Fa uns anys va fer fortuna un llibre de l’anglès Michael Billig, Nacionalisme banal, el títol del qual defineix amb molt encert com determinats nacionalismes d’estat no es reconeixen com a tals, sinó que pretenen passar per part indestriable de la quotidianitat individual i col·lectiva dels habitants d’un territori. A l’entorn de la futura llei estatal de l’audiovisual, el nacionalisme banal espanyol està absolutament desfermat. “On fire”, que diria aquell.
El darrer capítol –i no serà pas el darrer– l’ha protagonitzar la ministra Nadia Calviño, màxima responsable d’aquesta futura legislació. Responent a un diputat català al Congrés que li reclamava que la llei donés cobertura als continguts en català, ella es va despatxar amb un “el castellà és la llengua que permet tenir un paper tan potent en la producció audiovisual a nivell mundial”; un paper que va vincular, per si havia algun dubte, amb l’objectiu de “potenciar la indústria audiovisual i atraure la inversió de les grans plataformes internacionals”. I aquest és el fil conductor de tots els esborranys i avantprojectes que hem conegut fins ara d’aquesta llei.
Aquest discurs, pretesament economicista, amaga molt malament que el català els fa nosa; els molesta i incomoda, a menys que en fem un ús “folklòric”, com diria el seu pare. Calviño no ha fet res més que passar per la retòrica del nacionalisme banal espanyol les conclusions d’un informe apadrinat per un dels grups empresarials que hi ha darrere d’una les grans plataformes audiovisual en línia que tindrem aviat a Europa. Un document del 2020, gens innocent, que s’oposa radicalment a quotes o obligacions similars. Que el Govern francès n’hagi establert unes quantes, molt per sobre dels mínims previstos a la Directiva europea, no serà pas cap impediment a que aquella OTT s’instal·li també allí. Però que la veritat no t’espatlli un bon relat… O era un titular?
Diversitat lingüística? De què em parla vostè?
No hauríem de caure en el parany de centrar-nos en les declaracions, sinó anar als fets per saber on som. En citaré dos directament vinculats al Govern espanyol pel que fa a la seva estratègia per impulsar l’audiovisual, que compta amb uns 200 milions d’euros provinents dels fons europeus Next Generation. I un de tercer, amb la corporació pública audiovisual espanyola com a directa protagonista.
Cronològicament, ens trobem primer amb el document ministerial que explicava els objectius de la convocatòria de les manifestacions d’interès (preprojectes) que voldrien accedir als fons europeus destinats a l’audiovisual. Doncs bé, un dels objectius i ben destacat és el “desenvolupament d’una plataforma de continguts audiovisuals en espanyol”. De la resta de llengües, ni gall ni gallina en tot el text.
El segon és molt recent. Ja comencem a saber on aniran aquests diners. Dels 100 milions que decidirà la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i Infraestructures Digitals, 20 seran per a RTVE, la mateixa quantitat per a l’ICEX Espanya Exportació i Inversions –o sigui, diners que van a un altre organisme estatal–, i uns cinc més per a l’Spanish Film Comission. De moment, la meitat dels que es decidiran des del Ministeri de Nadia Calviño ja es queden a Madrid. Xim pum.
I ara el tercer. RTVE ha posat en marxa fa poc una enquesta en línia sobre per on haurien d’anar els continguts i les apostes estratègiques de la casa. Quan l’enunciat de les preguntes va de diversitat o pluralitat, la cosa no va de realitats nacionals, culturals o lingüístiques, ni per casualitat. Per si no havia quedat prou clar això, només surt d’esquitllentes el tema lingüístic un cop. I és quan t’ofereixen la possibilitat que puguis expressar-te favorable a l’emissió de programes “en les diverses llengües cooficials” (en cap cas a la presència d’aquestes a la graella “nacional”), i aquesta és una més de les quatre opcions de resposta a la pregunta: “Com pot contribuir RTVE a enfortir la cohesió i vertebració d’Espanya?”. El nacionalisme –gens banal– d’Ortega y Gasset continua tenint molts deixebles! Com vaig pronosticar fa uns mesos, que ningú esperés gaires canvis en aquest àmbit, fonamental en un servei públic audiovisual, per part de la nova cúpula de RTVE; ni tampoc en d’altres.
Cap resignació: res no està perdut
Cert. I la millor demostració és que s’estan movent coses de gran abast.
Primer. El MAC de Granollers, el congrés ‘oficiós’ de la comunicació audiovisual de Catalunya, enguany ha recuperat la presencialitat, amb un extens i exitós programa d’activitats. En el marc de la seva inauguració, el secretari de Mitjans de Comunicació del Govern, Oriol Duran, anunciava un “embat” institucional per garantir que el català sigui present a les plataformes, tot indicant que caldrà “tothom” per “lluitar” exitosament en aquest objectiu. Un tothom on, torno a subratllar-ho, caldrà la màxima implicació del sector audiovisual català, valencià i balear, amb les seves associacions professionals i empresarials al capdavant. Unes paraules contundents per part d’un alt responsable de la Generalitat de Catalunya, que se sumen al que ja havien manifestat les conselleres Laura Vilagrà i Natàlia Garriga en diverses ocasions.
Segon. Des de la societat civil organitzada l’activitat també és d’una gran intensitat. Òmnium presentava fa pocs dies la campanya El català és teu, dins la qual es preveu una gran mobilització ciutadana unitària en defensa del dret a poder gaudir amb normalitat de continguts audiovisuals en català; un posicionament en el qual també hi estan compromeses entitats com la Plataforma per la Llengua o la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), entre d’altres. I en la mateixa setmana, a iniciativa d’A Mesa pola Normalización Lingüística, el Parlament gallec aprovava amb els vots favorables del BNG, el PP i el PSOE –per tant, per unanimitat– una moció que reclama que aquesta futura legislació inclogui quotes lingüístiques per a la llengua gallega. I hi haurà noves iniciatives en breu.
No serà fàcil, però sembla que tots plegats hem après la lliçó de 2010, quan es va aprovar una llei uninacional, unicultural i unilingüística (com moltes altres) que és l’actual Llei general de la comunicació audiovisual. Ara s’ha decidit utilitzar totes les eines governamentals, parlamentàries i cíviques disponibles per garantir que el que acabin aprovant les Corts espanyoles respongui, i no pas testimonialment, a la realitat plurilingüe de l’Estat. I que es posi fre a la turbo concentració de la indústria audiovisual peninsular al voltant de la Ciudad de la Imagen i del Madrid Content City, en plena fase d’obres d’ampliació.
Reitero: hi ha partit.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
