És una veritable llàstima. Fa un parell de dècades, Catalunya es va situar en línia amb els països més desenvolupats en matèria audiovisual, dotant-se d’una autoritat independent del govern de torn. Una autoritat amb totes les –greus– limitacions de no tenir les competències d’un CSA francès i menys encara d’un Ofcom britànic per motius evidents. Però una autoritat al cap i a la fi, que ha tingut l’encert en tots aquests anys de no quedar-se només en el paper de ‘policia’ de la normativa audiovisual, sinó que ha apostat per qüestions tan importants com l’educació mediàtica, les relacions internacionals o posar-se al costat del sector audiovisual i comunicatiu del país, des del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya a les propostes de com hauria de fer-se la transposició de la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual en benefici de la llengua catalana i de la nostra indústria audiovisual. Per exemple, el darrer Fòrum de la Comunicació, amb la participació dels directors d’À Punt, IB3 i TV3, ens ofereix una imatge ben il·lustrativa del que estic assenyalant.

Malgrat això, el CAC no té la consideració pública que molts voldríem que tingués. En bona mesura, l’explicació la trobem en les limitacions del marc legal que tenim com a país. Unes limitacions que afecten moltes altres institucions, però més enllà de lamentar-se, obliga a què aquestes es guanyin el reconeixement i el prestigi dia a dia. Que enforteixin la seva legitimitat més enllà de la seva legalitat, perquè ens entenguem.

Recentment, el CAC prenia un acord sobre els documentals de TV3 que va en la direcció contrària del que esmentava abans. Que s’hagi pres en un moment en què el ple té la majoria de cadires buides i que fa molt i molt de temps que s’haurien d’haver renovat els seus integrants, agreuja i no pas atenua el que voldria exposar tot seguit.

La ‘targeta groga’ del CAC als programes de documentals de la nostra televisió nacional fa mal al mateix organisme, perquè demanar “corregir” no se sap ben bé quin “desequilibri” de la premiada i reconegudíssima trajectòria de dos espais de TV3 com el 30 Minuts i el Sense ficció demostra que alguns membres del seu consell no saben –o no volen– diferenciar un documental d’una peça dels TN o dels informatius de Catalunya Ràdio. I això és greu. Molt greu. De ‘targeta vermella’, seguint el símil arbitral.

Greu, perquè devalua el paper del CAC com a autoritat audiovisual. Els seus acords, siguin del tipus que siguin, han d’estar exquisidament ben argumentats per generar discurs allí on calgui i consens allí on no n’hi hagi. Alguns podran agradar més o menys, però no poden ser fàcilment rebatibles com és aquest cas. Aquest acord empetiteix el CAC.

I greu, també, perquè taca la imatge de TV3 de manera absolutament desencertada. I això el CAC no s’ho pot permetre. Mai. Que a TV3 se li poden fer moltes crítiques? I tant! i jo mateix n’he escrit algunes. I tothom té la seva opinió, ben legítima. Però qüestionar des de la nostra autoritat audiovisual el bon fer professional i l’exquisit exercici de servei públic d’uns programes amb una llarga història, dirigits actualment per Montse Armengou i Carles Solà, exigeix un posicionament molt i molt ben argumentat. Més encara quan toquen un gènere, el documental, del qual el nostre país n’és un referent de qualitat, i que aquest dos espais han esdevingut –i que duri!– magnífics aparadors en prime time. Uns aparadors que han sabut interessar a molta i diversa audiència, i que no pots trobar a la resta de televisions que ens arriben per l’antena.

Un posicionament del CAC hauria de ser inapel·lable, que diria aquell. I no és el cas d’aquest acord, de cap de les maneres, començant per la “confusió” que assenyalava abans i que invalida qualsevol conclusió que es vulgui construir a partir d’una errada conceptual d’aquest calibre.

Per tant, no m’estendré en els detalls de l’acord, ni què i qui hi al darrere de les dues queixes que estan darrere de tot l’expedient i que donarien per parlar una estona. El mal ja està fet i, pel bé del CAC i de tot plegat, si us plau, renovin-lo ja i evitem mals majors.

Llei audiovisual: hi ha partit

En els darrers dies han passat moltes coses –i alguna de bona– en relació amb la futura normativa estatal de l’audiovisual. Primer, una filtració/exclusiva periodística que donava per dat i beneït que, sense canvis apreciables, el text del seu segon avantprojecte esdevindria projecte de llei en una imminent reunió del Consell de Ministres. Escàndol i enrenou polític de tota mena, que ja tocava perquè el tema porta tres anys donant voltes. Posterior retirada del text i obertura, finalment!, de negociacions entre els governs espanyol i català (aquesta sí és una bona notícia).

I com a darrer capítol de la setmana, entrada al Parlament d’una proposició de llei per ‘driblar’ la futura llei estatal. Com vaig avançar-me fa uns dies, aquesta mesura, ara, seria només un placebo i no una solució eficaç al doble greu problema que tenim davant. Primer, aconseguir que part del flux financer que es quedaria a Madrid vagi a produccions en català, que voldrà dir produccions fetes aquí. I segon i no menys important, aconseguir que l’oferta en català a plataformes –i televisions estatals!– no continuï sent un fet testimonial. O sigui: doblatge, doblatge i doblatge.

Certament, començant pel mateix president del CAC, hi ha persones molt coneixedores del marc normatiu que creuen sincerament que aprovar una llei catalana serviria per canviar les regles de joc que acabi dissenyant la normativa estatal, però hauríem de concentrar tots els esforços en què el que s’aprovi allà s’assembli poc al que hem llegit fins ara, o després tot seran plors.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.