Irene Junquera, en la Jornada de Periodisme Mòbil (foto: Efe-UOC).
La periodista Irene Junquera, nascuda a Madrid i de 37 anys, és coneguda per la seva trajectòria en el periodisme esportiu i en el d’entreteniment. Ha col·laborat en nombrosos programes com ara Punto pelota, El chiringuito de Jugones o Zapeando. Junquera, que continua col·laborant en diferents mitjans, va participar el passat 25 de setembre en la VII Jornada de Periodisme Mòbil MoJo Innova UOC-Efe, que es va celebrar a l’Espacio Fundación Telefónica de Madrid. La jornada es va centrar en els dos fets històrics que ha viscut el món esportiu enguany: el fenomen de la Kings i la Queens League i la victòria de l’equip femení de la selecció espanyola de futbol, eclipsada pel cas Rubiales.
Què ha significat el fenomen Kings/Queens League en el món del periodisme esportiu? Quins reptes us ha obert?
El repte ha estat assabentar-se de què anava aquesta competició. No oblidem que es tracta d’una cosa completament nova que, encara que s’assembli al futbol sala, realment no ho és. És un joc on canvien les regles pràcticament cada setmana i, per tant, t’has de posar al dia i conèixer també els jugadors, que canvien moltíssim i que, a més, no són professionals. Com a nota positiva, et permet ser molt prop d’ells i ficar-te en les entranyes de la competició, que és una cosa que es troba a faltar en el món del futbol.
Amb fenòmens com aquests, està en perill el treball dels periodistes esportius, tenint en compte que es transmet tot en directe i els usuaris poden fer preguntes directament?
Crec que cal adaptar-s’hi. Al final és com tot, tu tries com a consumidor d’on vols que t’arribi la informació. Un realitzador de directes, si té davant un futbolista, probablement no li farà les mateixes preguntes que li podria fer un periodista: un realitzador de directes no tindrà la vocació fiscalitzadora que ha de tenir per definició un periodista.
Veus un recorregut llarg a aquestes lligues?
A Espanya ha baixat una mica el consum d’aquesta mena de lligues, però sí que és cert que s’estan expandint i ara aniran a Mèxic. Jo crec que poden tenir un llarg recorregut, però, quan els consumidors d’ara creixin, veurem on arriba tot això. És una mica difícil de saber ara com ara.
Les xarxes socials s’han convertit en un mitjà clau per a tu. Què t’ha permès aquesta via de comunicació en el periodisme esportiu?
Tinc les xarxes socials interioritzades d’una forma natural en la meva vida, no em suposen un esforç, i sí que crec que són un complement molt important de la meva feina. Al final, tinc una audiència a les xarxes socials que és més gran que la que tinc en alguns programes de televisió o de ràdio. Es tracta d’aprofitar aquest aparador i generar contingut, donar la meva opinió i donar informació. Per a mi és un complement meravellós.
Com pots fidelitzar el públic sense renunciar als teus principis?
No em proposo fidelitzar el públic. Bé, no és que no m’ho proposi, és que crec que ha de donar-se d’una manera natural. Intento donar un contingut que sigui atractiu i, per descomptat, sense renunciar als meus principis. Al final, les meves xarxes són les meves xarxes i mai faré res amb què no hi estigui d’acord. Si per això em segueix menys gent… doncs bé, serà gent que realment em segueix pel que soc i no pel que podria fer i no penso fer.
“Tinc una audiència a les xarxes socials que és més gran que la que tinc en alguns programes”
Parlem del clickbait, que s’ha colat en totes les redaccions, també en les esportives. Tot s’hi val perquè et vegin, t’escoltin o et llegeixin? Què n’opines?
És una cosa contra la qual lluito moltíssim i que em posa dels nervis, perquè abans recordo que, quan et ficaves en una pàgina de notícies, amb un cop d’ull podies veure els titulars del dia. Ara per assabentar-te del que passa has de clicar en tots els continguts, perquè el que fan els titulars és: “Vols saber com ha quedat el partit tal i qual?”. El clickbait em sembla una desinformació total, és tot el contrari del que hauria de ser un titular. Em sembla un despropòsit absolut.
Tampoc podem obviar el cas Rubiales. Ha estat a l’altura el periodisme esportiu?
Hi ha hagut dues tendències. Al principi el periodisme va trigar a reaccionar, no gaire, però es va trigar a passar de veure-ho com a normal a veure-ho com el que realment és: no normal. Després va haver-hi una bona reacció, però sí que és cert que, a mesura que ha anat evolucionant el cas, han començat a treure el cap les persones que continuen dient que no ha passat res i que creuen que som unes exagerades. Però, si em preguntes en línies generals, crec que finalment s’ha sabut portar d’una manera més correcta, si ho comparem amb com s’hauria reaccionat fa anys. Per descomptat, encara queda feina per fer.
Vas cobrir la Copa del Món del 2010, entre molts altres campionats, i has trepitjat moltes redaccions esportives. Hi ha molts casos Rubiales en el periodisme esportiu sent dona? T’has vist en alguna situació en què hagis dit: “Això és una línia vermella”?
No vull focalitzar-ho en les redaccions d’esports, perquè crec que és un error. Crec que totes les dones, o el 90% o el 99%, en algun moment han viscut situacions d’aquest tipus, situacions en què estàs incòmoda, que creus que no s’haurien de donar i es donen. Recordo una vegada en el programa Punto pelota que un contertulià em va enviar a rentar els plats. Excepte aquest cas, que és bastant flagrant i en què després la persona en qüestió em va demanar perdó i va quedar tot aclarit, no he tingut altres experiències, més enllà de les que pugui tenir en la vida normal qualsevol dona.
S’aconseguirà en algun moment acabar amb aquest masclisme en el món del futbol i aconseguir la reclamada igualtat?
Jo crec que és complicat, i m’agradaria pensar que sí, però la veritat és que no tinc gaires esperances que sigui així. Sí que és cert que estem evolucionant en el periodisme esportiu i en el futbol. El problema és que queda moltíííssima feina per fer, perquè veníem de l’inframon i, és clar, ara s’estan fent passets que semblen insuficients. Però crec que hi ha més consciència i que el que abans era una excepció ara és molt més normal, com, per exemple, que hi ha periodistes esportives dones.
Entrevista publicada a UOC News.
