Va ser el mort més eloqüent de final de segle. I nosaltres no podem evitar ser –també– tots els morts que ens han parlat i ens han transformat amb el seu adeu. Kurt Cobain es va suïcidar el 5 d’abril del 1994, aquesta primavera fa 30 anys. El músic que va posar la ciutat de Seattle al mapa de les referències culturals va dir alguna cosa substancial sobre el seu temps, que també va ser el nostre. El tema Come As You Are va instal·lar-se dins del cap de molts dels que llavors teníem la mateixa edat que el malaguanyat rocker, un jovent que basculàvem entre els dubtosos privilegis de l’adolescència i les obligacions d’un camí ineluctable cap a la trentena, que ja s’albirava.
L’art de Cobain tendia al pessimisme i a una elegant desesperança. El descordament intens de la seva guitarra suggeria un malestar que vivia més dins nostre que fora, com una tempesta que no acaba d’arribar. Ens feia mal tot, però no sabíem d’on plorava la criatura. El planeta encara no semblava completament tenallat per les velles forces que ara tornen de l’infern de la història. Bill Clinton encarnava una presidència que volia reviscolar l’Amèrica del somni progressista, mentre Felipe González, a Espanya, esgotava la seva llarga etapa de poder –enmig de diversos escàndols– i Jordi Pujol, a Catalunya, encara no havia decidit que es retirava, per bé que havia perdut l’embranzida d’aquelles majories absolutes de la dècada anterior.
Barcelona vivia la ressaca aguda dels Jocs Olímpics del 92: alguns de la generació que ens havia precedit van tocar el cel amb aquell esdeveniment i eren insuportables en la seva satisfacció de semideus entotsolats. D’altres alfils de la cosa olímpica –aixafats per una nostàlgia sobtada– van voler reinventar-se quan l’ombra del pobre Cobi emetia les darreres malastrugances. Hi havia qui feia viatges a illes paradisíaques, qui canviava de parella, qui obria un restaurant amb pretensions. La sort dels joves és que, d’aquell miratge opulent, no en vam sucar res. No ens vam fer rics, tampoc vam haver de deprimir-nos. El nostre malestar no naixia d’aquell final de festa, sinó de la sensació que els més grans ens havien portat a vendre. Aquell decorat es va esquerdar en dos dies: post festum, pestum, que deien els romans.
L’ampolla mundial era mig buida i mig plena: mentre al Pròxim Orient semblava que el seny s’imposava a la ràbia enquistada (recordeu el Premi Nobel de la Pau concedit a Arafat, Rabin i Peres), es desfermava un terrible genocidi a Ruanda, un malson que va actualitzar tots els horrors anteriors del segle XX. A tocar de casa nostra, en sòl europeu, les guerres a l’antiga Iugoslàvia van fer ballar els fantasmes més esgarrifosos de la Segona Guerra Mundial, amb neteges ètniques i crims sectaris que van provocar les preguntes més inquietants: la civilització és una capa més prima que no pensàvem? Com pot ser que el nostre veí esdevingui el nostre assassí d’un dia per l’altre? El Mur de Berlín s’havia esfondrat i l’imperi soviètic havia desaparegut. Va néixer un caos que no tenia res a veure amb l’ideal d’una “pau perpètua”, per dir-ho a la manera del filòsof Kant. Dos anys abans de la mort de Cobain, el professor Francis Fukuyama, mogut per un optimisme exagerat, havia publicat el llibre El final de la història i el darrer home, un assaig on proclamava el triomf definitiu de la democràcia i el lliure mercat. Posteriorment, l’acadèmic va admetre el seu error d’anàlisi.
“Han passat tres dècades d’aquell suïcidi i les cançons de Cobain avui ens avisen –com van fer-ho ahir– que només hi ha una trinxera que no podem abandonar mai: la del dubte permanent”
El sud-africà Nelson Mandela i el txec Václav Havel prometien una política de grandesa, humanista i capaç de sobrevolar per sobre de tantes misèries i mesquineses, una política inspiradora de futurs construïts en llibertat i dignitat. Vaig tenir la sort de saludar Havel al Castell de Praga, tot aprofitant que cobria un viatge del president Pujol, un dels primers mandataris que van conèixer de primera mà l’experiència de la Revolució de Vellut, després de dècades de tirania totalitària. Però Mandela i Havel només van ser l’excepció imperfecta d’una promesa perenne, la que ens alimenta i ens manté desperts quan els cínics i els fanàtics ocupen la plaça pública.
El disc Nevermind el punxaven a totes les emissores i el grunge va convertir-se en l’estètica de molts joves. Els punks ja ens ho havien ensenyat tot i ara –amb un punt de malenconia– n’aprofitàvem el marro. El to ombrívol i alhora rebel de Cobain va posar la banda sonora més potent als nostres dies, a les nostres festes, a les nits en blanc i a les matinades que s’escolaven per la gatera del desig. La melodia repetitiva –gairebé hipnòtica– de Smells Like Teen Spirit havia dotat la gent d’un himne que era tribal i individual alhora, agònic i espasmòdic. Eren temps sense internet i sense xarxes socials, encara que això avui sembli mentida. Eren temps sense Spotify, eren temps de diaris de paper, eren temps de discos (el vinil havia desaparegut en benefici del CD) i de llibres, de revistes, de fanzins. Eren temps en què parlar per telèfon no angoixava el personal i l’etiqueta “salut mental” no servia per explicar-ho gairebé tot. Els objectes encara eren tridimensionals i no ens havia caigut al damunt la broma de les exposicions immersives amb segell cultural.
Fa 30 anys que teníem un himne i –de propina– vam tenir un cadàver inesperat. En aquella època, vaig començar a fer classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull mentre treballava al diari Avui i col·laborava en altres mitjans. El meu jo d’avui li diu al meu jo del passat que no va advertir-lo d’algunes coses. Per exemple, el meu jo coetani de Cobain no sabia que hauríem de viure la gran repressió de l’Estat espanyol, una pandèmia global, l’expansionisme armat de Putin, l’adoració estúpida del model xinès, el terrorisme gihadista i l’amenaça d’un conflicte nuclear al Vell Continent. El meu jo caducat també ignorava que tornaríem a ensopegar en algunes velles pedres, molt ben descrites per ments preclares com la de Joan Maragall, Gaziel, Jaume Vicens Vives o Josep Benet. L’Espanya reaccionària no ha renunciat a vestir-se amb la panòplia del populisme europeu, abonat irresponsablement per dretes presumptament democràtiques. Ortega y Gasset és un ectoplasma assegut al bar de les Corts espanyoles.
Quan Cobain decideix passar avall, gaudim d’una certa ingenuïtat, la paraula ‘transparència’ encara no ens ha encadenat a la demagògia. Quan el líder de Nirvana plega de viure, la postveritat i les fake news no han colonitzat la nostra capacitat d’interpretar l’experiència, i pensem que podrem distingir allò cert d’allò fals. Pensem –sobretot– que les mentides no desplaçaran mai les veritats, per molta propaganda que ens arribi. Quan el jove artista se’n va, no hi ha tants venedors de fum en tribunes importants com hi ha ara. Han passat tres dècades d’aquell suïcidi i les cançons de Cobain avui ens avisen –com van fer-ho ahir– que només hi ha una trinxera que no podem abandonar mai: la del dubte permanent.
Francesc-Marc Álvaro, periodista, escriptor i diputat al Congrés.
Article publicat al número de primavera 2024 de la revista Comunicació 21.
