’aprenentatge que m’ha ajudat en tots els projectes que he pogut gaudir després.