Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Noguero, Marc Roig, Vinyet Panyella i Júlia Ojeda (foto: Espai Línia).
El 24 d’octubre, l’Espai Línia va acollir un interessant debat a propòsit del dossier central sobre el Procés publicat al número d’octubre de la revista Serra d’Or. La cultura processada. Revolta, identitat i creació va abordar un assumpte espinós, el paper de la cultura catalana durant aquest moment tan transcendental per al país. El diputat al Congrés Francesc-Marc Álvaro va obrir un debat en el qual van participar Vinyet Panyella, Júlia Ojeda i Marc Roig, acompanyats de Joaquim Noguero, cap del consell de redacció de Serra d’Or, en qualitat de moderador.
Álvaro va aprofitar el seu discurs inicial per traspassar la direcció de la revista a Joaquim Noguero i va explicar que el dossier, l’últim dirigit per ell mateix, “vol posar sobre la taula una qüestió que crec que ha quedat molt tapada aquests anys i és la relació entre les indústries, els creadors, el públic, la cultura en general, i tota aquesta situació política que hem anomenat procés”. Però va deixar clar que “no tenim la pretensió de ser l’última paraula, sinó d’obrir un debat sobre la cultura i el procés”.
Marc Roig: “La gent del carrer no ha vist la cultura com una cosa seva”
Els ponents van compartir una visió crítica de la situació cultural que ve de lluny. L’escriptor i professor Marc Roig va retrocedir fins al pujolisme. Citant dades d’un informe del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, va advertir que el protagonisme de la política cultural és dels ajuntaments i no de la Generalitat, i va explicar quin és l’origen d’això: “Catalunya no té Estat i ha perdut la batalla pels grans equipaments. El pujolisme no va promoure que els equipaments tinguessin una centralitat catalana”.
Roig va criticar la minsa inversió en cultura de la Generalitat, similar a la d’altres comunitats autònomes, segons l’informe del CoNCA, però sobretot va denunciar el tipus de cultura que es promou: “La cultura s’ha institucionalitzat tant en els últims anys que s’ha desconnectat del carrer. I això és el que ha passat durant el procés. La gent del carrer no ha vist la cultura com una cosa seva”.
Noguero, Roig, Panyella i Ojeda, durant el debat (foto: Espai Línia).
Júlia Ojeda: “El que es cantava durant el Procés era l’Estaca”
Júlia Ojeda, una de les participants en el dossier publicat per Serra d’Or, va insistir en aquesta institucionalització: “El procés és incapaç de trencar amb el marc de la normalitat cultural associat a la normalitat pujolista”. Per a la investigadora, “la voluntat de reproduir una ficció institucional de normalitat és el que causa el malestar històric de la cultura catalana”. Aquesta situació es manté durant el procés, tot i l’excepcionalitat política.
Per altra banda, Ojeda va denunciar la falta de referents en aquesta etapa. “El que es cantava durant el procés era L’estaca”, va dir. I els efectes d’això han anat molt més lluny: “Si les joventuts estan més castellanitzades, més espanyolitzades que mai és perquè no tenen referents”. “No es va vincular el moviment a les estructures culturals”, va sentenciar Ojeda.
Vinyet Panyella: “El carrer va pel seu compte i moltes vegades no té visibilitat”
Vinyet Panyella, que participava en el debat com a investigadora i participant en el dossier i no com a presidenta del CoNCA, va fer molt d’èmfasi en la cultura popular. “El carrer va pel seu compte i moltes vegades no té visibilitat”. No va ser tan crítica amb les estructures culturals, però sí que va denunciar que el pla de Pujol va quedar a mitges “perquè hi havia una part del país que, legítimament, ho va impedir”. A aquesta situació va sumar-se el decreixement de la inversió en cultura des de 2008. “És escandalós”, va denunciar, “i fa evident que la cultura no és una aposta”.
El resultat de tot plegat és que ara mateix ens trobem amb “una infraestructura inacabada, un ecosistema cultural molt fragmentat, usos partidistes dels equipaments i una precarietat professional que va a pitjor”. Tot i això, Panyella va reivindicar que “la qualitat i la creativitat del país és immensa” i per això, malgrat tot, veu “un potencial que és indiscutible”. El que cal preguntar-se, va dir per acabar, és “fins a quin punt poden empènyer els responsables de les polítiques culturals”.
