El darrer article publicat abans de l’estiu el vaig dedicar al paper de la llengua catalana en la construcció nacional –i dic construcció perquè és un procés permanent i mai estàtic. Però el català, que és una eina imprescindible, necessària, no és pas suficient. Ni de bon tros. Cal que els mitjans nacionals construeixin cada dia un espai mediàtic –no només informatiu– nacional, que doni protagonisme al que ens passa aquí, amb independència del que passi “allà” i que ens situï dins les dinàmiques internacionals. Un marc referencial no supeditat a altres.
Si el nostre marc referencial esdevé un subsistema de l’espanyol, la llengua catalana perd també la possibilitat d’esdevenir la llengua referencial del país. Per tant, des de la diversitat de posicionaments ideològics de la nostra societat, els qui volen un futur per al català han de convenir necessàriament que llengua i marc nacional compartit són més que elements complementaris, van lligats l’un a l’altre. I si és així, cal actuar en conseqüència.
La construcció d’una agenda informativa pròpia i autocentrada nacionalment, amb tot el que això implica, no és pas una tasca senzilla, aclaparats com estem per agendes exteriors i la “naturalitat” amb què enfoquen temes d’alt interès mediàtic, sota un prisma nacional espanyol, bona part dels missatges que ens arriben. Allò del nacionalisme banal que hem comentat altres cops i que difon el conjunt de grans mitjans amb seu a Madrid i que influeix –i de quina manera!– uns quants que tenim aquí i a molts dels nostres professionals. I no estic pensant especialment ni en l’ABC, La Razón o la COPE, perquè ens entenguem del tot. Un nacionalisme banal que acaba contaminant paraules que hauria de quedar molt clar a què es refereixen quan les diem, sempre i sense necessitat de context, com ‘país’ o ‘nacional’. Expressions com ‘debat territorial’ o ‘com altres comunitats autònomes’ són conseqüències també d’aquesta contaminació.
En l’anterior article, relacionava tres motius de per què és tan important que qui surti parlant als nostres mitjans nacionals s’expressi en català. En qualsevol circumstància o temàtica, deixant de banda òbvies excepcions. En aquest n’afegeixo una quarta raó: l’elecció d’una veu externa al país, sovint espanyola, suposa –involuntàriament?– contribuir al no desitjat estadi de subsistema que deia abans.
Posaré alguns exemples, que és la millor manera de veure què pot anar en la línia del que expresso i què no. És allò del nosaltres i els altres que aplica TF2, Antena 3, l’ORT i tants altres arreu del món. Bàsic. És de calaix. I el que fem de bo aquí –que no és pas poc– ha de ser promogut i explicat intensament i de manera autocentrada, per ser compartit col·lectivament i, per tant, per identificar-nos. I no parlo especialment ni de cultura ni d’actuacions governamentals, sinó de tota la resta.
Parlo de si les presentacions o comparatives de dades es fan sistemàticament o prioritàriament dins del marc estatal espanyol, o directament s’esmenten les estatals per comoditat. O, contràriament, si hi ha un esforç permanent de relacionar les catalanes –buscant-les sota les pedres si cal– amb les europees.
“Si el nostre marc referencial esdevé un subsistema de l’espanyol, la llengua catalana perd també la possibilitat d’esdevenir la llengua referencial del país”
Si en temes tan dramàtics i sensibles com la violència de gènere, computem igual una mort catalana que una d’on sigui d’Espanya, és aquesta l’opció? Les xifres que donem com a “pròpies”, a quin còmput corresponen? Les dones mortes o agredides a la Catalunya Nord no interessen també? Tota dinàmica de problemàtica social ha de ser analitzada dins del marc estatal? Seria lògic que el que passa al conjunt d’Europa fos el nostre marc de referència exterior natural. Som els tercers, o setens, en el que sigui a Europa? Som o som només una realitat perifèrica?
Des de la perspectiva transfronterera, sovint oblidada: davant d’un foc, per què anomenem els bombers de la zona com a francesos i no com a nord catalans? Fer-ho ens situa en un marc mental d’Espanya-França que hauríem de transcendir, no només mediàticament.
Que unes morts per accident circulatori a Madrid no només siguin portada informativa, sinó que fins i tot vagin per davant de la que es va produir aquell dia a Catalunya –per tant, la xifra va prioritzar l’ordre– va en direcció contrària al que expresso. Que el darrer estirabot de la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid sigui tema informatiu, per sistema, ens fa secundaris, perquè el centre es desplaça fora del nostre territori i acabem anant a remolc d’uns altres. La “madrilenyització” de l’agenda informativa, no només la política, és un dels aspectes més bèsties d’aquest nacionalisme banal que abans parlàvem.
Molt més enllà de temàtiques estrictament culturals, tenim experts i especialistes extraordinaris catalanoparlants en molts àmbits a la resta de territoris de parla catalana o, si m’ho permeteu, als Països Catalans. L’excel·lent tasca de les delegacions a les Illes Balears i al País Valencià –i la compartida amb l’Alt Empordà pel que fa a la Catalunya Nord– permet, de tant en tant, donar-los a conèixer, quan la seva presència hauria de ser d’allò més normal, habitual. També, també, són els nostres.
I no hi ha terceres vies o no-sé-què pretesament neutral. A Ponent, hi ha un sistema mediàtic que ven, construeix i difon missatges nacionalistes a totes hores, sigui amb l’esport –ho esmento gens casualment– o amb qualsevol altra cosa. Al Nord, a més, va acompanyat d’una visió permanentment folcloritzadora de tot allò que significa la catalanitat –situació compartida i patida amb bascos, bretons, occitans o corsos. A més, els recents canvis polítics a les Illes i al País Valencià presagien, malauradament, passar d’una situació amb llums, però també amb moltes ombres, a la negra foscor que ja coneixíem. I no hem de reaccionar, només. Hem de construir una realitat pròpia.
I amb les Illes Balears finalitzo aquest article.
Un apunt obligat
Mentre tancava aquest escrit he conegut la dimissió d’Andreu Manresa com a director general d’IB3. No per esperable, coneixent la dignitat personal amb què ha construït la seva trajectòria, no deixa de ser molt negativament punyent aquesta notícia.
Vaig conèixer per primer cop l’Andreu Manresa en unes jornades sobre mitjans de comunicació celebrades a Mallorca a inicis dels 90. Recordo la seva intervenció, dins d’una de les sales del Parlament balear, en què va conjuminar amb fermesa la reivindicació de la professionalitat i la deontologia periodística amb la defensa de la llengua compartida. Un doble compromís que, amb totes les dificultats pressupostàries i d’altres tipus, ha maldat per fer-lo fructífer al llarg dels seus vuit anys al capdavant dels mitjans públics balears.
Ell, juntament amb Alfred Costa i Vicent Sanchis, va fer possible una línia de col·laboració entre les tres grans televisions de llengua catalana que, malauradament, no s’havia pogut iniciar molts anys abans. Una dinàmica de coproduccions i participacions creuades que ha estat tan positiva per al que he estat comentat en aquest article, i amb conseqüències també beneficioses per a l’estratègic sector de la producció audiovisual independent balear, catalana i valenciana. Una dinàmica que hauria no només de continuar, sinó d’enfortir-se, però que ara es veu més que seriosament amenaçada.
Gràcies, Andreu Manresa, per la feinada feta!
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
