La primera meitat dels anys 80 del segle passat va ser –i ho dic sense cap rastre de nostàlgia– una època de grans iniciatives en el món de la comunicació, de les quals avui en continuem veient els resultats de les encertades i innovadores decisions que s’hi van prendre. Sí. Són els anys del desplegament de les ràdios municipals, que se sumen a les capçaleres de premsa escrita sorgides a finals de l’anterior dècada. Sí. És el naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. I sí, és el naixement del setmanari El Temps, que ara celebra el seu 40è aniversari.
Un mitjà escrit, impulsat per l’incansable Eliseu Climent, que va optar per endinsar-se en un terreny erm, si descomptem les publicacions culturals, com era el d’oferir una proposta informativa pensada i elaborada en clau de Països Catalans. La posada en marxa de redaccions estables a València, Barcelona i Palma esdevenia una lògica conseqüència d’aquesta aposta per contribuir a construir l’espai de comunicació en català –un ‘nosaltres’ mediàtic– a partir d’una proposta de bon periodisme escrit. Setmanari que ha comptat amb tota una llista de directors que han garantit la solidesa de la capçalera durant quatre dècades.
Parlem d’un espai de comunicació en català on passats tots aquests anys queda demostrat que, fora de la potència dels grans mitjans públics, per a la resta implicar-s’hi és una proesa sovint condemnada al fracàs, per bons plantejaments que hi hagi al darrere, com l’operació del Grup Flaix al País Valencià fa uns anys.
Un setmanari que ha tingut sempre la mirada posada en treballar la informació seguint els paràmetres del periodisme de qualitat, comptant amb mestres com Ramon Barnils o Xavier Vinader, i establint acords amb publicacions internacionals de prestigi com The New Yorker, The Economist o Der Spiegel, aquest darrer vigent avui dia. Una informació, en forma de reportatges o entrevistes en profunditat, que ha anat acompanyada de grans col·laboradors de la cultura i el pensament. Precisament, aquesta mirada sempre atenta a l’art i a la cultura va fer sorgir un ‘fill’ en forma de suplement. El Temps d’Art, que des del 2018 ha esdevingut el digital El Temps de les Arts, ha estat una decidida aposta per participar activament en aquest món, amb l’exitosa iniciativa d’uns premis anuals, amb ja tres edicions, que volen impulsar els nous noms de la creació artística i cultural als Països Catalans.
La continuïtat d’El Temps té encara més mèrit per la pràctica desaparició dels setmanaris generalistes editats a Madrid. Capçaleres històriques com Tiempo, Cambio16 o El Siglo no van poder resistir els profunds canvis en el consum mediàtic. El Temps continua cada setmana, i fins al 31 de maig es podrà visitar-ne una exposició retrospectiva a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, tot esperant que viatgi a altres ciutats posteriorment.
Una normalitat que encara no és gens normal
Un ‘nosaltres’ que poc té a veure amb l’orientació informativa que et trobes sovint, també, als nostres mitjans públics –nacionals? Apunto només un exemple ben recent: la gran trobada gegantera organitzada a Barcelona, que celebrava els 600 anys de la primera menció escrita de la participació d’un gegant en un esdeveniment públic a la ciutat; de fet, la primera menció a tot el món, poca broma. Doncs bé, en lloc d’optar per entrevistar representants de colles geganteres provinents del País Valencià i la Catalunya del Nord –normal, no?– es va optar per anar a buscar-ne un de Madrid i un altre del País Basc… Per allò de l’“Espanya plural” potser? El tractament informatiu sobre la gran operació de màrqueting del cap del Govern espanyol d’aquests dies mereixeria tot un article sencer. En tot cas, sobre qüestions com aquestes ja vaig expressar algunes reflexions en el darrer número de la revista Comunicació21.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
