Foto: Ulisses Ortiz

Moisés Vizcaíno (Castelló de la Ribera, 1968) és advocat i ha estat un activista de l’ús del valencià per combatre la forta presència del castellà als jutjats del País Valencià. Des de jove va implicar-se en la defensa de la llengua i va ser un precursor en l’edició de publicacions en valencià.

Vizcaíno és editor d’Edicions La Veu del País Valencià, que des de principis de 2013 a finals de 2019 va publicar el digital Diari La Veu (els quatre primers anys com a La Veu del País Valencià). Mentre treballa per recuperar la capçalera, edita la publicació de reflexió i activisme Nosaltres La Veu.

Vostè aterra amb La Veu del País Valencià en plena majoria absoluta del PP.
Sí, temps molt difícils amb governs del PP a tot arreu. Fins al 2016, La Veu va tenir com a prioritat la denúncia contra el PP, des de la corrupció a les institucions fins a les bajanades contra la llengua. Era un diari de protesta a través de cinc columnistes professionals, fet amb molt voluntarisme i amb molts pocs recursos per tirar endavant.

Amb la caiguda del PP al País Valencià s’obre una nova etapa.
Sí, és una segona etapa on vam fer un salt qualitatiu molt rellevant i van ser tres anys d’un creixement absolut. Vam disposar d’una redacció pròpia a València, vam oferir un producte molt professional i de qualitat periodística, però, en canvi, crec que vam perdre bona part de l’autenticitat dels inicis de La Veu.

Fa autocrítica. Què li va fer perdre l’autenticitat?
La Veu va entrar en la dinàmica de la majoria de mitjans per volen sobreviure i ho fan a través de la publicitat institucional. Aquest acord va provocar un canvi en la capçalera i en la direcció que tenien altres interessos. Aquesta dependència ens va fer perdre l’essència original de La Veu. Tot fa un gir inesperat amb la pèrdua de la publicitat institucional.

És quan el Diari La Veu es veu obligat a fer un pas enrere.
Sí, així és. Vam haver de tancar la redacció de València i una desena de periodistes van anar a l’atur. Tancar l’edició va ser una bona decisió, perquè en cas de continuar ho haguéssim pres constantment en perill. Com a editor no podia permetre seguir editant La Veu sense els comptes clars. Sortosament, s’ha indemnitzat els treballadors i pagat les retribucions dels socis de la cooperativa.

Com sobreviuen ara?
Sobrevivim amb molta moral i sobretot gràcies al suport incondicional de 150 persones que van sumar-se a una nova proposta per mantenir viu el Diari La Veu al País Valencià. Ho hem fet a través de l’empoderament ciutadà de contribuents d’IRPF (o IS) a través de l’agermanament mitjançant donacions a la Fundació Jordi de Sant Jordi, a les quals s’apliquen les deduccions i beneficis fiscals legalment aplicables.

Quina és la previsió feta per assegurar-ne la supervivència?
Arribar a finals de 2020 amb la xifra de 500 persones agermanades, amb una quota de 150 euros cadascuna, ens permetria cobrir el 75% de les despeses de l’any i consolidar aquest primer pas. La fita és sumar 2.000 agermanats que ens permetrien editar, de nou, el Diari La Veu en format digital, mantenint-nos al marge de la publicitat institucional.

El Diari La Veu té prevista l’edició en paper a llarg termini?
Hi ha un projecte conjunt entre el Diari La Veu i l’Ara València per editar una publicació mensual en paper. És una proposta molt interessant que hem parlat les dues capçaleres, està sobre la taula, però que a hores d’ara ens falta trobar el finançament necessari públic i privat per treure’l al carrer.

Tan difícil és consolidar un diari en valencià?
És una pregunta que em faig molt sovint. El País Valencià necessita un diari potent en valencià fet per valencians. La clau no només és que s’editi en valencià, sinó que estigui fet per professionals que coneguin i trepitgin el territori.

Només un centenar d’un total de gairebé 900 mitjans al País Valencià estan editats en valencià. Com es pot contrarestar la forta presència de l’espanyol en el sector de la comunicació?
No soc un estudiós, però tinc una pròpia teoria. Si al segle XX, el futur d’una llengua depenia del sistema educatiu, tenint en compte que després de la dictadura la gran majoria de ciutadans van començar a aprendre i escriure, al segle XXI aquest futur passa pels mitjans de comunicació. A Catalunya, per exemple, s’ha fet molt bé amb el model de televisió pública catalana o amb la munió de capçaleres digitals i ràdios potents que contribueixen al consum del català.

Per què no s’adapta el model d’èxit de Catalunya al País Valencià?
A Catalunya, la majoria de grans empreses inverteixen en publicitat als mitjans en català. Al País Valencià això no passa. Tampoc hi ha prou voluntat política per canviar el model comunicatiu per enfortir el valencià. Davant d’aquest escenari, si al País Valencià no es fa un esforç col·lectiu des del carrer i les institucions per enfortir la llengua des dels mitjans, la seva pervivència està seriosament amenaçada.

I per acabar-ho d’adobar, una crisi sanitària.
La Covid-19 ens ha afectat moltíssim, sobretot en la campanya de captació de noves persones agermanades. Soc d’aquells que m’agrada mirar als ulls de la gent per explicar-los el nostre projecte i, ara, ho fa impossible. Tota la planificació de trobades se n’ha anat en orris. Ara, però, la prioritat és la salut de les persones i que tot acabi de la millor manera possible per a tots.