Foto: Joanna Chichelnitzky
Òscar Dalmau i Alcaine (Barcelona, 1974) és un dels grans comunicadors del país i juntament amb Òscar Andreu han fet de La competència (RAC1) un dels espais d’humor més escoltats segons dades de l’EGM. Llicenciat en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar-se professionalment a Ona Popular Sants. Després va començar a treballar a Catalunya Ràdio (Problemes domèstics) i a El Terrat com a guionista de Polònia i Crackòvia. A TV3 va presentar El gran dictat i va posar la veu en off a Caçadors de bolets. Juntament amb Òscar Andreu, van presentar i codirigir Jokebox i La nit dels Òscars. A 8tv, els Òscars van presentar durant dues temporades La competència en color. La propera temporada, La competència de RAC1 complirà 15 anys en antena com a líder indiscutible de la seva franja horària. Des de fa unes setmanes, presenta Els contes de la Pinya, un nou format digital al SX3 per explicar contes tradicionals catalans als infants per anar a dormir. A Comunicació 21, Dalmau posa en valor la ràdio com a eina de cohesió social al país.
Reapareixes a la televisió explicant contes populars infantils i juvenils en català. La nostra llengua l’hem de continuar protegint?
Sí, i especialment en les franges infantils. Tinc criatures i costa trobar contingut ben fet en català a les xarxes, hi ha molt poca cosa, i afortunadament en el meu cas, la televisió pública hi té molt a dir i molt a fer, molt camp per córrer. La llengua catalana està en franca minoria pel que fa als continguts per a infants; de tota l’oferta, el 95% és en castellà, i això fa que la llengua del joc sigui el castellà.
Actualment, que hi ha tanta diversitat de formats, què simbolitza un format clàssic com aquest?
Al SX3 ho tenien claríssim, volien recuperar aquest format de cinc minuts com a màxim, que és com el conte per als nens abans d’anar a dormir. Jo, de fet, col·lecciono contes infantils dels anys 50 i 60 –a casa hi ha veritables peces de museu que només toco jo–, i m’ha estat fàcil fer Els contes de la Pinya, perquè quan els explico a casa, als nens els agrada.
Creus que Els contes de la Pinya encaixa en l’oferta adreçada als infants que està fent la Corpo?
Sí, crec que hi encaixa perfectament, entre altres coses perquè hi ha molta oferta per a adolescents i faltaven més referents al SX3, que ja tenien al Mic, i que ara tenen també el Titó, tots dos tenen molt èxit. I ara ho volem provar recuperant els contes populars; de fet mai han deixat d’estar-hi presents, hi ha el programa Una mà de contes des de fa més de 20 anys.
“3Cat? Penso que serà molt difícil que la gent deixi de dir TV3 i Catalunya Ràdio”
Què aporta Els contes de la Pinya?
La principal novetat és que una persona explica els contes, per això vam inventar el personatge amb batí i sabatilles de vellut per estar per casa, i parlant-ho amb ells em van donar carta blanca per dissenyar també l’estilisme. Ens vam imaginar una butaca amb la Pinya, que molta gent no es creia que és la meva gossa. En una reunió que vam fer mentre preparàvem el programa, va gratar-me la cama, me la vaig posar a la falda i quan l’equip la va veure em va proposar d’afegir-la al projecte.
Com pot competir la Corpo davant l’oferta que plantegen la resta de plataformes?
Té una arma molt poderosa, que és l’app del SX3, que fa que els nens puguin veure aquests productes dins d’un entorn molt segur, i això deixa tranquils els pares.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Fa 40 anys va néixer TV3, ara s’està presentant la refundació de la Corpo. Veus encertat el canvi de nomenclatura per 3Cat?
No n’estic gaire al cas de com ha anat i dels àmbits en què s’utilitzarà, però penso que serà molt difícil que la gent deixi de dir-li TV3 i Catalunya Ràdio a la televisió i a la ràdio. No sé ben bé la filosofia que hi ha al darrere i el recorregut que volen donar a la nova marca.
Consumeixes ràdio i televisió convencionals?
En faig, però no en consumeixo gaire, i d’ençà de la pandèmia, que ens vam enganxar a sèries i plataformes, cada cop menys. Consumeixo més televisió a la carta que fer el que es feia abans, d’esperar a l’hora en què començava el teu programa preferit. Això sí, soc fidel a Polònia i el vaig seguint, també perquè hi vaig treballar escrivint guions i perquè és un format espectacular, aguanta el pas del temps i continua batent rècords d’audiència. I també miro Crims.
Creus que la televisió convencional morirà?
La televisió convencional no, però el consum sí que ha canviat. Pels anys 90, recordo que quan anava a la facultat ja ens parlaven del futur i que seria la televisió a la carta. Ara sembla que això comença a fer efecte, i més sumat a la irrupció d’internet. Han passat, però, uns quants anys.
“Posar límits a l’humor és absurd. Si guanya la dreta, el món de les arts se’n ressentirà”
Des de La nit dels Òscars (que va acabar el 2019) que no presentaves un programa de televisió. Quan tornaràs a TV3?
Ara he tornat al SX3, però no ho sé [riu]. La televisió és un apèndix més de la meva feina com a comunicador audiovisual, però jo em considero un pencaire de la ràdio. Quan vaig acabar la carrera vaig començar El matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas, i allà vaig començar a guanyar-me les primeres garrofes. Des d’aleshores no he deixat de fer ràdio, sobretot ràdio diària.
Per què Catalunya no té una televisió privada que tingui continuïtat en el temps?
És un tema de calés, perquè això amb la ràdio no ha passat, i és que a diferència d’una televisió, muntar-la és més barat. Si no hi ha gent amb diners que els arrisca, no funciona; la pública també necessita la publicitat per tirar endavant. Un mitjà que només hagi de dependre dels calés privats necessita dos o tres magnats que hi inverteixin a fons perdut. Ja seria saludable que existissin dues o tres privades, com passa en l’àmbit castellanoparlant, però no és així.
8tv serà l’eterna promesa?
De moment sembla que sí. Ara parlen de suspensió de pagaments i no passa pel seu millor moment. I a més, les audiències són paupèrrimes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Anem a la ràdio. La competència és un programa líder des del primer dia, superant el repte de rellevar Toni Soler.
Vam tenir sort, perquè feia dos o tres anys que ja col·laboràvem amb el Minoria absoluta. Un any abans ja havíem sentit que plegarien, però mai ens pensàvem que ens oferirien rellevar-los. De fet, nosaltres vam dir dos cops que no al director d’aleshores, Eugeni Sallent, perquè treballàvem molt còmodament escrivint guions des de casa i crèiem que tornar a la ràdio diària seria molt esclau.
Què us va convèncer?
Al final ens vam mirar i vam recordar quan érem companys de carrera i dèiem que algun dia tindríem un programa propi. És un pèl frustrant, perquè quan treballes de guionista i veus un acudit, potser no li agrada a aquell per a qui treballes. Pensàvem a fer un programa on poguéssim fer els nostres acudits sense passar un filtre i vam acabar dient que sí.
La competència va arrelar molt de pressa.
A partir del segon EGM vam començar a superar l’audiència del Minoria absoluta i vam continuar liderant la franja del migdia.
Quina és la fórmula per seguir sent atractius per a l’audiència?
No és una fórmula buscada, perquè si abans de plantejar el programa haguéssim pensat en què vingués públic, segur que no ens n’hauríem sortit. El públic va començar a venir a partir de la primera setmana. Recordo que vam començar a omplir l’estudi d’amics, i des d’aleshores es va omplir i vam veure que el programa respirava molt bé sense riures enllaunats. Ho vam passar pitjor durant la pandèmia, perquè no teníem el retorn d’aplaudiments i riures de la gent, i amb el públic a l’estudi i sense saber-ho, pots treure’n petroli.
“Costa trobar contingut ben fet en català a les xarxes, la televisió pública hi té molt a dir i molt a fer”
Què fa especial La competència?
Un dels èxits és tenir públic en directe. Hem anat construint el programa i jugant amb els personatges depenent de la reacció del públic; de fet, hi ha personatges que han nascut i han desaparegut en funció de la reacció de la gent. A més, el fet que els personatges que fem siguin gent de carrer, ens permet tocar qualsevol notícia des de qualsevol àmbit. I és un programa basat en fets reals i fa 14 temporades que parlem de l’actualitat.
Els dos Òscars sou l’ànima.
Això venia de fàbrica, perquè a la carrera ens vam conèixer, però no va ser fins a l’últim any, amb el treball final, quan ens vam quedar penjats i ens vam unir per fer-lo. Vam fer un documental sobre nens llop a Galícia, i aquella bogeria va derivar en un altre projecte i vam veure que ens compenetràvem molt bé; no havíem treballat mai un guió junts, però respectàvem molt les idees de l’altre. Així, vam saber que podríem treballar molt bé junts i la compenetració ha seguit fins ara.
Treballar amb amics és un avantatge?
Per a nosaltres, sí. Durant aquests anys han anat passant amics, ens agrada. Des de Guillem Dols, Tomàs Fuentes, Manel Vidal i Natza Farré, fins a la darrera, la Noelia Karanezi. En el guió hem tingut gent molt professional i en qui hi confiem al 100%.
Els guionistes tenen un pes rellevant en el programa?
Totalment, nosaltres som guionistes de professió i li donem un gran pes. En el nostre programa, els guionistes són presents en el directe i els millors acudits els fan ells. I una part important també és el tècnic, nosaltres fa molts anys que fem ràdio i és un ofici, i cuidem molt la part de so, discutim molt com ha de sonar el programa. Nosaltres fem un repàs del guió, però a última hora, revisem el que ja està escrit.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Creus que l’humor i la paròdia correran perill si el 23-J guanya la dreta i té el suport de l’extrema dreta?
Si fos així, s’enfosquirà el panorama, i el món de les arts se’n ressentirà. Soc del parer que això de posar límits a l’humor és absurd, és com parlar de posar límits a l’art. Hi ha bon humor i mal humor, i l’últim és el que es fa malament, i crec que no s’hi haurien de posar límits.
Davant d’aquest escenari, esteu més tensos?
No, nosaltres anem fent i mai hem rebut cap queixa, denúncia o directrius des de dalt. La nostra audiència és gent madura que entén que el que diem ho diu un titella, Mohamed Jordi no existeix, és un ninot.
La temporada vinent La competència complirà 15 temporades. Heu tingut la temptació de deixar-ho alguna vegada?
No, perquè s’han de pagar hipoteques i hi ha criatures amb escoles i roba i vacances per pagar [riu]. A diferència de fer televisió, la ràdio és, de moment, una assegurança de vida.
Per què?
De vegades, a la televisió no depens tant de la feina que tu fas, per molt bé que la facis, si a l’altre canal fan un partit de futbol o una pel·lícula molt seguida, no et veu ningú i es carreguen el programa.
És prevista alguna activitat especial per aquests 15 anys del programa?
Voldríem recuperar una cosa de la primera temporada, quan vam fer un especial des d’un teatre: fent ràdio com es feia abans, i ens agradaria repetir-ho, seria bonic.
“Es té la percepció que entre els professionals d’un mitjà i de l’altre hi ha mala maror, però no és així, de tothom se n’aprèn”
L’èxit de La competència va molt lligat al lideratge de RAC1. Per què ha quallat la fórmula RAC1?
Albert Rubio, que dirigia el grup, va tenir la visió que no podíem competir sent només una ràdio informativa, va creure que havíem d’anar cap a l’entreteniment, i va apostar-hi a totes. Els primers anys de RAC1, la graella la lideraven Albert Om, Toni Soler o Manel Fuentes, que venien de l’entreteniment, i van fer fitxatges clau per començar a liderar, com Jordi Basté i Toni Clapés.
Catalunya Ràdio continua intentant trobar la fórmula per escurçar el desavantatge que té respecte a RAC1.
Crec que sí, però et mentiria si dic que hi estic molt pendent.
La ràdio en català cada cop suma més oients.
La ràdio ha funcionat com un mitjà normalitzador de la llengua, fent créixer l’audiència en català a través de propostes interessants.
T’ha sorprès l’adeu sobtat d’Albert Om?
Sí, i li desitjo tota la sort del món. Portaven prop de set anys fent ràdio, i en el seu dia ja va ser una proposta arriscada, tenint en compte que van haver d’ocupar la franja que històricament havia estat per als esports. Com ha dit l’Om aquesta setmana, quan t’arriba l’oferta has d’estar agraït, i quan et tanquen la porta has d’acceptar-ho.
Laura Rosel seria un bon fitxatge per a RAC1?
Seria un bon refitxatge, perquè ja va treballar per a RAC1 [somriu]. Més enllà dels noms, des de fora es té la percepció que entre els professionals d’un mitjà i de l’altre hi ha mala maror, però no és així, de tothom se n’aprèn.
