Des d’aquest portal s’ha anat informant de diverses entitats i institucions que han presentat al·legacions al segon Avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual. Una futura norma estatal que ha de regular tant l’oferta televisiva de la TDT com els nous serveis en línia. Amb crítiques de fons al text elaborat pel Govern espanyol i amb propostes més o menys similars com a alternativa, totes elles apunten cap a dos objectius de màxima rellevància: que la futura regulació de les plataformes digitals de vídeo per subscripció (OTT) i del conjunt de serveis audiovisuals (televisió a demanda IPTV i la graella de la TDT) garanteixin una oferta de continguts en català que no sigui testimonial, i que part de les obligacions en inversions per a noves produccions vagi en benefici d’obres en versió original catalana i també per a la resta de llengües oficials distintes al castellà.
A aquests dos objectius se li afegeix un tercer: que la nostra autoritat audiovisual, el CAC, no quedi relegat a un paper quasi decoratiu davant de la CNMC. L’organisme ‘calaix de sastre’ que esdevindria l’única autoritat ‘de veritat’ a tot l’Estat i qui participaria en solitari a l’ens de coordinació de les autoritats de la UE, l’ERGA. Un escenari que toparia frontalment amb l’Estatut retallat –l’article 146.1b assenyala la competència compartida de la Generalitat sobre la regulació de tots els serveis de comunicació audiovisual que arribin a Catalunya– i amb el mateix reconeixement internacional del CAC, que és membre de diversos organismes internacionals ja existents o directament integrant de la junta directiva d’alguns d’ells, tant a nivell d’Europa, de l’àrea mediterrània o de més enllà.
Del Govern a les entitats de la societat civil, passant pel sector audiovisual
El senyal d’alerta fa temps que sona, però davant d’un segon esborrany legislatiu que no ha millorat ni una coma el redactat anterior pel que fa a l’oferta en català, la producció en llengua catalana o el reconeixement del paper del CAC com a autèntica autoritat i no com a organisme de ‘tercera regional’, s’han alçat veus des del mateix Govern. Veus que adverteixen del greu problema que tenim davant. Primer va ser la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i més recentment el secretari de Difusió, Jofre Llombart.
Càrrecs institucionals que se sumen al posicionament de moltes i diverses entitats i associacions del conjunt dels Països Catalans, però també de fora. Per una banda, cal destacar les al·legacions en favor de quotes i garanties per a la producció i oferta de continguts en les llengües oficials que no són el castellà presentades conjuntament per la major part de les associacions del sector de la producció audiovisual de tot l’Estat: AECINE, Diboos, MAPA, PIAF –dins la qual hi ha la catalana PAC– i PROA. Per l’altra, dues de les principals organitzacions que treballen en favor del català han presentat també al·legacions en contra de la discriminació dels continguts en la nostra llengua: la FOLC i la Plataforma per la Llengua, que ho ha fet conjuntament amb l’AADPC. I fora del nostre àmbit lingüístic, dos organismes unitaris han presentat també al·legacions en favor de la llengua basca i gallega, molt similars a les de la FOLC: Euskalgintzaren Kontseilua i A Mesa pola Normalización Lingüística.
A aquestes cal sumar-hi les del mateix CAC, que es ratifiquen amb la gran majoria d’al·legacions que van presentar al primer avantprojecte. Aquest acord del CAC és significatiu també pels qui van votar-hi favorablement. A més del seu president, Roger Loppacher, cal sumar-hi la consellera Carme Figueras qui, entre altres responsabilitats anteriors, va ser diputada al Parlament pel PSC.
Convé recordar que les Corts espanyoles van aprovar el 2010 la legislació que avui és encara vigent i que, llavors també, era una transposició d’una Directiva europea anterior. Aquesta llei, feta a mida dels grans grups televisius privats, va significar esborrar les mínimes obligacions que aquests tenien tant respecte al plurilingüisme de l’Estat com a la territorialització de la seva producció. Cal afegir que, un esborrany que va córrer un temps abans per alguns despatxos, contemplava quotes per a les llengües catalana, basca i gallega a les televisions de cobertura estatal, però mai sabrem del cert quina voluntat hi havia en què això acabés al BOE. L’important és que el text presentat al Congrés no en deia res de res i que la Llei general de l’audiovisual ha esdevingut molt més lesiva per als interessos de la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres institucions –com el CAC o la CCMA– que la legislació que teníem a finals del segle XX. Si l’Avantprojecte acaba semblant-se molt al que finalment aprovi el Congrés de Diputats, ens trobarem de nou amb un marc legal en contra, amb l’agreujant que l’actual escenari audiovisual fa encara més complicada la presència no testimonial del català que fa una dècada. Molt més.
Compte amb les cartes marcades
Els percentatges mínims que hi ha a l’Avantprojecte pel que fa a l’oferta de producció europea o de continguts en alguna de les llengües oficials a l’Estat espanyol pot convidar a donar-los per inamovibles i acabar plantejant assolir només uns percentatges dels percentatges per al català… i sortir perdent bous i esquelles. M’explico: de la mateixa manera que les televisions privades espanyoles –i TVE si descomptem les seves desconnexions– emeten el 100% de la seva programació només en castellà, cosa ben similar passa amb les plataformes digitals, siguin OTT o IPTV (amb l’excepció de Filmin i d’alguns continguts afegits darrerament a plataformes com Disney+). Per tant, és sobre tota l’oferta audiovisual que cal defensar la presència de continguts en català… i en basc i en gallec. I si algú apunta, per exemple, que del famós 30% de producció europea d’obligada presència als seus catàlegs de films i sèries no es pot anar més enllà perquè és el que diu la Directiva europea, se li recorda que aquesta marca uns mínims i deixa als legisladors estatals acabar de definir les regles de joc, no només de fer-hi uns retocs.
Si veiem que han fet els nostres veïns del nord, ho veurem més clar. El passat mes de juny, el gabinet de Macron va aprovar, via Decret, que l’oferta de llargmetratges i també de sèries de les plataformes digitals “establertes a França” hauran de complir dos percentatges que depassen i molt el que pretendria regular el Govern espanyol: un 60% d’obra europea i un 40% d’obra en versió original francesa; tots dos percentatges entesos com uns mínims. I no parlem d’obra en francès, sinó de produccions audiovisuals rodades en francès, que no és pas el mateix! Certament, i cal subratllar-ho, la llengua francesa juga amb un triple avantatge respecte de la nostra. Primer, l’oferta de les plataformes a l’altra banda dels Pirineus és i serà aclaparadorament en francès, amb Decret o sense. Segon, que –per si ens havíem oblidat– té un potent Estat al seu favor. I tercer, que la República francesa ha fet, fa i farà tot el que calgui per al seu sector audiovisual i, per tant, per la producció de sèries i llargmetratges en llengua francesa i la seva difusió, projecció i emissió. La cultura (francesa i en francès) és un afer d’Estat.
Fora d’Europa, hi ha altres processos legislatius que tenen també l’objectiu d’obligar aquestes plataformes a invertir en producció audiovisual als seus territoris estatals. El més interessant, des de la nostra perspectiva, és el projecte de llei que estan debatent les forces parlamentàries canadenques, que pot establir un percentatge fins i tot superior a les legislacions europees, ja aprovades, pel que fa a les obligacions d’inversió en producció al Canadà per part de les plataformes: un 30% davant d’un 20-25% en el cas francès, que és de moment el més alt dins la UE. A més, establirà garanties per a l’oferta audiovisual en llengua francesa, especialment per a la d’origen quebequès, estenent a les plataformes digitals la normativa ja existent per a les televisions.
Tornant al nostre cas, caldrà posar-s’hi de valent perquè no ens torni a passar com el 2010. Cal que s’aprovi una llei que fomenti el pluralisme lingüístic en l’oferta i en la producció audiovisual, i que situï el CAC on li toca ser, en l’àmbit estatal i en el de la UE. I la millor garantia per assolir-ho és que el projecte de llei que acabi acordant el Consell de Ministres ja vagi en la bona direcció. Encara en tenim de temps, però no gaire.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
