En el meu article anterior escrivia sobre la necessitat o no d’estudiar el grau de Periodisme i deia també que “l’experiència del periodista es compon d’una barreja d’habilitats comunicatives a múltiples nivells i competències dels sectors de referència, alguns assimilables a través de cursos i llibres, altres menys”, i al final apuntava de manera clara: “s’hagi escalfat cadira a la universitat o rondant pel carrer servint una capçalera de proximitat”.

En els darrers dos anys, coincidint amb la pandèmia, arreu del món es viu una constatació de la vàlua del periodisme local. Hom s’adona que el periodisme local no ha perdut cap dels requisits previs per fer la seva contribució a la informació pública i al debat en el futur. Precisament la proximitat el fa especial.

Fa sis anys, 22 investigadors del periodisme suís i alemany, juntament amb representants de la pràctica periodística local, van publicar una antologia sobre les peculiaritats i l’estat del periodisme local a Alemanya, que l’he conegut gràcies al professor Guido Keel, cap de l’institut suís IAM (Institute for Applied Media Studies). El llibre té el títol significatiu de La secció mal jutjada, i fa justícia sobre el periodisme local. En comparació amb l’enlluernadora secció de política (nacional) o l’enlluernadora secció d’esports dinàmics o reportatges culturals distingits, el llibre afirma que “el periodisme local sovint és vist pels creadors i el públic com una mena de secció júnior del periodisme real, en la qual practiquen els nouvinguts, els que no han arribat més lluny als mitjans i departaments nacionals o de jutjats, on s’expliquen les grans històries, queden atrapats aquí”.

En relació també amb el meu article anterior, el professor i doctor en Periodisme Manuel López, durant molts anys a la UAB, m’escriu per recordar-me que “també en els estudis d’investigació de mitjans, el periodisme local i comarcal porta una existència florida”. Ben cert. Ara bé, en bona part de les facultats d’arreu de l’Estat, en el millor dels casos és objecte de treball dels estudiants o serveix com a nínxol exòtic del periodisme. Els estudis importants, però, s’ocupen dels grans diaris, de les ofertes del servei públic, d’informar sobre “megatendències” com ara la migració o el canvi climàtic, les crisis econòmiques globals o almenys les eleccions estatals i com a molt autonòmiques. Les històries de l’entorn, local, comarcal o supracomarcal a tot estirar només criden l’atenció si són prou exòtiques.

En aquest context, sembla oportú, per variar, valorar adequadament el periodisme local o de proximitat, la seva funció, la seva importància i el seu potencial, a partir de tres tesis. Aquestes tesis entenc que no estan fonamentades científicament, sinó que són el resultat d’anys d’estudi, convivència i observació del periodisme local, els periodistes locals i la seva audiència.

1. El periodisme local és el periodisme més periodístic

El temps és fonamental en el periodisme; internet i les xarxes socials ho han agreujat encara més. Sovint, la investigació en pateix: els periodistes segueixen els informes de l’agència de notícies, o s’orienten als portals de notícies d’altres mitjans i després intenten trobar una altra font per internet o les xarxes, amén del telèfon. Això no funciona en l’àmbit local: cap agència forana informa sobre la disputa entre els ferrocarrils de muntanya locals o la lluita per l’alcaldia fora de les grans ciutats. Les bones històries no només et passen a tu, sinó que requereixen ulls i orelles obertes al territori proper, una xarxa densa i discussions personals. Les pimes locals poques vegades disposen de mitjans de comunicació rellevants que facilitin la feina amb informació presentada de manera professional; al mateix temps, cada associació i cada comunitat envia innombrables notes de premsa.

Un cop reunides les teves històries i les hagis publicat al proper número, això no és tot. A diferència dels informes sobre el consell executiu o sobre els caps d’empreses internacionals, el periodisme local informa sobre la gent i per a les persones del seu entorn i que l’endemà el periodista es tornarà a trobar al carrer. És poc probable que un ministre de l’Estat o el mateix president de la Generalitat respongui si és criticat en un article d’opinió del diari; però la reacció de l’alcalde és tan segura com immediata si s’examina críticament la seva obra. I encara que sovint a la població no li preocupen gaire els debats parlamentaris a Madrid o a Barcelona, tothom al poble té una opinió sobre la discussió de la darrera reunió del consistori barallat.

2. El periodisme local és el periodisme més rellevant

El que aprens sobre Pedro Sánchez als mitjans pot ser emocionant, entretingut o indignant, però té poc impacte en la nostra vida quotidiana. Tot i que si el salari mínim mensual augmentarà o baixarà és aliment per a molts debats entre experts, els llocs de treball locals no depenen d’això. Forma part de l’equipament bàsic d’un contemporani il·lustrat saber què passa al món. Però el que realment ens afecta són les novetats a les proximitats. El canvi climàtic és global, igual que l’organització de la societat, però només el periodisme de proximitat explica què significa per al meu entorn de vida, la meva família, la meva llar.

3. El periodisme local és el periodisme més prometedor

El periodisme està en crisi i cal reinventar-se. Amb aquesta finalitat, els grans mitjans de comunicació estan experimentant amb noves plataformes i models d’ús, sovint basats en innovacions tècniques. El periodisme local també depèn dels canals actualitzats; tampoc pot evitar les xarxes socials. A més dels avenços tècnics, el periodisme també ha de desenvolupar-se a la seva pròpia imatge. Els mitjans de comunicació han perdut el púlpit des del qual predicar als desinformats. Més aviat, estan en igualtat de condicions amb el seu públic, que, en primer lloc, té una infinitat de fonts d’informació a la seva disposició i que ja no volen ser sermonejats sobre connexions abstractes, sinó que volen ser informats sobre allò que els afecta directament. Només el periodisme local compleix aquesta necessitat. Ell sap, allò que ocupa la gent en la vida quotidiana, on la sabata pessiga el poble. Si el periodisme pot mantenir el seu monopoli informatiu en qualsevol lloc és a l’àmbit local, on sovint no hi ha cap altra manera d’esbrinar què passa als voltants.

El periodisme local ha d’enfrontar-se al canvi dels mitjans de comunicació com totes les altres formes i gèneres de periodisme. La digitalització, l’ús individualitzat dels mitjans i la migració dels ingressos publicitaris a proveïdors no periodístics també afecten el periodisme “de casa”, clar que sí. Tanmateix, certes coses encara són les mateixes. La gent encara té la necessitat d’experimentar el que passa immediatament al seu voltant. Encara volen ser informats per professionals que tinguin el temps i l’experiència per obtenir informació, revisar-la i presentar-la d’una manera entenedora. Per tant, el periodisme local té moltes possibilitats de sobreviure als trastorns del panorama mediàtic i a la mateixa pandèmia que ens turmenta.

El periodisme local ha de fer tot el possible per continuar sent tan periodístic i rellevant com ho és per naturalesa. Ha de conèixer prou bé el seu públic per poder respondre a les necessitats canviants d’informació i ús dels mitjans. Per fer-ho, potser haurà d’acomiadar-se de les rutines i actituds que ha adoptat, qüestionar el seu paper i la seva forma, establir noves associacions (per què no recuperar la Federació de premsa local?), trobar noves formes de mediació. Com estem veient, en el futur el periodisme de proximitat ja no es farà en un periòdic, sinó en una plataforma en línia local, una mena de Facebook local, mentre que les millors històries arriben al seu públic en format imprès un cop per setmana. Potser el periodisme local ja no serà principalment reportatge, sinó diàleg.

Una crisi com la que viu el periodisme mai és agradable; la combinació de crisi econòmica i no material encara menys. Tot i així, ambdues alguna cosa bona ens han reportat. Que sí, el periodisme local té futur! Que no sou testimonis de la pujança dels periòdics Línia, per posar un exemple?

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.